8 de maig del 2020

“Enganyats van els humans respecte al coneixement de les coses manifestes”

“Perquè molts no entenen les coses amb les quals van ensopegant [...], però es pensen que sí”

Heràclit (10 i 17 DK)

Estimats companys i amics de tot arreu,

Primer de tot: o els triangles de Montesquieu anaven enganyats, doncs, o els déus també ballen.

https://www.instagram.com/p/B_XmOnbhIVt/?igshid=v6uyy13lhvos

A aquesta mena d’enigmes de la divinitat en les coses es refereix Heràclit (potser hauríem de dir Heraclit) en els fragments que acabo de recordar. D’una banda es tracta d’Homer, l’autor hipotètic de la Ilíada i l’Odissea. L’ombra d’Homer redueix a xerrameca qualsevol parlar, qualsevol cantar, en el qual no ressonin en certa manera els seus versos. Els que passen per fundadors antics de la nostra cultura xifraven el sentit de les coses que deien per la seva referència a Homer, el nom de l’home més savi. Tenim Homer, doncs, assegut tranquil·lament. De l’altra banda arriben uns nois que s’anaven matant els polls, potser en servei mutu. S’hi van acostar i li van proposar una endevinalla:

“Tot el que hem trobat i agafat, ho hem deixat. Tot el que no hem trobat ni agafat, ho portem.”

La llegenda diu que Homer no va saber resoldre l’endevinalla. Una altra llegenda explica que, trasbalsat per no haver sabut respondre al desafiament de l’enigma, va morir. Sense explicar-ne els detalls, perquè del llibre d’Heràclit només en tenim fragments, aquests dos estan evocant precisament aquesta història. Fins i tot el més savi va enganyat. Però no enganyat per coses molt fosques i difícils, sinó per les més evidents, aquelles amb què ensopega quotidianament.

He rebut personalment paraules molt amables per haver escrit algunes cartes obertes com aquesta, feina adjectiva que considero pròpia de la meva feina principal, que és dirigir la Universitat. Vull agrair-les amb aquesta última. Tindrem molta feina amb el desconfinament i amb els eventuals retocs que poden anar sorgint. Però ja comencem a tornar d’una temporada sencera de perplexitat i molt esforç interior.

En un capítol molt diferent, vull acompanyar en el sentiment els que heu perdut alguna persona estimada i simpatitzar amb el sofriment de tothom. La lliçó d’això que sol anomenar-se “l’esperit tràgic” és que, sabent segur que la vida s’acaba, es pot apostar per la vida.

Les cartes les he escrites per als companys i els estudiants d’ara i d’abans, que són molts i molt diversos, i també amb la idea que la universitat no només no s’acaba en la seva vida interna present, sinó que ni tan sols hi comença. El dolor d’aquesta època ens distreu del significat de la UPF. Una bona universitat comença fora de les seves rutines, comença en el compromís acadèmic i social amb tot el món –el local també, és clar– i alhora amb l’enginy o el talent que busca. Acaba igualment a fora, amb els resultats que pot oferir als membres del grup, a la ciutat, al país i al món.

Em sembla que dic una cosa fàcil de compartir i molt difícil de practicar. El noble sentiment de pertinença ens capfica molt en nosaltres mateixos. Tenim un “nosaltres” una mica entonat, exclusiu i peculiar, amb drets discutibles que necessitem com a referència. Però la feina autèntica ens obliga a pensar en el món, en els “altres”, més que no pas en el “nosaltres”. Si els entenc bé, la majoria dels estudiants ara volen al detall i amb totes les facilitats possibles la millor formació, i després els agradarà haver-la obtingut en una gran universitat. Tot això s’ha de compaginar amb educació i fair play. Com tota tragèdia, tampoc no és fàcil d’assumir.

Aquests són, al meu parer, els límits de la universitat –hi són i no hi són. Tots hem sentit dir que el nom “universitat” hauria de fer la cosa. La gràcia i el valor de la cultura i de la ciència és precisament la universalitat, el fet de ser per a tots, de no tenir límits. Si hi quedessin atrapades, en els límits, no valdrien res. Si no els reconeguessin, tampoc.

Un dia vaig pensar que era la meva obligació, i ara és el meu desig, contribuir a fer evident que la UPF no en té, de límits, però que en reconeix uns quants. Veig molt clar que la Universitat serà millor, i més segura per als membres de la comunitat on s’esdevé el seu servei, com més capaç sigui de pensar-se des de fora i, des de fora igualment, de mirar-se bé a ella mateixa abans de decidir que ja es coneix. Em fa l’efecte que això és exactament el que volen dir els fragments primers de dalt.

Aquí acaben aquestes cartes escrites des d’una gran estima als nostres i les nostres “benvolgudes i benvolguts pompeus”, i als amics i amigues de tot arreu que han volgut llegir-les i que convido de tot cor a la Fabra, a pensar què podríem fer mútuament els uns pels altres. Als del nosaltres –estudiants, col·legues, staff, alumni–, els agraeixo infinitament la feina notable, admirable, que estan fent per mantenir activa la UPF i encarrilada cap als objectius de millora constants. Als altres, com diu la corranda de Ferran Agulló que aprenen els nens a l’escola, els dic: “quan a la tardor se’n va l’oreneta, no li dic adéu, li dic a reveure”.

Però abans voldria fer un viatge final molt curt a Madagascar. El poble malgaix i la seva llengua són rics en proverbis. I són de molt mal traduir. N’hi ha un que diu, aproximadament: “Si t’agraden unes sabates, prepara’t per calçar-te’n d’altres”. Com força proverbis africans, conté una lliçó enrevessada, que sembla desenfocada i s’ha de pensar. És una endevinalla que en malgaix sona com una tornada musical.

Jaume Casals