Els mitjans tenen un paper privilegiat en el procés de construcció social i d’objectivació social del sentit. Ricard Gili Ferré, doctor per la Universitat Pompeu Fabra (2017), ha analitzat el moviment sociopolític que reclama el dret a decidir o dret a l’autodeterminació de Catalunya per aconseguir la independència: l’anomenat Procés català. La recerca doctoral que ha estat dirigida per  Carles Pont Sorribes, professor del Departament de Comunicació de la UPF, abasta el període 2006-2015 –una dècada completa– i pren com a mostra sis diaris, tres editats a Madrid per al conjunt d’Espanya (El País, El Mundo i ABC) i tres editats a Barcelona per a Catalunya (La Vanguardia, El Periódico de Catalunya i El Punt Avui).

L’anàlisi de tot aquest període s’ha fet posant el focus en les grans manifestacions que s’han celebrat durant aquests anys i que han estat centrades en el dret a decidir i la independència. De manera específica, aquesta tesi doctoral es fixa en els tres elements centrals del Procés català entre 2006 i 2015: l’elaboració i aprovació de l’Estatut de Catalunya i la posterior sentència del Tribunal Constitucional; la reclamació del dret a decidir, que a la pràctica es tradueix en la reclamació d’una consulta o referèndum d’autodeterminació; i, finalment, l’objectiu d’aconseguir la independència de Catalunya.

Els resultats d’aquesta investigació permeten observar els posicionaments editorials de cadascun dels diaris analitzats davant el Procés català, però també els posicionaments polítics presents tant a Catalunya com al conjunt d’Espanya. Tot plegat, permet extreure conclusions sobre la construcció de l’opinió pública i l’esfera pública d’aquests dos territoris, i aporta elements de reflexió sobre el grau de proximitat o distanciament entre Catalunya i el conjunt d’Espanya en la construcció d’un projecte polític comú.

De manera resumida, les principals conclusions d’aquesta recerca són les següents:

• La majoria de diaris analitzats legitima el nou Estatut d’Autonomia de Catalunya, deslegitima l’objectiu d’aconseguir la independència i opta per l’ambigüitat davant el dret a decidir.

En detall:

• El País, La Vanguardia, El Periódico i El Punt Avui legitimen el nou Estatut i, per tant, un increment de l’autogovern de Catalunya. Per contra, El Mundo i ABC el deslegitimen.
• Tots els diaris deslegitimen l’objectiu d’aconseguir la  independència de Catalunya. L’excepció és El Punt Avui: legitima aquest objectiu amb rotunditat.
• En una situació intermèdia se situa el dret a decidir o un hipotètic referèndum d’autodeterminació: és clarament deslegitimat per El Mundo i ABC i legitimat per El Punt Avui, mentre que El País, La Vanguardia i El Periódico opten per no posicionar-se o fer-ho amb ambigüitat.
   
• Els sis diaris analitzats ja presenten el 2006 un posicionament clar respecte al Procés català. A mesura que avancen els anys el que fan és intensificar-lo (sobretot a partir de la irrupció de l’independentisme el 2012-2013), però no el modifiquen de manera substancial. Tanmateix hi ha una excepció, que trobem a El País: amb el pas dels anys readapta el seu posicionament polític al voltant de l’Estatut de Catalunya i, més concretament, de l’autogovern de Catalunya. Abans de 2012-2013 mostra una posició tèbia amb l’increment de l’autogovern català, però a partir d’aquesta data i davant la irrupció de l’independentisme, passa a fer bandera de la necessitat d’augmentar l’autogovern i el finançament de Catalunya.
   
• Els tres diaris analitzats editats a Madrid –especialment El Mundo i ABC- tendeixen a no exposar els motius que porten els ciutadans catalans a mobilitzar-se i, per tant, a no explicar les causes del Procés català, generant un efecte descontextualitzador. En canvi, els de Barcelona sí que tendeixen a fer-ho. Així, destaquen causes com la sentència de l’Estatut, el dèficit d’infraestructures, el no al pacte fiscal, la recentralització de l’Estat i la negativa a acceptar una consulta o referèndum d’autodeterminació.
   
• Els diaris editats a Barcelona situen els manifestants i, per extensió, els ciutadans catalans com un personatge clau del Procés català. El País també ho fa, però en menor mesura.  Per contra, El Mundo i ABC en minimitzen la importància i aposten per centrar-se en polítics i partits catalanistes, sobiranistes i independentistes (Artur Mas, José Montilla, Josep A. Duran i Lleida, CiU, etc.), als quals presenten com a incompetents en els quals no es pot confiar ja que són incapaços de controlar els esdeveniments polítics.
   
• Els diaris que proposen una solució pactada per tal que Catalunya tingui més autogovern i continuï dins Espanya es refereixen a un pacte entre governs i no necessàriament entre ciutadans. Aquests diaris són El País, La Vanguardia i El Periódico. Així, quan aquests tres mtijans reclamen diàleg i pacte ho fan dirigint-se, essencialment, als governs català i espanyol i als seus presidents respectius. De la mateixa manera, no clarifiquen si els ciutadans haurien de validar o no a les urnes un hipotètic pacte entre el govern català i l’espanyol. Amb aquesta estructura narrativa, aquests diaris tendeixen a generar la imatge que les decisions polítiques que impliquen un canvi profund les prenen els polítics institucionalitzats, no els ciutadans als quals afecten aquestes decisions.
   
• En els tres diaris editats a Madrid la solució al conflicte català se situa preferentment en mans de personatges no sobiranistes (govern espanyol, M. Rajoy, PP, PSOE, etc.). Per contra, en els de Barcelona la solució queda en mans d’una barreja de personatges no sobiranistes, sobiranistes i ambigus (govern espanyol, M. Rajoy, govern català, A. Mas, CiU, ERC, ANC, catalanisme, etc.).
   
• El tractament informatiu dels diaris posa en relleu que el Procés català està dominat pel desacord i per l’absència d’un diàleg real. És a dir, tots els diaris recullen múltiples propostes que fan polítics, partits i institucions per resoldre el conflicte català, però en realitat no s’estableix un diàleg real entre els diversos agents implicats. En la mateixa línia, la recerca realitzada permet concloure que el Procés català està marcat per la negativitat, una negativitat que, per norma general, destaca més en els diaris de Madrid que en els de Barcelona.
   
• Els diaris analitzats presenten narracions o relats contradictoris i incompatibles. És a dir, sobre uns mateixos fets i un mateix projecte polític –el Procés català– sovint es construeixen narracions incompatibles, ja que les d’uns mitjans s’oposen a les dels altres. En altres paraules, hi ha narracions que s’anul·len mútuament: o són certes les unes o ho són les altres –o potser no ho és cap d’elles–, però sembla impossible que totes siguin certes a la vegada. Un exemple paradigmàtic d’això: El Mundo i ABC converteixen el Procés català en un projecte que encadena els catalans al nacionalisme, al sectarisme, etc. Per contra, El Punt Avui presenta el Procés català com un projecte que desencadena els catalans, que els allibera d’una Espanya que considera opressora i contrària als interessos catalans.
   
• El tractament periodístic que cadascun dels sis diaris analitzats fa del Procés català està determinat pel lloc d’origen (Barcelona o Madrid) i la línia editorial del diari. Per contra, l’eix esquerra-dreta no influeix en el seu posicionament.
   
• Malgrat que múltiples sondejos d’opinió (per exemple, del Centre d’Estudis d’Opinió) evidencien que la majoria de catalans és favorable a celebrar un referèndum d’independència, els principals diaris de Catalunya i del conjunt d’Espanya no legitimen un referèndum d’aquest tipus. Com s’ha apuntat en la primera conclusió, El País, El Mundo, ABC, La Vanguardia i El Periódico no legitimen el dret a decidir o el dret a l’autodeterminació. De fet, l’únic que ho fa és El Punt Avui. Això deixa entreveure un distanciament o bretxa entre la majoria de ciutadans catalans i els grans diaris.

Treball de referència:

Ricard Gili Ferré (2017), Els mitjans de comunicació com a legitimadors o deslegitimadors d’un projecte polític per mitjà dels frames i les estructures narratives. El cas del Procés català en el període 2006-2015. Tesi doctoral inèdita defensada el 22 de desembre de 2017 a la Universitat Pompeu Fabra i dirigida per Carles Pont Sorribes. Ha obtingut la qualificació d’excel·lent cum laude.