Vés enrere Oblidem que la normalitat ens va portar el virus. Jordi Mir

Oblidem que la normalitat ens va portar el virus. Jordi Mir

Jordi Mir, professor del Departament d'Humanitats i membre del Grup de Recerca en Moviments Socials (CEMS)
01.07.2020

 

La pandèmia és conseqüència de la nostra depredació del medi ambient, de la desforestació, de la nostra relació amb els éssers vius amb els quals convivim en aquest planeta i de la nostra desatenció a l'epidemiologia.

Article publicat a El País el 28 de juny de 2020

 
La tornada a la normalitat comporta el risc elevat de tornar a patir el virus, però hi ha un segon risc encara més gran: oblidar que la normalitat ens va portar el virus. El Govern espanyol va decidir referir-se al que arribaria després d'acabar la tercera fase del confinament com a "nova normalitat". El Govern de la Generalitat la va nomenar d'una altra manera per dir el mateix: "etapa de la represa". En tots dos casos, més enllà de les paraules, es tracta de tornar al que fèiem abans del confinament, reprendre, tornar a la normalitat (amb distància personal, màscareta...). Tornar a produir, tornar a consumir. Entrem al confinament abans de la primavera i en sortim a l'estiu. És temps de turisme. S'ha accelerat tot per arribar a aquest moment, la fase 3 a Catalunya va durar un dia. A l'iniciar el confinament es van haver de regular les activitats essencials que no podien aturar-se. La nostra societat va haver de pensar què era el més important. Va passar a un primer pla molt d'allò oblidat, desatès, invisibilitzat, precaritzat i maltractat. Van emergir els treballs de cures, de neteja, en els mercats, els supermercats, el transport, el periodisme...
 
Ara que s'ha acabat el confinament el que emergeix és "el normal", cal reprendre, tornar a "el de sempre". Es tracta de reactivar l'economia, el comerç, el turisme, els desnonaments... Quan la nostra vida està en risc ens recordem d'ella i del que és essencial per poder viure-la. Quan ja no temem per la nostra vida tendim a convertir el que fins llavors era superflu en essencial. Resulta comprensible, necessitem ingressos per poder viure, distraccions, i això s'associa a activitats relacionades amb tornar a la normalitat de la feina, dels diferents consums i ocis.
 
Els hospitals s'han buidat de persones afectades per la Covid-19, el nombre de contagis no té res a veure amb el de fa unes setmanes. El que veiem al nostre voltant ens confon. Estem en el moment amb més casos i morts a nivell mundial, amb zones d'Aragó que han tornat a la fase 2, amb nous casos que han portat a confinaments a Portugal, Alemanya, la Xina... El virus no ha desaparegut. Està entre nosaltres. S'ha reduït la transmissió per l'efecte del confinament, però la tornada a la normalitat sense la plena assumpció que el virus segueix actiu ja veiem els efectes que té.
 
Es comprèn la necessitat de tornar a tot allò desitjable de la nostra "normalitat" que fa mesos que no podem viure, però no hauria de significar oblit, confusió o falta de consciència. Sembla que hem assumit el nou coronavirus com a causa important dels nostres mals actuals. S'ha parlat fins i tot de la guerra contra el virus i aquesta metàfora ha tingut moltes implicacions. No es pot viatjar com ens agradaria per culpa del nou coronavirus; els nostres treballs, empreses i negocis estan en crisi per culpa seva. Pensem que si desapareix el virus, podrem tornar a la normalitat. Oblidem que la normalitat ens va portar el virus.
 
Caldria dedicar més atenció a pensar que el virus és més conseqüència que causa del malestar humà. El virus és conseqüència de la nostra depredació del medi ambient, de la desforestació, de la nostra relació amb els éssers vius amb els quals convivim en aquest planeta. El virus és conseqüència de la nostra desatenció a l'epidemiologia, l'eliminació o reducció dels serveis encarregats d'estudiar els virus, de preparar-se per a les pandèmies. El mateix podem dir de retallats i infrafinançats sistemes de salut dels nostres països. El virus no és un càstig diví, tampoc és un fet natural imprevisible. És inconcebible que passem per aquesta tràgica vivència causant de tanta mort i dolor sense poder aprendre d'ella. L'arribada de la pandèmia i el confinament va ajudar a pensar en l'essencial, fins i tot a legislar sobre això. L'essencial era la vida, tot allò que podia fer possible la vida des de les atencions. El confinament ha mostrat que és l'essencial. L'essencial ara és el capital.
 
Cal analitzar i pensar amb determinació i detall la relació vida i capital. Hauríem d'escoltar més el que aquests dies ens estan dient des de la PAH, Càritas, o Ecologistes en Acció... El nostre sistema econòmic, polític, social, vol que el capital faci possible la vida. Però la vida és l'essencial. El capital està acabant amb la vida del planeta, ho sabem des de fa dècades, i ara la pregunta hauria de ser què fer perquè siguin possibles les vides que necessitem viure.

Multimèdia

Categories:

ODS - Objectius de desenvolupament sostenible:

Els ODS a la UPF

Contact