Espanya i Catalunya segueixen a la cua de la Unió Europea pel que fa a l’edat d’emancipació dels joves. Mentre la mitjana a la Unió Europea està estancada en 26,4 anys des del 2013, a Espanya va augmentar fins als 30,3 anys al 2022 i els 29,8 a Catalunya. Croàcia (33,4 anys) i Grècia (30,7 anys) acompanyen Espanya a la part baixa de la classificació, i contrasten amb països com Alemanya, Dinamarca i Suècia, els països on els joves marxen abans de casa (als 23,8 anys, Dinamarca 21,7 anys i 21,4 respectivament). Així ho constata el tercer monogràfic de la càtedra d’empresa Habitatge i Futur de la Universitat Pompeu Fabra i l’Associació de Promotors i Constructors de Catalunya (APCE) presentat aquest dimecres amb el títol ‘Determinants de l’emancipació residencial dels joves a Espanya’.  L’informe, elaborat pel catedràtic de la UPF i director de la càtedra, Josep Maria Raya, i Júlia Cañete, estudiant de doble grau d’Administració d’Empreses i Màrqueting i Comunitats Digitals al Tecnocampus de la UPF, té l’objectiu d’analitzar quins són els motius que provoquen el retard en l'emancipació juvenil. 

Durant la darrera dècada, la taxa d’emancipació dels joves d’entre 30 i 34 anys s’ha reduït del 74% al 70%, i l’edat mitjana d’emancipació ha crescut dels 28 als 30 anys. Totes dues xifres són clarament superiors a les que registren els països de la UE-27, on la mitjana d’edat és de 26 anys i la taxa d’emancipació dels joves dels 18 als 34 anys se situa 10 punts per sobre. “Aquesta tardança a l’hora de marxar de casa els pares té conseqüències clares”, apunta el catedràtic de la UPF Josep Maria Raya, “especialment en la demografia, en les taxes de natalitat, cosa que, en un futur, afectarà les pensions, i en la desigualtat generacional”. 

Com a principals factors que endarrereixen l’emancipació dels joves, l’estudi que es tracta d’una qüestió multifactorial. “Hi conflueixen factors socials, culturals i econòmics diversos”, assegura el director de la càtedra Josep Maria Raya: “calen polítiques en el mercat de l’habitatge, però també en el mercat laboral, formatives, fiscals, etc. i han de ser sostingudes en el temps”. 

L’estudi es conclou que una major integració entre educació i mercat de treball, mitjançant el desenvolupament de l'anomenada formació professional (o universitària) dual, permetria l'emancipació residencial a una edat més jove, a causa de la llargada inferior dels estudis i a què aquest model dual facilita la transició de l'ensenyament al mercat laboral. 

D’altra banda, en l’àmbit de les polítiques públiques en habitatge, el monogràfic assenyala que els problemes d’emancipació juvenil estan lligats amb la situació estructural del mercat de l’habitatge. “Cal una major oferta d’habitatges públics i privats, tant de lloguer com de propietat, en especial a les grans ciutats i les seves àrees metropolitanes”, asseguren els autors, i aposten per dur a terme canvis en la política de sòl i incentius a l’oferta, així com una fiscalitat coherent en termes d’oferta. Els autors afirmen que cal un producte més adequat per facilitar l’accés dels joves que, amb unes bones xarxes de mobilitat, es podria desenvolupar a la regió metropolitana i aprofitar les oportunitats de sòl assequible, apuntant al ‘coliving’ com a fórmula de futur que podria orientar-se al col·lectiu jove.  

En aquest sentit, el president de l’APCE, Xavier Vilajoana, remarca la necessitat que “les administracions desenvolupin polítiques d’habitatge consensuades i efectives, pensant en les següents generacions i no en les pròximes eleccions”, i aposta per la col·laboració publicoprivada com a eina principal per a la construcció d’habitatge assequible i protegit. Vilajoana també ha demanat “un Pacte Nacional per a l’habitatge i l’urbanisme que englobi a totes les administracions, formacions polítiques parlamentàries i agents del sector per a facilitar l’accés a l’habitatge, especialment als joves i a les famílies vulnerables”. 

Finalment, els autors del monogràfic assenyalen la necessitat de reduir l’Impost de Transmissions Patrimonials (ITP) i l’IVA en habitatges de nova construcció com una altra política d’interès, sempre que es destini a primera residència i no s’hagi transmès en els últims cinc anys.