Vés enrere La salut dels treballadors i la COVID-19. Fernando G. Benavides.

La salut dels treballadors i la COVID-19. Fernando G. Benavides.

Fernando G. Benavides és catedràtic de Salut Pública a la UPF i investigador del Centre de Recerca en Salut Laboral (CiSAL: UPF-IMIM).

15.04.2020

 

 

Article publicat a l'edició d'abril de la revista Archivos de Prevención de Riesgos Laborales.

La pandèmia de la COVID-19 està afectant a tota la societat, i de manera especial als treballadors i a les empreses. Els ajustos de plantilla, alguns temporals, la reducció d'horaris, el teletreball, són alguns dels canvis massius que s'estan produint conseqüència directa de la pandèmia. Encara no sabem quins d’aquests canvis es mantindran (1).

Hi ha moltes lectures i molts nivells d'anàlisis d'aquesta crisi, un d'ells és el qüestionament del mercat (i la seva famosa mà invisible) enfront del paper de l'Estat, com a últim salvavides del conjunt de la societat. Entre tots dos, Estat i Mercat, se situa modestament la salut laboral, la missió de la qual és la protecció de la salut de les persones que treballen. Un objectiu que cal implementar a les empreses, d'acord com a mínim amb una regulació legal molt detallada i controlada per organismes capaços de detectar les infraccions i sancionar-les.

Això ens situa a l'ull de l'huracà. Desbordats i desconcertats assistim a una situació extraordinària, per a la qual no estàvem preparats. Hem hagut de treure de la motxilla del col·legi les virtuts “teologals” de la temprança i la fortalesa per a imaginar i consensuar solucions ad hoc, que a continuació es quedaven curtes o senzillament eren errònies. Hem comprovat una vegada més que l'assaig/error és la millor manera d'avançar enmig de la foscor. I ha estat, cal esmentar-ho, una oportunitat perquè la salut laboral assumeixi un lideratge obvi que li correspon a les empreses i les
institucions públiques. El que es tradueix a moltes empreses en la participació dels Serveis en els comitès de crisis, juntament amb el director o la directora general.

Els sistemes de vigilància epidemiològica en salut laboral estan resultant instruments decisius, tant per a la gestió de casos i contactes, com per a la predicció d'escenaris que permeti governar la pandèmia als seus diferents nivells.

Efectivament, al no tenir immunitat enfront del SARS-CoV-2, i no disposar de vacuna de moment , l'única mesura preventiva efectiva consisteix a induir, amb el suport explícit dels Estats -en forma d'estat d'alarma a Espanya o el seu equivalent en els diferents països del món-, comportaments preventius extraordinaris, com que les persones es quedin confinades en els seus domicilis, a més de tancar escoles, comerços, cinemes, bars, etc. i finalment empreses d'activitats no essencials. La qual cosa, sorprenentment, estan respectant la immensa majoria dels ciutadans i empreses. La col·laboració, seguint l'instint de l'espècie, s'imposa de manera natural. La nostra supervivència depèn d'això. L'aplaudiment -també per a dir que continuem vius - és un ritu diari a les 8pm.

En resum, la distància física (més de 2 metres) està sent la mesura preventiva més eficaç per a reduir la reproducció del virus (índex RO), la incidència de la malaltia (taxa d'atac) i, finalment, la taxa de letalitat(2). Els sistemes de vigilància epidemiològica en salut laboral estan resultant instruments decisius, tant per a la gestió de casos i contactes, com per a la predicció d'escenaris que permeti governar la pandèmia als seus diferents nivells.

Però la condició sine qua non perquè aquestes mesures de confinament resultin aplicables és que hi hagi activitats que continuïn funcionant en el que s'ha anomenat, i tots hem descobert, serveis essencials. El confinament total no era ni és possible, perquè sense la fleca o el supermercat o, encara més important, els centres sanitaris -i tota la seva cadena de subministraments- simplement no funcionaria. Els ciutadans no acceptaríem anar a casa i esperar tranquils que tot acabi. La pertorbació de l'ordre públic i el seu control estarien a l'ordre del dia.

Moltes són les lliçons que hem anat aprenent a mesura que la pandèmia avançava, però són moltes més les que encara ens queden per aprendre. 

En aquesta doble decisió, confinament del no essencial i activitat de l'essencial, les mesures de prevenció de riscos per a protegir als treballadors que continuen les seves tasques han estat fonamentals. Diguem-ho alt i clar, els serveis de prevenció són una part essencial per al manteniment de l'estat d'alarma. Una cosa que no ha estat prou reconeguda, sigui per la malaptesa de la nostra administració i/o de la nostra professió. Fem-ho, sense falsa modèstia. El final de la pandèmia, amb el menor número de morts, només serà possible si la prevenció de riscos laborals funciona. No només per a la gestió dels equips de protecció individual (EPI), també, i encara més important, en el monitoratge dels efectes dels riscos psicosocials fruit dels canvis d'horaris, el teletreball, etc. sobre la salut mental i física.

Ara veiem que són moltes i diverses les ocupacions que són essencials: caixeres dels supermercats, repartidors de tota mena de mercaderies, escombrariaires, conductors d'autobusos o metros, etc., etc., etc., però és clar que els sanitaris ocupen un lloc especial. Ells són els herois d'aquesta crisi. Com assenyalava l'editorial d'aquest mes de l'Scandinavian Journal of Work and Enviromental Health, “... els professionals sanitaris, metges, infermers, auxiliars, portalliteres, conductors d'ambulància, etc., estan a l'avantguarda de la batalla contra la COVID-19. Ells són els que atenen les persones malaltes. Ells fan front al patiment i a la mort”(3). L'efecte sobre la salut mental dels treballadors sanitaris és ja una prioritat preventiva (4).

Ara bé, per a la majoria d'ells han faltat, especialment a l'inici quan era més probable el contagi, els EPIs, des de mascaretes i guants a bates i ulleres, ja sigui als hospitals o en els mercats centrals de cada ciutat. Infringint amb això les normes vigents i els principis bàsics de prevenció, recollits tant en la Llei 31/1995, com en el RD 664/1997, sobre risc biològic. A més, aquesta situació de desprotecció suposa un increment del risc de contagi a altres companys o clients, pacients en el cas dels treballadors sanitaris. Una situació que ha portat a plantejar l'aplicació de l'article 21 de la Llei de prevenció de Riscos Laborals, en què per risc greu i imminent la persona treballadora pot negar-se a treballar. El que ha suposat un greu dilema ètic, a més de legal, d'atenció a pacients que estan o poden estar infectats. El resultat d'aquestes fallades, i encara més greu la manca d’anticipació i la seva preparació, ha suposat que al voltant del 25% dels casos han ocorregut en personal sanitari(5).

En aquest sentit, i quan la corba de la pandèmia sembla aplanar-se, ara hem de pensar en el dia de després, i preparar-nos per a la tonada a la normalitat que, com ja sabem, serà gradual. 

Afortunadament, a poc a poc s'han anat establint protocols raonables (6) i arribant els EPIs, a un ritme massa lent en aquests moments, per a protegir a les persones que havien de continuar treballant perquè el confinament comunitari fos possible. Una d'aquestes mesures ha estat el reconeixement de la incapacitat laboral per contingència professional (sense necessitat de cadència per a rebre la prestació i un benefici econòmic major), donant naturalesa laboral a la malaltia, mentre la persona ha estat confinada, sigui per sospita o cas confirmat, facilitant amb això la contenció de la propagació. Una mesura que no es pot aplicar a persones amb treball informal sense cobertura de la prestació.

Però si l'escassetat d’EPIs, i la seva producció accessible, ha estat una de les mancances més evidents, que caldrà revisar per a preparar-nos per a les següents pandèmies amb reserves estratègiques de material adequat, menys obvi, però més bàsic, ha estat la falta d'informació que ajudarà a la governança de la crisi sanitària en les empreses i des dels governs. Sense informació és anar sense llanterna enmig de la foscor. La vigilància epidemiològica, sigui per a la gestió de casos i contactes, com per a la gestió dels recursos en les empreses han fallat. L'escassetat
de proves diagnòstiques ha dificultat encara més aquesta gestió, especialment dels contactes. Definicions bàsiques com què és un cas, o contacte, sigui de sospita o confirmat, l'aïllament i l'alta epidemiològica, no han estat establerts amb claredat a l'inici de la crisi, i mentre va ser així els sistemes d'informació, quan existien, proporcionaven informació poc fiable.

Moltes són les lliçons que hem anat aprenent a mesura que la pandèmia avançava, però són moltes més les que encara ens queden per aprendre. La primera a reconèixer és que tots ens hem equivocat, tants polítics, gestors com a professionals. La segona és que només amb la col·laboració i la critica constructiva podem avançar i preparar-nos per a la pròpera(7). No és acceptable dir que jo ja ho vaig dir. És de tafur endevinar el passat des del futur. A toro passat tots som toreros.

La velocitat de propagació del virus és en part conseqüència de la globalització, per l’intercanvi de persones i mercaderies, però també ha estat la globalització, començant per la Xina, la que ha permès donar una resposta ràpida i eficaç contra la pandèmia.

En aquest sentit, i quan la corba de la pandèmia sembla aplanar-se, ara hem de pensar en el dia de després, i preparar-nos per a la tonada a la normalitat que, com ja sabem, serà gradual. Aquest serà el moment de comparar i avaluar els efectes de cada mesura, de manera sistemàtica, i publicant els resultats. Tots hem d'aprendre, els que l'hem viscut amb gran intensitat, com a Barcelona, i els que han tingut la sort de viure-la de manera més lleu. Els que hem tingut familiars o amics que han mort o els que han tingut la fortuna de sobreviure-la sense pèrdues d'afins. La pandèmia no ha afectat a tots per igual, per descomptat als grans versus els joves, però tampoc als que viuen en 50m2 versus els quals viuen en més de 100m2. Els països de renda alta versus els de renda mitjana i baixa.

Ha estat una experiència única, un experiment “natural”, de tota la humanitat. Qui cregui que aquesta pandèmia inicia un època de retorn a “l’aldea” s'equivoca. És veritat que la velocitat de propagació del virus és en part conseqüència de la globalització, per l’intercanvi de persones i mercaderies, però també ha estat la globalització, començant per la Xina, la que ha permès donar una resposta ràpida i eficaç contra la pandèmia. Necessitem més democràcia global, amb institucions multilaterals, com l'Organització Mundial de la Salut, amb més recursos i amb més capacitat operativa, no més nacionalismes i autoritarisme de vell encuny.

En el dia després, hem de preparar-nos per a l'anunciada recessió econòmica, per la qual cosa els serveis de prevenció han d'estar atents, i les empreses han de posar en valor els seus beneficis durant la crisi sanitària. De nou, la recessió no ha de servir per a ajustar els costos pel més bàsic, la salut dels treballadors(8). L'Estat, també amb tota la seva força i legitimitat democràtica, ha de vigilar per a que la salut dels treballadors estigui protegida. Aquest dret ja estava i està en les Constitucions. Per descomptat, més enllà de la salut laboral està la salut pública i les polítiques de protecció social a les persones que es quedin sense treball, amb mesures com la renda bàsica. Però això ja és una altra història, encara que és part de la mateixa història de tots.

Agraïments: Aquest manuscrit s'ha vist enriquit amb els comentaris de Jordi Delclós, de l'Escola de Salut Pública de la Universitat de Texas, i Marcelo Amable, de la Universitat Nacional de Avellaneda de l'Argentina, la qual cosa no eximeix a l'autor dels possibles errors o imprecisions.

Referències.

Multimèdia

Categories:

ODS - Objectius de desenvolupament sostenible:

Els ODS a la UPF

Contact