La cancel·lació dels comptes de Twitter i Facebook del president Donald Trump ha obert un encès debat sobre la censura i la llibertat d’expressió, la influència i el paper de les plataformes digitals, i el poder dels seus propietaris per censurar usuaris i missatges considerats indesitjables o que difonen falsedats i desinformació, que fomenten l’odi i la violència i, en últim extrem, posen en risc la democràcia.

Donald Trump genera molt pocs dubtes més enllà dels cercles de l’extrema dreta. La seva acció com a president ha generat una gran controvèrsia, i el suport dels grups més radicals de la societat nord-americana, com els supremacistes blancs que van dur a terme l’assalt al Capitoli dels Estats Units, ha provocat un rebuig generalitzat. Trump és el president més criminal de la història, segons Noam Chomsky, i en molts sentits, una amenaça als principals valors democràtics. I aquesta amenaça s’ha expressat explícitament en els seus missatges polítics, la majoria dels quals han estat difosos a través de Twitter, el fins fa no res mitjà preferit del president.

És una evidència que l’assalt a la democràcia de Trump s’ha anat aguditzant i ha pres tons més bel·ligerants a partir de la seva derrota electoral. I també ho és que, a partir d’aquest moment, va sembrar tota mena de dubtes sobre la legitimitat de la victòria de Biden i la neutralitat de les institucions que vetllaven per les garanties del procés electoral. A través de Twitter, Donald Trump va alimentar les teories de la conspiració, acusant aquestes institucions, així com als mitjans de comunicació, de frau. Molts mitjans, fins i tot els més afins com la Fox, van reaccionar censurant els missatges difamatoris i conspiranoics d’un president incapaç d’assumir la derrota.

Tot es va accelerar amb els resultats del Senat a Geòrgia, i l’assalt al Capitoli on s’havia de ratificar la victòria de Joe Biden. Mentre els extremistes entraven a les cambres del congrés, Trump els atiava i agraïa la seva fidelitat i compromís amb la democràcia. Era el resultat d’un procés que s’havia anat coent llargament. I que, insisteixo, havia estat explícit a través dels seus missatges a les xarxes socials.

Twitter havia reaccionat als embats de Trump posant en dubte algunes de les seves acusacions de frau electoral generalitzat, i advertint els usuaris que algunes de les seves afirmacions estaven en dubte. Però el president continuava sent un dels principals atractius de la plataforma, com ho demostra la resposta dels inversors a la cancel·lació del seu compte. Les primeres reaccions de Twitter, que va suspendre temporalment el seu compte, van ser seguides d’una cancel·lació del seu compte de Facebook i Instagram, i de la suspensió definitiva del compte de Twitter. També Snapchat, Pinterest, Tik Tok, Twitch, Reddit, o Youtube han pres accions en el mateix sentit. I la xarxa alternativa, Parler, ha estat desactivada per Google i Apple.  

I aquí es quan emergeix el segon assalt, un altre que s’ha anat coent lentament, encara més lentament que el de Trump. Hi ha qui apunta que no és cap coincidència, i que una cosa està lligada amb l’altra. Les plataformes digitals, interpretades socialment com a espais de debat públic, s’han erigit com a àrbitres reguladors de la llibertat d’expressió i com a abanderats de la democràcia. La qüestió és d’una gran complexitat. Mentre les principals plataformes digitals no responen dels continguts que s’hi publiquen, sí que es veuen obligades a implementar polítiques de control de continguts per evitar la difusió de missatges considerats socialment indesitjables, com l’odi a l’altre, la incitació a la violència, o la difusió de desinformació, entre molts altres. I l’incompliment de les normés d’ús pot dur al bloqueig i fins i tot a la cancel·lació dels comptes. I aquí s’hi inclou el compte del president de la que alguns consideren la democràcia més avançada del planeta, de la primera potència econòmica i militar, de l’home que té a les seves mans el botó nuclear.

Hi ha diverses qüestions que es plantegen en aquest context. La primera és gairebé evident: calia que Twitter i Facebook es presentessin com els artífexs de l’expulsió del president nord-americà de les seves xarxes, demostrant el seu poder, evidenciant la incapacitat de les institucions democràtiques de posar fre a les escomeses de Trump, i situant-se com els defensors de la democràcia, sent-ne com són, en molts sentits, una amenaça? Poder controlar fins i tot al president dels Estats Units no pot ser interpretat com un assalt a un fonament de la democràcia? No és un punt final que posa de manifest els errors comesos durant gairebé dues dècades de transferència d’atribucions i privilegis a les grans companyies tecnològiques?

No insistiré en la qüestió del dret. Hi ha experts que en saben molt més que no pas jo i que ja han aprofundit en la legitimitat o no de la resposta dels gegants tecnològics. Em centraré en les raons, en la seva oportunitat, i en les seves hipotètiques conseqüències.

Tenien, doncs, les tecnològiques raons per suspendre els comptes del president dels Estat Unitat?

Si, i no. Tot i que el context en què es va produir l’assalt al congrés és extraordinàriament excepcional, els missatges que van dur Twitter a justificar la suspensió permanent de Trump (https://tinyurl.com/y6hefta9) no semblen tenir la gravetat que tenien alguns dels missatges precedents que posaven en dubte la legalitat dels resultats electorals, difonien desinformació i incitaven a la violència. La pregunta és per què les plataformes van actuar aleshores, amb els seus gabinets de guerra commocionats per les imatges en directe, i no abans? El gallet, s’estava prement aleshores, o feia mesos, anys que l’havien premut? No era la de les tecnològiques una decisió que buscava no ser incriminats, apuntats, jutjats per haver permès la difusió de missatges molt més indesitjables?

Era oportú suspendre el president durant l’assalt al Capitoli?

En aquest cas la resposta es divideix en dues parts. En primer lloc, l’oportunitat relacionada amb l’hipotètic impacte dels missatges del president sobre el comportament dels assaltants. Aquí repetirem la famosa fórmula de preguntar-nos quina és la part explicada pels mitjans, i quina l’explicada per factors estructurals, contextuals i històrics. Torno a preguntar: eren els missatges de Trump un disparador del gallet de l’assalt? Estaven tenint un efecte a curt termini en els assaltants? O ja era imparable?

L’altra part es refereix a l’impacte que causaria la censura al president elegit pels nord-americans per part dels gegants de la tecnologia. Aquesta censura, com bé manifesta Jack Dorsey en un fil publicat el 14 de gener de 2021, posa en evidència el fracàs de les tecnològiques de fomentar un debat saludable, evidencia les inconsistències de les seves polítiques, i els presenta davant l’opinió pública com un grup de multimilionaris amb la capacitat de tallar la veu al president dels EUA. Per això, proposa la creació d’un estàndard obert i descentralitzat de supervisió de les xarxes socials.

Dorsey evidencia la inquietud i la incertesa provocades per decisions com la seva, i fa patent la sensació que molts hem experimentat de buit institucional. Trobem a faltar una baula en tot aquest procés que, o bé ha desaparegut, o bé encara ha de tenir una forma.

Era oportú que Donald Trump usés les plataformes com a canal privilegiat de comunicació amb la ciutadania?

Aquesta és una altra qüestió que necessita aprofundiment. Em limitaré a dir que, en cas afirmatiu, s’haurien d’haver establert protocols d’ús en relació al seu càrrec de president del govern nord-americà, que haurien d’incloure, òbviament, la resposta a crisis com l’assalt al Capitoli. Tenint en compte el control a que se sotmeten les comunicacions governamentals, es fa estrany la inexistència de cap normativa al respecte.

Quines són les hipotètiques conseqüències de l’expulsió de Trump?

Tot és incert. Però des del punt de vista comunicatiu i tecnològic, és possible que aquest fet acabi eixamplant la fractura en la societat nord-americana, i que els grups d’extrema dreta i tots aquells que s’han sentit agreujats per l’acció de les companyies tecnològiques, busquin refugi en nous espais encara per construir. La polarització ideològica, discursiva i afectiva pot donar pas a una polarització tecnològica que tornarà a situar les plataformes en el paradigma del broadcasting.

En democràcia, un assalt mai hauria de tenir com a resposta un altre assalt, tot i que fa temps que molts valors democràtics semblen haver estat definitivament assaltats.