24 d'abril del 2020

Estimats companys de la Universitat i amics de tot arreu,

En algun lloc de les Cartes perses, Montesquieu fa dir a un dels seus personatges que, si els triangles tinguessin un déu, li atribuirien tres costats. Doncs, així em trobo jo només parlant de la UPF, escrivint infinits missatges cada dia, gairebé tots sobre els meus tres costats... Donant respostes simètriques a un món de fora amb les constriccions d’aquest món tancat per dins. Tinc la certesa que no sóc l’únic i que, a casa, des de tots els vostres costats i també simètricament, feu tot el possible per sobreposar-vos a aquesta situació. Us n’agraeixo l’esforç i la complicitat amb la nostra institució, i també la vostra comprensió quan la situació ens posa entrebancs excepcionals, que fins ara eren també inexplorats. Us garanteixo que la nostra tenacitat és màxima per fer que la càrrega sigui més lleugera i que es pugui preservar el sentit més genuí del Benestar Personal. 

Un gran amic m’explicava ja fa temps una anècdota bona. No recordo d’on ve ni qui parlava en la història. Voldria preguntar-li-ho si no fos perquè aquest amic és, naturalment, a casa i hauria d’enyorar-me de no veure’l i de no capturar prou temps per a les coses importants. En aquesta anècdota, es donava resposta a la pregunta: “Com hem de resoldre el problema del camp?”. “Asfaltant-lo!”, deia el pocavergonya-no-sé-qui, picant l’ullet als que cert ecologisme ensucrat i inert els feia angúnia fa ja molts anys. Jo reia, però no en tenia cap, de gràcia, probablement. Ara, en tot cas, l’ha perdut tota. La nostra universitat es vol comprometre, amb tanta o més alegria que la que contenia aquella broma, en tot el contrari. En aquests moments tan delicats, amb la més alta determinació. Per això estem parlant ad nauseam d’una causa i conseqüència del Benestar Personal: el Benestar Planetari. En unes circumstàncies en què el coneixement –la ciència i la cultura– bateguen més acompassadament que mai pel confort global, aquesta és la nostra bandera. Espero que l’accepteu sense reserves.

Un altre dels amics que, amb l’edat i el temps, un va veient que són de veritat, em va convidar fa pocs dies a escriure (escriure!; com si jo, tal com us deia, no estigués escrivint sense parar –potser bestieses–, cada dia, a cada instant, en totes direccions). Volia saber com veia jo en aquests moments la universitat. Torno a les Cartes perses, que, si podeu, no us penediríeu de llegir durant aquests mesos de reclusió. En elles, de vegades una carta conté una altra carta: Rica rep una carta divertida i la reenvia a Usbek. Quasi tuiter al segle xviii. En aquest cas, com a la novel·la epistolar de Montesquieu, jo també us envio una carta dins d’aquesta mateixa carta. És la que em demanava que escrivís aquest amic fa uns dies sobre la meva visió de la universitat. Per a vosaltres, amb tot l’afecte:

Els bons amics del Cercle d’Economia em conviden a fer una llambregada a la universitat confinada en ple coronavirus i a escriure una píndola de bon empassar.

  1. La primera idea en què penso és “solidesa”. Cadascú coneix la seva pròpia universitat i una mica les altres. Doncs bé, estic convençut que les universitats catalanes han ofert una resposta sòlida al confinament dels centenars de milers d’estudiants i les desenes de milers de personal. Pràcticament sense temps de preparació, s’ha passat a una activitat docent i de recerca virtual, no presencial. Què s’hi perd? La major part del que hem fet sempre, del que sabem fer millor. Però, un cop acceptada la pèrdua, què quedarà? Primer de tot, hi haurà molt soroll, moltes opinions difoses sense gaire prudència, basades en bona part en l’estat d’ànim nerviós que deriva del confinament obligatori i de la por. Tothom està ja vivint les dificultats i l’atabalament del canvi aparentment dràstic de mètode docent. Cadascú hi troba els seus inconvenients particulars. Això és inevitable i lògic. Però, al mateix temps, sóc testimoni d’un fenomen extraordinari: l’apreciació majoritària de l’esforç comú, de la possibilitat de participar-hi i de la satisfacció d’obtenir bons resultats en aquest panorama tan advers i amb un horitzó de dates tan imprecís per al retorn a la normalitat. La universitat ha demostrat, per la bona voluntat i el talent dels seus membres (estudiants, professors i staff), una gran solidesa, i acabarà el curs amb una gran dignitat (en docència, que inclou les avaluacions pertinents, en recerca i en innovació i transferència, és a dir, en tota l’activitat acadèmica).
  1. Després hem de parlar del “canvi”, d’una “revolució intel·ligent” en l’administració dels efectes acadèmics derivats d’aquesta experiència. A la meva universitat teníem un projecte de gran abast, que tenia com a objectiu, per dir-ho de pressa, la intensificació de la presencialitat. Es tractava d’aprendre, en la nostra època, a valorar amb més severitat el sentit i les virtuts de l’ensenyament presencial. I, naturalment, d’administrar correctament els resultats d’aquesta valoració. Què és el que aporta veritablement el treball directe, en companyia mútua, en una sala real, d’estudiants i professors avui dia? D’aquest projecte en dèiem i en diem EDvolució, i començava tímidament a fer propostes de millora. De cop i volta EDvolució s’ha posat en marxa: ja no hi ha qui aturi aquest projecte de revisió fins als fonaments de la Universitat Pompeu Fabra. Vull dir que em sembla molt clar que aquesta etapa ens fa anar més de pressa en les millores organitzatives i metodològiques de l’ensenyament de la ciència i la cultura. La velocitat és incòmoda, però ja no tenim més remei que instal·lar-nos-hi del tot.
  1. L’últim concepte és “resposta” o “missió social” de la universitat. La universitat s’ha de pensar sempre des de fora. Pobre monstre inútil i car de mantenir, una universitat que es pensa només des de dintre, amb els seus problemes de sempre entre estaments, amb la falsa emulació intel·lectual i la hipocresia que les institucions acadèmiques arrosseguen des de l’antiguitat! Repeteixo: la universitat s’ha de pensar sempre des de fora, i només després per dintre. En aquests moments està obligada ben evidentment a prestar atenció als més desafavorits: els més desafavorits dels membres de la comunitat i també els més desafavorits de tot el món. Ha de donar facilitats als que no tenen els recursos necessaris per a la vida i per a l’estudi. Per dignitat i per no perdre el seu talent. Però aquesta no és l’única missió socialment sensible que tenim entre mans. No podem deixar de banda el fet que les persones, amb diversos graus d’expertesa professional, des d’estudiants fins a científics de gran prestigi, estan prestant un servei vital a la societat precisament en aquest moment. Just ara és quan es veu, com si s’hagués encès un fanal que normalment està apagat, per a què serveix la universitat. Però, al mateix temps, si ara es veu, no és perquè només serveixi ara. La cultura (que inclou també la cultura científica, és clar) i la ciència són l’element de més gran utilitat que la humanitat té a l’abast. Jo mai no diré que allò que val més de la vida és el progrés social. Però crec en el progrés, crec fortament en el principi que no tot s’hi val, que no tot és possible, i que les coses i els esdeveniments no són indiferents en el seu pas per la vida. No tot val igual, i el “tant se val” hauria de ser a l’infern. Mirant de deixar clar aquest punt, que no és fàcil, vull dir que res com la ciència i la cultura han fet versemblant la idea de progrés en la nostra vida. Feina de la universitat.

En les pròximes setmanes continuarem fent plegats feina de la universitat. I suposo que continuarem escrivint encara missatges infinits. Jo potser preferiria dir-vos altres coses, que cada dia fem música a casa, de tota mena, o que David Hockney està publicant les seves pintures des de Normandia per recordar-nos, com si hagués sentit allò del Benestar Planetari, que hem renyit absurdament ja fa molt temps amb una idea de naturalesa que encara ens atreu moltíssim. La nostra col·lecció d’art, per cert, el nostre Art Track, també és per mirar de pensar sobre aquest absurd. Fa temps que vam posar la visita a la vostra disposició a través d’Internet. No us n’oblideu: la “Fabra” (com s’hauria de dir), la “Pompeu” (com diu tothom), també és una invitació a impregnar-se d’aquesta classe de preguntes i a avançar entre tots algunes reconfortants respostes... de moment, des dels tres costats del nostre recolliment. 

 

Una abraçada forta,

Jaume Casals