Diu el refrany que tots tenim un doble. Durant dècades, l'existència d'individus que s'assemblen entre sí sense que hi hagi cap vincle familiar ha estat descrita com un fet comprovat, però anecdòtic, i sense cap justificació científica. La irrupció d'internet i les xarxes socials, però, ha fet que es comparteixin milions de fotografies personals arreu del planeta i ha posat en evidència que l'existència de còpies entre les cares dels humans seria més freqüent del que es creia.

Avui, un article publicat a la revista Cell Reports, liderat per Manel Esteller, director de l'Institut de Recerca contra la Leucèmia Josep Carreras, i amb la participació de Xavier Binefa i Federico M. Sukno, del Departament de Tecnologies de la Informació i les Comunicacions (DTIC), i d'Arcadi Navarro, del Departament de Medicina i Ciències de la Vida (MELIS) de la UPF, demostra per primera vegada quina és la causa que trobem individus idèntics a diferents llocs del món.

“L'aparició de “dobles” d'una persona, com si fossin fotocòpies, ha estat motiu d'atenció a les arts i a la cultura popular, però mai no ha estat abordada des del punt de vista científic” explica Esteller, i afegeix que “nosaltres el que hem fet és recopilar material biològic d'aquests individus extremadament semblants (també anomenats “look-alike” en anglès o “Doppelgänger” en alemany) per veure si trobàvem una raó objectiva de la seva similitud”.

Segons es detalla en l'article de la revista Cell Reports, les persones amb semblances raonables van ser subjectes a programes de reconeixement facial que van permetre descobrir parelles d'individus que eren gairebé indistingibles entre si. Després, es va analitzar la seva seqüència d'ADN (genoma), el seu perfil epigenètic (mecanismes de regulació del genoma) i la seva composició de microbis (microbioma).

Els resultats van permetre descobrir que els dobles humans comparteixen variacions similars del seu ADN, particularment en relació amb gens involucrats en la formació de la boca, el nas, els ulls, la barbeta i el front. Donat que la població humana és actualment de 7.900 milions, i està més interconnectada, cada vegada és més probable que es produeixin i es coneguin aquestes repeticions. Però les similituds van més enllà del rostre i, tal i com afirma Esteller, “va ser curiós comprovar que la semblança d'aquestes parelles de dobles no només se cenyia a les característiques facials sinó que, a més d'afectar altres propietats físiques (altura i pes), també s'estenia a certs trets del caràcter i comportament.”

Aquest estudi pot obrir noves línies de recerca en el futur en diversos camps destacant que, en primer lloc “proporciona les bases per a que, a partir de l'anàlisi de la imatge i de la forma de la cara, es puguin diagnosticar malalties genètiques” i, en segon lloc, “permetria reconstruir la cara d’una persona desconeguda a partir només d'una mostra d'ADN, un dels grans reptes de la medicina forense i la criminalística”, conclou l'investigador.

Article de referència:

Joshi RS, Rigau M, García-Prieto CA, Castro de Moura M, Piñeyro D, Moran S, Davalos V, Carrión P, Ferrando-Bernal M, Olalde I, Lalueza-Fox C, Navarro A, Fernández-Tena C, Aspandi D, Sukno FM, Binefa X, Valencia A, Esteller M. Look-alike humans identified by facial recognition algorithms show genetic similarities. Cell Reports, doi.org/10.1016/j.celrep.2022.111257, 2022.