Com a conseqüència de l’avenç de la tecnologia digital, s’està produint una profunda transformació dels models de negoci de les indústries culturals arreu del món. Aquest procés planteja oportunitats i amenaces de caràcter molt divers.

El passat 10 de juny va fer 88 anys que l’economista John M. Keynes pronuncià una coneguda conferència a la Residencia de Estudiantes de Madrid amb el títol “Possibilitats econòmiques dels nostres nets”. Què va preveure Keynes per al nostre temps?

Entre les seves paraules va dir: “No hi ha cap país, ni cap poble, crec jo, que pugui mirar cap a l'era de l'oci i l'abundància sense temor. Perquè hem estat habituats durant molt de temps a esforçar-nos i no a gaudir.” Dit d’altra manera: generació rere generació hem estat preparats sobretot per produir, i no pas per viure satisfactòriament el temps lliure. Més enllà de valorar el grau d’encert o no d’aquestes previsions, la reflexió de Keynes planteja dues qüestions vigents sobre el present i el futur de les activitats culturals i de lleure. La primera: és previsible el creixement d’aquestes activitats amb el pas dels anys si augmenta el temps lliure de les persones? La segona: podem mirar cap a l'era de l'oci i l'abundància sense temor?

El 1930, Keynes preveia un increment del temps lliure com a conseqüència del progrés tecnològic i del creixement econòmic. Des d’aleshores, aquesta tendència s’ha mantingut: amb la reducció del temps de treball ha augmentat la demanda d’activitats per al temps lliure. Així, les indústries culturals s’han desenvolupat intensament de la segona guerra mundial ençà, com també ho ha fet el turisme amb el conseqüent increment de recursos assignats al lleure.

Certament, la crisi econòmica ha impactat negativament en moltes d’aquestes activitats, de la mateixa manera que en altres sectors de l’economia. En el cas de Catalunya, amb l’esclat de la crisi s’ha reduït fortament la despesa privada i pública en cultura, havent-hi, però, certs indicis de recuperació del 2015 ençà. En concret, del 2008 al 2014 davallà la despesa de les famílies en béns i serveis culturals, i la inversió en publicitat a mitjans de comunicació. Per contra, la despesa dels visitants estrangers en cultura i oci evolucionà positivament durant aquests anys. Quant a la despesa pública, que té un pes comparativament menor al de la despesa privada en aquest camp, va disminuir igualment a tots els nivells, tant en el Govern de la Generalitat de Catalunya com en el conjunt dels governs locals.

En paral·lel, com a conseqüència de l’avenç de la tecnologia digital, s’està produint una profunda transformació dels models de negoci de les indústries culturals arreu del món. Aquest procés planteja oportunitats i amenaces de caràcter molt divers, com la necessitat d’adaptació a uns mercats on els nous intermediaris digitals (Google, Apple, Facebook, Amazon, ...), ocupen una posició cada cop més preeminent. O les dificultats creixents de percebre una remuneració en molts intercanvis culturals, o de protegir els drets de propietat intel·lectual. També hi ha importants reptes d’innovació per a desenvolupar nous formats culturals i creatius, amb els que s’aprofiti tot el potencial d’expressió i comunicació que ofereix la tecnologia.

En aquest context de transformació, s’observen canvis en la localització de les activitats de producció cultural al món, amb una certa tendència a la concentració d’algunes d’elles en determinats territoris o ciutats. Sens dubte, els efectes de la crisi han minvat la capacitat de moltes empreses culturals per competir en uns mercats cada cop més oberts. També alguns governs, en aquest escenari de dificultats, han tendit a deixar les seves polítiques culturals en un lloc relativament marginal de la seva acció a favor del benestar i de la reactivació econòmica. El cost d’oportunitat d’aquesta decisió col·lectiva, si es manté gaire més temps, pot ser molt elevat i condicionar fortament el desenvolupament cultural i comunicatiu de les nostres societats, sobretot des de la perspectiva de la diversitat.

Per acabar, hi ha la segona qüestió plantejada: podem mirar cap a l'era de l'oci i l'abundància sense temor? Podem fer-ho si considerem, entre altres coses, que la facilitat amb la que aprenem a utilitzar els nous dispositius i canals digitals ens dona accés a una oferta cultural cada cop més àmplia. No obstant això, avancem vers un consum cultural de més qualitat? Aquest gaudi cultural i de lleure, ens fa més feliços? La resposta a preguntes com aquestes pot generar dubtes i, fins i tot temors (com expressava Keynes), sobre els efectes que l’era de l’oci pot tenir sobre el nostre benestar individual i col·lectiu. Les advertències de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) sobre el riscos associats a l’ús de certs jocs digitals, o l’anunciada restricció de l’ús dels mòbils als centres educatius de França poden ser indicatius d’una manca de preparació per viure satisfactòriament el nostre temps lliure. Davant daixò, la formació en les habilitats i competències per gaudir de les arts, la cultura i el lleure haurien d’ocupar un lloc central en les agendes d’acció cultural, educativa i cívica. Fa prop d’un segle, Keynes ja va advertir de la importància de fer-ho.

Article d'opinió de Xavier Cubeles, professor d’economia de les indústries culturals de la Facultat de Comunicació de la UPF i membre de l’equip de Consultoria Tecnològica de la Fundació Eurecat – Centre Tecnològic de Catalunya.