Elizabeth Sarah Coles: “És hora d'acabar amb la separació entre allò acadèmic i allò 'creatiu'”
Elizabeth Sarah Coles: “És hora d'acabar amb la separació entre allò acadèmic i allò 'creatiu'”
Elizabeth Sarah Coles és investigadora del Centre d'Estudis en Estètica, Religió i Cultura Contemporània (CERCCA) de la UPF i directora del cicle de lliçons experimentals "Performing the Lecture", que s'inaugurarà el pròxim 30 de setembre al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).
Elizabeth Sarah Coles, investigadora del Centre d'Estudis en Estètica, Religió i Cultura Contemporània (CERCCA) del Departament d'Humanitats de la UPF, dirigeix el cicle "Performing the Lecture", en col·laboració amb Amador Vega i Sergi Castellà Martínez, també membres del mateix Centre. El programa reuneix artistes, acadèmics i intèrprets per explorar el potencial creatiu de la lliçó.
El cicle, que s'inaugurarà el 30 de setembre al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), inclou quatre lliçons experimentals escrites per reconeguts poetes, dramaturgs o acadèmics contemporanis –Anne Carson, Valère Novarina, Siegfried Zielinski, Perejaume–, i escenificades en col·laboració amb artistes de prestigi internacional com Cesc Gelabert o Anthony Moore.
Aquesta activitat és el resultat del projecte de recerca “The Other Post-Criticism” (TOPCRIT)”, que Elizabeth Sarah Coles ha dut a terme gràcies a la seva beca europea Marie Skłodowska-Curie i compta amb diverses fonts de suport de la pròpia UPF i la col·laboració del CCCB i La Casa dels Clàssics. Dues d'aquestes lliçons tindran lloc al Dipòsit de les Aigües (Biblioteca/CRAI de la Ciutadella, UPF) i dues més al CCCB; una forma part del Festival Clàssics i una altra de Barcelona Pensa.
“Performing the Lecture” és un dels fruits del projecte de recerca TOPCRIT, que vas desenvolupar a través d'una ajuda europea Marie Skłodowska-Curie. Quines de les conclusions principals del projecte es veuen plasmades en aquest cicle?
Deixa’m donar una mica de context i prometo que seré breu. El projecte, que va finalitzar oficialment aquest estiu, pretenia cridar l’atenció sobre una sèrie de pràctiques de l’avantguarda literària contemporània que jo descriuria com a “paraacadèmiques”. Això significa que els autors prenen mètodes, formes i convencions del discurs que tradicionalment associem amb l'acadèmia i els reutilitzen o transformen, produint composicions híbrides en vers, assaigs o amb elements de ficció narrativa. He treballat principalment amb poetes i assagistes anglòfones –Anne Carson, Susan Howe, Denise Riley–, però també podríem parlar de l'escriptura híbrida contemporània en altres llengües europees: Julia Kristeva i Nathalie Léger en francès, per exemple.
Les lecture-performances que estem organitzant són un testimoni de l'adaptabilitat radical de la lliçó, però també de les maneres com l'acadèmia i les arts es poden adaptar conjuntament
No només m'interessa saber per què el que és paraacadèmic ara és tan popular. M'interessa com aquests autors, molts dels quals són acadèmics de formació, aconsegueixen eludir completament algunes de les preocupacions més urgents de les humanitats al voltant del que es coneix com a "critique", un mètode d'anàlisi i una disposició que podríem anomenar hostil cap als textos i els lectors. La crisi al voltant de "critique" ha desembocat en la proposta d'un nou repertori de mètodes –la “postcrítica”– però el meu projecte pretenia capgirar el paradigma postcrític abordant aquests mètodes allà on es donen a la literatura, que ara torna a "contestar" l'acadèmia. També he intentat demostrar que les pioneres d'aquesta mena d'escriptura crítica experimental són dones.
A “Performing the Lecture”, volia trobar una manera, com més concreta millor, de mostrar el grau d'intercanvi en l'escriptura contemporània entre allò acadèmic i allò “creatiu”, amb la idea a llarg termini d’esmicolar aquesta distinció. La lliçó és una forma excel·lent de veure com passa això en temps real. Les lecture-performances que estem organitzant són un testimoni de l'adaptabilitat radical de la lliçó, però també de les maneres com l'acadèmia i les arts es poden adaptar conjuntament.
Les lliçons que componen el cicle van més enllà dels tradicionals actes acadèmics que són habituals a la universitat i de la transferència de coneixement? Quin és el vostre element diferencial?
El que distingeix aquestes lecture-performances dels formats acadèmics tradicionals és que elements que normalment estan absents de l'aula, o la presència dels quals és merament il·lustrativa, de sobte són els que ensenyen: recital de poesia, dansa coreografiada o arts sonores en directe . La lliçó –lectio en llatí– sempre ha estat una forma escenificada; sempre ha tingut a veure amb la lectura en directe. Suposo que el que veiem aquí és una cosa que fa pujar el volum de l'element performatiu de les lliçons, de manera que el que el conferenciant descriu a la seva lectio també succeeix –visualment o a través del so i el moviment– a l'espai i el temps de la lliçó.
Artistes de prestigi internacional i reconeguts poetes, dramaturgs i acadèmics contemporanis combinaran el seu talent en aquestes lliçons experimentals. Quines són les vostres aportacions específiques en el replantejament de la idea de la lliçó universitària?
Es pot dir que dues de les nostres lliçons desafien directament els contorns de la lliçó acadèmica. Una és la col·laboració entre el teòric alemany dels mitjans de comunicació, Siegfried Zielinski, i l'acadèmic i músic experimental britànic, Anthony Moore, que produeixen allò que anomenen “lliçons expandides”. En el seu cas, hi ha una intenció clara d'ampliar el concepte predominant de la filosofia en tant que un discurs merament textual, i d'articular –a més d'escenificar– el poder cognitiu i filosòfic del ritme, el so i la música.
El cas de Carson també és força evident. Els poemes de la “Lecture on Pronouns” combinen l'exposició acadèmica i el pes teòric amb la intimitat, els gestos i la versificació del sonet. El llenguatge no conceptual de la dansa en directe –cortesia del col·lectiu ODALIPO i Emma Villavecchia– fa que les geometries de relació dels poemes cobrin més nitidesa.
El que uneix aquestes lliçons és la confrontació amb una idea que està al cor de la universitat contemporània, però que en poques ocasions s'examina: la idea de “transmissió del coneixement”
“Nunc Audite”, una lliçó sobre les diferents maneres de nomenar Déu, utilitza la dansa de manera similar. El ballarí català Cesc Gelabert fa del moviment una forma de recerca que veiem confluir en temps real. La lliçó s'alimenta de les pràctiques litúrgiques de les diverses tradicions i produeix un recitatiu a càrrec de l'actriu Laurance Mayor a partir d'una obra del dramaturg franc-suís Valère Novarina. El recitatiu s’entrellaça amb un comentari improvisat del filòsof Amador Vega, també director del CERCCA.
La peça de Perejaume ens repta a veure la lliçó com una acció vinculada al lloc on esdevé (site-specific). No només perquè l'obra va ser escrita per ser interpretada –com serà així– al Dipòsit de les Aigües, sinó perquè reuneix dos llocs indivisibles: el riu anomenat l'Escrita, al Prepirineu català, i l'espai i el temps de la lliçó , on el riu i el seu paisatge tornen a succeir en forma de so i teixit verbal.
El que uneix aquestes lliçons és la confrontació amb una idea que està al cor de la universitat contemporània, però que en poques ocasions s'examina: la idea de “transmissió del coneixement”. La nostra feina consisteix simplement a transmetre coneixements? La forma de transmissió és accessòria? Quina relació hi ha en una lliçó entre saber i pensar, entre pensar i dir, entre dir i fer, etc.? Per no parlar del fet que les lliçons poden ser avorrides. Crec que els nois preferirien aprendre sobre els pronoms amb Anne Carson.
Quina és la importància i el rol de la part creativa en les lliçons incloses al cicle? Els textos i els formats més literaris i acadèmics guanyen més impacte i profunditat si hi afegim altres elements creatius?
La clau aquí és rebutjar la idea d’“afegir”. El que aquestes lliçons proposen és canviar la manera com concebem la pròpia lliçó i plantejar-la com una performance –o, millor, com a performativa: com una acció que fa que el pensament i el coneixement es produeixin en una durada i un espai determinats. Si ens comprometem amb aquest canvi, elements d'altres gèneres i de pràctiques formaran part naturalment de la reestructuració de la lliçó. Aleshores, la transmissió vertical, unipersonal i exclusivament textual serà una opció més entre les altres.
Les quatre lliçons experimentals combinaran diferents modalitats i disciplines artístiques i acadèmiques com la música, la dansa, la poesia, la representació teatral o la filosofia. Quin efecte pretén aquesta superposició, diàleg i interconnexió de disciplines?
Crec que aquest tipus de superposició és molt del nostre temps i també molt propi del Departament d'Humanitats de la UPF, on la majoria de nosaltres som interdisciplinars gairebé per reflex. Al principi vaig planejar combinar una representació de la “Lecture on Pronouns” de Carson amb un congrés tradicional sobre escriptura acadèmica experimental. Aquí és on va entrar en joc CERCCA. Amador Vega està interessat des de fa temps en la filosofia de la performance (performance philosophy), així que vam decidir unir forces i organitzar lliçons que es basessin en diversos discursos humanístics.
Crec que aquest tipus de superposició és molt del nostre temps i també molt propi del Departament d'Humanitats de la UPF, on la majoria de nosaltres som interdisciplinars gairebé per reflex
Algunes de les lliçons es tanquen amb una part final de debat i discussió entre artistes i acadèmics. Aquesta conversa vol remarcar les diferents aportacions interdisciplinàries de les lliçons?
Resposta curta: sí, però no exclusivament. Crec que parlarem sobretot de la tasca de reflexió que han realitzat aquestes lliçons i de quin és el seu lloc al panorama cultural i universitari actual. També espero una mica de lleugeresa i humor per part dels nostres convidats. Puc dir que em sento una mica cansada de la serietat en què els acadèmics ens prenem a nosaltres mateixos?
El potencial de col·laboració i intercanvi entre artistes i acadèmics a la cultura crítica contemporània és un terreny poc explorat? Per què no s'aposta més per aquesta combinació?
Des del punt de vista de la universitat, continua sent força niche, sí. D'una banda, si ens fixem en els museus d'art contemporani -el MACBA o el MOMA, per exemple- o en biblioteques urbanes amb visió de futur, com ara la Biblioteca Pública de Nova York, aquest tipus de col·laboració té una llarga i molt interessant història. Vinc del Regne Unit, on centres culturals com el Barbican o el Nottingham Contemporary actualment acullen converses i tallers amb acadèmics i artistes que exploren metodologies híbrides i “creativocrítiques”. En aquests moments, aquests termes estan molt de moda, encara que seria un error pensar que la hibridesa és un fenomen exclusivament nostre o del nostre temps. John Cage va donar les seves primeres lliçons híbrides al Black Mountain College a la dècada de 1950, on els experiments pedagògics anaven de la mà amb la investigació artística. Les cruïlles entre art creatiu i ciència acadèmica es remunten molt abans, per descomptat, als poemes i tractats filosòfics medievals i clàssics en vers.
Els centres artístics i culturals se senten força còmodes amb la idea que artistes i acadèmics col·laborin, però la universitat segueix caminant amb peus de plom
Els centres artístics i culturals se senten força còmodes amb la idea que artistes i acadèmics col·laborin, però la universitat segueix caminant amb peus de plom. El model d'universitat neoliberal es pot permetre presentacions experimentals puntuals i convidar professors famosos. Per exemple, el grup híbrid de recerca i art Forensic Architecture s'ha fet un nom a Goldsmiths, a Londres, però altres grups de recerca experimental han estat víctimes de les retallades. Integrar la col·laboració artístico-acadèmica en la formació investigadora, i per descomptat en la docència universitària, és una proposta més complexa, però crec que ens ho hauríem de plantejar ara. CERCCA, juntament amb pocs centres de recerca més al món, és pioner en aquest sentit.
La idea de transformar una lliçó universitària en una performance experimental és un reflex que la universitat hauria de ser més flexible en les “costures acadèmiques” i mirar més enllà, per nodrir-se d'altres facetes i disciplines creatives?
No proposo un desmantellament total de la lliçó acadèmica, però sí obrir-la a altres modalitats i llenguatges performatius i complementar els formats tradicionals amb altres de més col·laboratius i creatius. La UPF ja ha començat a fer-ho. Vega va impartir un premiat màster sobre el filòsof i polígraf medieval Ramon Llull i va convidar a col·laborar Cesc Gelabert. Els alumnes van llegir i van recitar textos de Llull -individualment i a l'uníson- i van idear junts una obra coreogràfica sota la direcció de Gelabert. També hi ha el projecte “Rebellious Teaching” dirigit per la historiadora de l'art Nausikäa El-Mecky, que consisteix en una comunitat d'educadors que busquen sacsejar i subvertir els mètodes d'ensenyament que coneixem i que no sempre volem.
No proposo un desmantellament total de la lliçó acadèmica, però sí obrir-la a altres modalitats i llenguatges performatius
La col·laboració de la UPF amb el Centre de Cultura Contemporània i la Casa dels Clàssics, amb la inclusió de dues de les sessions del cicle a la Biennal de Pensament i al Festival Clàssics, respectivament, mostra l'interès i el potencial que poden suscitar aquestes lliçons performatives?
Crec que les col·laboracions que hem aconseguit són eloqüents. Tenim la sort de treballar amb el CCCB i la Casa dels Clàssics. La Biennal de Pensament, que acull la conferència Moore/Zielinski, atrau un públic molt ampli i divers; ens han dit que podem comptar amb una assistència de centenars de persones, cosa que és molt encoratjadora si pensem en les connotacions insípides que sovint ha tingut la paraula “lliçó”.
Amb l'organització d'aquest cicle, el Centre d'Estudis en Estètica, Religió i Cultura Contemporània de la UPF fa un pas més enllà en el seu objectiu de cercar noves formes de transmissió dels coneixements humanístics?
Rotundament sí. S'ha parlat d'establir el nostre programa com un esdeveniment bianual, cosa que seria esplèndida. És hora d'acabar amb la separació entre allò acadèmic i allò “creatiu” i CERCCA està compromès amb el treball acadèmic creatiu en tots els àmbits de les humanitats.
Breu biografia:
Elizabeth Sarah Coles va estudiar a la Universitat de Cambridge (grau i màster en literatura anglosaxona) i a Queen Mary, University of London, on va obtenir el doctorat. Ha estat becària postdoctoral Marie Skłodowska-Curie a la Universitat Pompeu Fabra fins a l'estiu del 2024, i és membre actiu del Centre d'Estudis d'Estètica, Religió i Cultura Contemporània (CERCCA) de la UPF.
Coles és coeditora de Wild Analysis (Routledge, 2022), una obra que va obtenir un premi Gradiva el 2022. El seu primer llibre, Anne Carson: The Glass Essayist (Oxford University Press, 2023), acaba d'obtenir el Pegasus Award for Poetry Criticism de la Poetry Foundation (Chicago) de l'any 2024.