Els jocs d'atzar actuen sobre els sistemes cerebrals de recompensa de manera similar als que causen les drogues, la qual cosa va conduir a l'Associació Nord-americana de Psiquiatria a classificar el trastorn de joc dins de la categoria de trastorns addictius. A Espanya es calcula que el 0,9% de la població té problemes d'addicció al joc. I les mesures basades en l'autorestricció no estan funcionant. 

Des de l'aprovació de la Llei 13/2011, de 27 de maig, de regulació de el joc, hem pogut veure a Espanya la proliferació de cases d'apostes que inunden els diversos mitjans de comunicació amb anuncis que animen a el consum d'apostes esportives.

També als carrers de les nostres ciutats hem vist la impressionant aparició d'establiments on poder realitzar aquestes apostes presencialment. El foment del joc és incessant i les cases d'apostes esportives solen recórrer a jugadors de futbol professionals, pertanyents a clubs tan populars i de tanta reputació com el Reial Madrid i el FC Barcelona per incentivar a la població, indiscriminadament, a participar en aquelles. També és freqüent que arribin a acords amb equips de futbol perquè aquests llueixin a les samarretes la seva publicitat. Fins i tot algunes s'han convertit en les empreses patrocinadores de clubs i lligues professionals.

La relació entre cases d'apostes i esport, en particular el futbol, ​​és ambigua. El cabal de diners que mouen aquestes empreses dedicades als jocs d'atzar és enorme (el 2015 va ser de 33.396.000 d'euros). A Espanya la inversió publicitària el 2019 superava els 183 milions d'euros.

No és estrany llavors que els clubs de futbol tinguin forts incentius econòmics per a convertir-se en aparador d'aquestes cases d'apostes. Però d'altra banda, els jocs d'atzar tenen un costat fosc: generen addicció i els efectes sobre el comportament humà és tan disruptiu com les drogues.

Els jocs d'atzar tenen un costat fosc: generen addicció i els efectes sobre el comportament humà és tan disruptiu com les drogues

En efecte, els jocs d'atzar actuen sobre els sistemes cerebrals de recompensa de manera similar als que causen les drogues, la qual cosa va conduir a l'Associació Nord-americana de Psiquiatria a classificar el trastorn de joc dins de la categoria de trastorns addictius. A Espanya es calcula que el 0,9% de la població té problemes d'addicció al joc. I les mesures basades en l'autorestricció no estan funcionant. D'aquí que a finals de l'any passat el Ministeri de Consum promulgués un decret (985/2020 de 3 de novembre, de comunicacions comercials de les activitats de el joc) pel qual estarà prohibida tota operació comercial que tingui com a objectiu establir un patrocini esportiu per part d'empreses afectades, com ara aquelles vinculades a les apostes esportives. Una altra conseqüència serà que només estigui permesa l'emissió d'anuncis vinculats a les apostes entre la 1 i les 6 de la matinada.

En efecte, si s'accepta com a premissa que la popularitat de l'esport, així com la seva promoció com a bé social, rau en els seus efectes positius sobre la salut pública i en el seu pretès caràcter moral, llavors resulta paradoxal que s'erigeixi en plataforma per fomentar una activitat que potencialment danya la salut individual i també la pública.

Però els problemes de la relació esport i apostes no acaben aquí. El panorama s'enfosqueix més si s'atén a un segon risc vinculat als jocs d'atzar esportius: la manipulació dels resultats per a l'obtenció il·legal de beneficis en les apostes. Els recents casos en què s'ha detingut grups organitzats que orquestaban aquests tripijocs són símptomes d'un problema que en altres països ha fet que els aficionats deixin de creure en la neteja de les competicions esportives.

Els recents casos en què s'ha detingut grups organitzats que orquestaban aquests tripijocs són símptomes d'un problema que en altres països ha fet que els aficionats deixin de creure en la neteja de les competicions esportives

Finalment, hi ha un tercer element que justifica regular amb més rigor les apostes esportives: quan són els menors d'edat que es converteixen en les seves víctimes. I és que resulta paradoxal que estant prohibit el joc d'atzar als menors, hi hagi un percentatge tan alt d'aquests que puguin accedir-hi.

En un estudi realitzat el 2017 en què van participar d'una banda un psicòleg del Consell Assessor de Joc Responsable i la Federació Espanyola de Jugadors d'Atzar Rehabilitats, aporten dades com les següents: un 62,1% dels menors de 18 anys confessa haver jugat a algun joc d'atzar durant els últims mesos, d'entre els quals, les apostes esportives i les travesses són les més freqüents. D'entre els que juguen, el 22,6% manifesten entre un i tres criteris de joc patològic, mentre que el 2,8% mostren quatre o més criteris, que és la xifra per al diagnòstic del joc patològic. És reveladora la conclusió a la que arriben: "Des de la legalització del joc en línia, s'ha incrementat la proporció de joves que accedeixen a centres de tractament per tenir un problema d'addicció al joc i, a més, el tipus de joc responsable de la seva addicció és, principalment el joc en línia ". I dins dels diversos jocs en línia, el més consumit són les apostes esportives.

Però no resulta tan estrany que hi hagi tants apostadors d'edat inferior a 18 anys si es constaten dos factors: la creença en el caràcter inofensiu de les apostes i la facilitat d'accés. Són dues variables connectades. Respecte de la primera, els estudis indiquen que els adolescents (entre 14 i 17 anys) creuen que les apostes esportives són una activitat implícita a l'esport. Consideren que es tracta d'una experiència social, en què es reuneixen amb els amics i aposten per diversió, amb la qual es poden guanyar diners fàcilment i que no comporta cap risc associat. Vinculat a això, hi ha el segon factor: la facilitat de consum de les apostes sobretot en els portals d'internet que poden ser accessibles les 24 hores del dia i des d'ordinadors i telèfons mòbils, la qual cosa facilita fins a l'extrem la seva utilització. I és que segons el Document de Posició de el Consell de Col·legis de Metges de Catalunya: "per primera vegada en la història, nens, adolescents i joves estan sent exposats constantment a la publicitat i el màrqueting que estimula el joc, presentant com una activitat relacionada amb el luxe i el glamour i que és popular entre algunes celebritats de l'esport o del món de l'espectacle, el que afavoreix les distorsions cognitives i el pensament màgic relacionats amb aconseguir premis de manera fàcil i assegurada. Podem dir que s'ha traspassat el llindar de la normalització de l'aposta esportiva. "

A això cal sumar la facilitat per falsificar l'edat en els portals de joc d'internet i que els controls als locals físics no són tan exhaustius com es pretén.

Al respecte, la Direcció General d'Ordenació del Joc va arribar a la conclusió que la protecció dels interessos de el menor justifica introduir una modificació en la Llei del Joc que en la seva redacció original permetia les apostes sobre competicions esportives en les que participaren menors d'edat. En la reforma de la llei de el joc de juliol de 2020 s'estableix la prohibició d'apostar sobre elles, apel·lant a l'interès dels menors i, en segon lloc, amb la finalitat de "garantir la participació saludable d'aquells en la pràctica d'activitats que contribueixen a un adequat desenvolupament de la seva personalitat, sense incórrer en el risc que concorrin en aquestes activitats constriccions exògenes derivades de l'aparició d'interessos econòmics de tercers ".

És a dir, que el que es persegueix és que els menors practiquin esport només per raons exclusivament internes (desenvolupament físic, salut, companyonia, etc.) que són les que fan d'aquesta activitat una cosa valuosa, i no per motivacions externes que puguin influir en aquesta activitat: que altres guanyin diners en les apostes i que puguin temptar-te per arreglar partits.

Hi ha prou arguments sobre la taula perquè les entitats esportives d'una banda, i l'Estat de l'altra, adoptin mesures més restrictives que impedeixin de manera efectiva que els adolescents puguin participar en les apostes, començant per limitar les polítiques de publicitat

Participar en un joc d'atzar és, sens dubte, una manifestació de l'autonomia personal i en un Estat liberal hauria pocs elements per justificar la seva prohibició. Ara bé, que estigui permès no implica que hagi de ser fomentat tot i que això generi ingressos econòmics per a l'erari. I hi ha prou arguments sobre la taula perquè les entitats esportives d'una banda, i l'Estat de l'altra, adoptin mesures més restrictives que impedeixin de manera efectiva que els adolescents puguin participar en les apostes, començant per limitar les polítiques de publicitat, especialment, quan s'emeten els anuncis de publicitat i qui participi en ells, obligant a les empreses d'apostes a establir restriccions més severes per evitar l'accés de menors als portals d'internet i als establiments físics, limitant les modalitats de joc més addictives i promovent programes educatius entre la població més vulnerable: els menors i els adolescents. No valen els arguments que sostenen que es tracta d'un joc i que per tant, estem limitant una activitat lúdica. El problema és que són apostes econòmiques amb un evident potencial addictiu i amb riscos financers per als que es veuen embolicats en elles. I de la mateixa manera que seria incomprensible veure anuncis de substàncies tòxiques en les samarretes d'equips de futbol, ​​també ho hauria de ser amb les apostes.