25/03/2020

Benvolguts estudiants, professors i personal de gestió, estimats amics de cada dia,

Tots nosaltres recordarem com una vivència singular aquesta primavera del 2020 tota la vida. L’epidèmia ens ha col·locat en un món inesperat i desconegut, del que diuen que n’hem d’aprendre i qui sap si al final ens decebrà. Potser, com deia fa pocs dies un bon col·lega, “això no és la fi del món, però potser és la fi d’un món”. Quants mons teniu, vosaltres? Jo crec que en tinc més d’un, però aquest no el tenia. Tancats a casa i amb un carrer estrany a fora, inhabitable, tocat pel fantasma del contagi, la vida es torna molt diferent.

Alhora, des d’aquest paradís del malestar, conservem l’optimisme de saber que continuem el curs de la nostra missió. Disposem, sens dubte, de tota la gamma de recursos que ens permeten mantenir la Universitat en marxa i a bon ritme. No en la mateixa modalitat que abans, no ens enganyem, però fent una gran part de la seva feina natural.

Voldria demanar-vos, com he fet tantes vegades, que mireu cap a la zona on us sentiu orgullosos de la Universitat Pompeu Fabra, amb l’èmfasi que hi vulgueu posar. Per molt que aquesta espera de la normalitat duri unes quantes setmanes, us convido a mantenir un estat d’ànim que serà preciós a tots els efectes.

Aquest estat d’ànim el veig integrat per, almenys, tres elements:

1) Tenir confiança en els que dirigeixen i coordinen les activitats. Escoltem-los. Si la universitat no fos, en els meus sentiments, un màxim de la cultura,  diria igualment que el nostre equip és bo per a qualsevol missió, la més alta per a tota la ciutadania inclosa. Us asseguro que estem en bones mans, ben organitzats. Tenir confiança vol dir creure que el principal objectiu de l’organització és el vostre benestar. Qualsevol problema de salut i de subsistència, i també acadèmic, és clar, ens concerneix a tots els companys i, per consegüent, als responsables principals. El nostre projecte de Benestar Planetari, en aquests moments, també està passant per aquí.

2) No cedir a la temptació de la desesperança, que és la versió més cruel de la tristesa. La tristesa pot ser deliciosa. Per exemple, quan ens enyorem del contacte amb els nostres companys de treball més estimats. Tristesa, sí. I tanta preocupació com vulgueu. Però la desesperança no té cap fonament. Ocupeu-vos, primer de tot, de vosaltres: cuideu-vos i cuideu els vostres familiars i amics. Centreu-vos en el vostre interès primordial. La nostra universitat s’encarrega de tota la resta.

3) No cedir tampoc a la temptació del sobreesforç. Em consta que esteu fent una feina dedicada i generosa per adaptar-vos a aquesta situació, i us ho vull agrair. Però no us vull demanar més del que feu. Hem de córrer aquesta cursa a cada moment com si poguéssim sostenir el ritme indefinidament. No ens interessa la simple justificació de les feines fetes ni mostrar les virtuts del nostre esprint. Tenim dret a triar què fem, sense patir, un cop s’hi ha pensat bé, pel que deixem de fer. Només l’interès acadèmic i la utilitat institucional ens han de servir de models. Fem-nos passar els nervis i procurem oferir-nos i oferir a la comunitat una feina o un estudi que ens interessi i ens sembli de bona qualitat, des del que sabem i com ho sabem fer, sense exigències innecessàries. Cada pas val molt i, de vegades, un sol pas és or.

Us demano que hi penseu i que ens prometem respecte a aquests tres principis. Que professors, estudiants i personal d’administració i serveis ens puguem refiar plenament els uns dels altres i donar-nos suport mutu.

Miraré d’escriure-us sovint durant aquests dies. No crec que se’ns faci curt aquest temps de confinament, però estic segur que pot ser més entretingut del que ara ens imaginem.

 

Una abraçada ben forta,

Jaume Casals
Rector