Article publicat a El Periódico el 16 de febrer del 2021

El desembre de l’any passat, Més País va presentar al Congrés una esmena parcial als Pressupostos Generals de l’Estat, que no va prosperar, per incloure una partida dirigida a posar en marxa una prova pilot per limitar la jornada laboral a quatre dies mantenint el salari. Recentment, no obstant, ha sigut pactada amb el Govern en el marc de la convalidació del reial decret llei per al repartiment dels fons europeus. S’obre així el debat sobre la reducció de la jornada laboral a Espanya. Un debat necessari en un context socioeconòmic tan greu com l’actual en el qual urgeix la millora de les condicions de treball i la creació d’ocupació.

A falta de més detalls, es presenta com un experiment durant tres anys, avaluant els resultats obtinguts al finalitzar aquest període. Es preveuen ajudes per a les empreses que vulguin acollirs’hi, a fi que no vegin augmentats els costos laborals ni reduïts els salaris i també perquè adaptin la seva organització i puguin millorar la productivitat. Segons els seus impulsors, aquesta millora permetrà finançar posteriorment la despesa associada a la reducció de jornada en què incorreran les empreses. Precisament la baixa productivitat d’Espanya és un dels arguments habituals de qui considera inviable la reducció de la jornada. En aquest sentit s’ha manifestat José Luis Escrivá, ministre d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, que entén que els nivells de productivitat i competitivitat no donen marge per a aquestes mesures.

Són molts els interrogants que planteja la reducció de la jornada, com si incrementarà els costos laborals o si contribuirà a crear més ocupació. Cap d’ells, no obstant, té una resposta senzilla, en tant que la qüestió presenta múltiples arestes i cal considerar mesuradament i adequadament diverses aproximacions i circumstàncies particulars. Per això, un plantejament adequat dels termes de la prova pilot pot oferir dades útils per avaluar de forma més apropiada la viabilitat d’estendre aquesta mesura i els impactes de diferent tipus de la seva implantació.

Són molts els interrogants que planteja la reducció de la jornada, com si incrementarà els costos laborals o si contribuirà a crear més ocupació. Cap d’ells, no obstant, té una resposta senzilla, en tant que la qüestió presenta múltiples arestes i cal considerar mesuradament i adequadament diverses aproximacions i circumstàncies particulars.

L’experiència francesa, que va reduir la jornadalaboral de 39 a 35 hores setmanals impulsada per les lleis Aubry (1998 i 2000), constitueix un dels referents més coneguts i, a més, ofereix lliçons sobre la necessitat d’un disseny i planificació previs adequats. Primer, cal remarcar les dificultats per arribar a consensos i equilibris, que es van demostrar precaris poc després quan, amb el canvi de govern el 2003, es van introduir mesures legislatives que van permetre revertir la situació mitjançant el recurs a les hores extres. A més, la norma, a través de diferents mecanismes de flexibilitat per a la distribució de la jornada,va donar lloc a impactes diversos de la reducció de jornada en la classe treballadora. D’altra banda, la seva aplicació no va estar exempta de problemes interpretatius, generant pronunciaments judicials diversos sobre com calcular els dies de vacances o el pagament de les hores extres. Finalment, sembla que no existeixen estudis concloents sobre l’increment o disminució de l’ocupació. Mentre hi ha els que apunten que va augmentar durant la seva aplicació, tot i que no existeix consens pel que fa al seu origen, d’altres conclouen que la reducció de la jornada no va afectar l’ocupació, ni incrementant-la, com pretenien els precursors de la reforma, ni destruint-la.

És imprescindible encarar aquesta discussió defugint anàlisis únicament i exclusivament econòmiques. La reducció de la jornada laboral ha sigut una reivindicació clàssica del moviment obrer a nivell global.

És imprescindible encarar aquesta discussió defugint anàlisis únicament i exclusivament econòmiques. La reducció de la jornada laboral ha sigut una reivindicació clàssica del moviment obrer a nivell global. Bona mostra d’això és que el primer conveni aprovat per l’OIT, el mateix any de la seva creació (1919), es va dirigir a regular les hores de feina a la indústria, limitant la durada de la jornada diària a vuit hores. La reducció de la jornada laboral ha de continuar sent una aspiració col·lectiva; no només dels treballadors, sinó de tots els actors implicats: governs, sindicats i organitzacions empresarials. La mateixa OIT així ho va fer patent en el seu centenari, el 2019, a l’informe Treballar per a un futur més prometedor, on es proposa un programa d’actuació per a la revitalització del contracte social, en el qual destaca l’ampliació de «la sobirania sobre el temps de treball». En particular, s’afirma que «en el passat, s’han pres mesures per limitar i reduir el nombre màxim d’hores treballades, que han anat acompanyades per augments de la productivitat, cosa que continua sent un important objectiu polític».

Aquesta és una bona ocasió per posar en marxa un procés consensuat que, considerant les necessitats i possibilitats de tipus econòmic, posi al centre el progrés social i el benestar de les persones treballadores com a objectiu polític comú.