3 d'abril de 2020

Benvolgudes companyes i benvolguts companys de tot l’entorn UPF, estudiants, personal d’administració i serveis, professorat, estimats amics escampats pertot arreu i estimats amics de tot el món,

Primer de tot, moltes gràcies pels vostres comentaris amables i pel sentiment impagable del vostre afecte. Intento encendre’l, que fumegi, per compartir-lo, i que quedi, com cal, justament repartit.

També en primer lloc, primeríssim, únic, si voleu: una abraçada a tots els que us trobeu malament i a tots els experts, en graus diferents, que us heu prestat a lluitar al seu costat perquè es curin bé i de pressa. Us he dit “ells” ara, als malalts, però només un instant lingüístic, per tornar a pensar-vos entre nosaltres a l’acte. Teniu, malalts i curadors de tota mena, un suport molt gran de la ciutadania, una presència que visc diàriament al pis on estic tancat amb una part de la meva família i que comprovo pertot on arribo a comunicar-me.

Després, us he de dir que, en la reunió del Consell de Direcció de la Universitat, hem pogut revisar amb detall els problemes que ara comporten alguns exàmens pendents i el començament de les classes del tercer trimestre, juntament amb les previsibles dificultats en doctorats, projectes de recerca i altres activitats ordinàries de la Universitat. Vull insistir, i ho faig amb un gran orgull, en el fet que gairebé tots ens semblen superables. I no és perquè no n’hi hagi de fondos, de problemes, sinó pels ànims, el coratge i l’expertesa dels responsables i, al capdavall, de tots plegats. Acabarem perfectament aquest curs.

Finalment, m’agradaria esbossar en poques ratlles una preocupació d’una mida descomunal, que costa d’expressar sense sentir-se fora de joc i massa poc implicat en les solucions. Aquest final pesa una mica. Quan era jove i estudiava filosofia a la UAB, la meva il·lusió era comprar llibres. Llibres de tota mena, però especialment els que aleshores considerava llibres d’estudi, molts publicats a París, a Oxford, a Frankfurt. Valien una fortuna, fàcilment 2.000 pessetes, entre 10 i 20 euros d’avui. Costava comprar-los al preu d’algunes classes de català que aleshores feia pels barris de Barcelona (era aquella gran causa d’Òmnium Cultural) i costava simplement obtenir-los. Ara ja no m’agrada distingir tipus de llibres. Diguem que he confós tots els gèneres, la literatura, la música, la pintura i el cinema, tot inclòs. D’altra banda, el preu els ha ajuntat gairebé tots, els llibres, a un valor bastant assequible, similar en xifres absolutes al d’aquelles joies de Vrin, o de clàssics d’Oxford, o facsímils holandesos, de fa quaranta anys. Vull dir només que a casa hi ha bastants llibres, tres o quatre ordinadors, tablets, telèfons, i a més la UPF posa a disposició dels que hi estem vinculats la Biblioteca Digital de Catalunya, la flor i nata de l’antic CBUC del Lluís Anglada, la Mercè Cabo, la Montserrat Espinós, l’Ernest Abadal, la Loli Manciñeiras, el Joan Ramon Gómez Escofet i totes i tots els amics de les universitats catalanes. Ara, això de les compres consorciades es diu CSUC, sempre tan ben conduït pel Miquel Puig i pels nostres expertíssims bibliotecaris de cada universitat i de la Biblioteca de Catalunya. Bons records de lluny de més a la vora. Ara bé, aquests dies he pensat, com una nosa persistent, què passa amb qui no té ni llibres ni ordinador ni wifi? Què passa amb aquest ésser que, als ben acostumats des de temps immemorials, ens pot arribar a semblar inexistent?

Els estudiants universitaris, a Catalunya, us coneixem primer per una cosa que es diu la vostra nota d’accés i per la famosa nota de tall dels estudis. No és el millor mètode, però durant força anys ha estat raonablement consensuat com a mètode equitatiu d’adjudicar les places. No ignoraré ara tots els defectes respecte a la igualtat social que té el sistema d’ensenyament català. Però podríem dir que, un cop a la universitat, no necessitem saber res de què tenen a casa els nostres estudiants ni de quin punt del món vénen. Amb els estudiants de postgrau i de doctorat passa el mateix. Ens interessen només el seu talent i els seus resultats fins ara. La Universitat, les universitats, posen a la seva disposició tot el que els cal. Repeteixo, passeu-me per un moment que ignori desigualtats latents i també l’esforç titànic dels responsables de l’educació primària i secundària. Què passa ara, durant aquests dies, en què “allò que tinc a casa” i “on és casa meva?” s’ha tornat particularment significatiu, amb els qui potser no hi tenen res útil per a l’estudi? Amb quines conseqüències? No parlo de cap cas concret. He abandonat els exemples per referir-me a un problema general de la humanitat múltiple i variada i, ara, desglobalitzada de sobte. On ens estem preparant prou seriosament per respondre, a Catalunya, a Europa i al món, aquesta pregunta? Estic segur que, a la UPF, ens sentim obligats a parlar-ne almenys, tant com a negociar amb els sindicats.

Us deixo aquí amb el compromís seriós d’intentar tot el possible per fer de la UPF una universitat atenta a aquest problema.

Una abraçada molt gran,

Jaume Casals
Rector
Catedràtic de Filosofia