Com l'anàlisi de matèria vegetal pot ajudar a entendre la relació entre els humans i el medi ambient?

És el tema d'un article signat per Carla Lancelotti, investigadora del Grup de Recerca CaSEs de la UPF, i publicat a la revista PLOS ONE. L'estudi, basat en l'anàlisi d'estratègies d'explotació i ús de diversos tipus de combustible, se centra el període urbà de la Civilització de l'Indus, a la zona de l'Índia i el Pakistan, entre el 2500-1900 aC.

07.03.2018

 

La reconstrucció de la manera en què es van explotar recursos de combustible en el passat per a usos domèstics i industrials és una de les eines per explorar les interaccions entre poblacions i medi ambient. La relació de les societats amb els recursos naturals disponibles no és només una qüestió de clima i de condicions ambientals: hi ha nombrosos motius pràctics, socials i culturals que obliguen les persones a cremar combustibles específics o a aplicar una determinada estratègia d'explotació.

Un article publicat a la revista PLOS ONE, signat per Carla Lancelotti, investigadora del Grup de Recerca Complexity and Socio-Ecological Dynamics (CaSEs) del Departament d'Humanitats de la UPF, experta en ecologia humana en entorns de terres àrides, explora els comportaments socio-ecològics que fonamenten la recollida i la utilització de recursos de combustible durant el període urbà de la Civilització de l'Indus (2600-1900 aC), a la zona d'Àsia del sud.

Aquest període es correspon a una fase d'expansió i augment de la població, quan van existir grans centres urbans i petits assentaments rurals a través d'una àmplia zona, que comprèn el Pakistan modern i el nord-oest de l'Índia. En aquest context de creixement, l'explotació contínua i extensa de fusta va poder influir negativament en el medi natural, una cosa que afecta especialment els països àrids on el bosc és escàs.

A més, a partir de l'2100 aC, a l'Àsia del sud es va produir un augment de l'aridesa i un període de precipitacions escasses, per la qual cosa les activitats d'explotació podrien haver afectat els recursos naturals disponibles. Aquesta situació podria haver estat compensada per una diferenciació en l'ús de combustible i l'ús combinat d'espècies locals de fusta amb combustibles alternatius, com els residus de fems i de processament de cultius: es tracta d'una evidència de pràctiques socio-ecològiques resilents durant els 700 anys d'urbanisme de l'Indus.

Utilització de diversos mètodes per discriminar el combustible

"L'anàlisi combinat de material vegetal a partir de quatre jaciments arqueològics de la zona urbana de l'Indus ha permès avaluar els mecanismes a través dels quals les persones explotaven la fusta i diversificaven els seus recursos de combustible per adaptar-se als entorns àrids a semiàrids on vivien", afirma Carla Lancelotti.

"Per fer aquesta avaluació, és primordial adoptar mètodes que permetin la identificació correcta, no només de la fusta (que és relativament fàcil de detectar en el registre arqueològic) sinó també de tots els tipus de combustible que es puguin utilitzar, com els fems i les restes de processament de cultius", destaca la investigadora.

No obstant això, "aquest tipus de combustible no sempre deixa evidències macroscòpiques en el registre arqueològic, ja que sol cremar-se completament en cendres. Aquesta limitació posa en relleu la necessitat d'integrar diferents tècniques per detectar l'ús d'aquests combustibles alternatius".

En la seva anàlisi, Carla Lancelotti ha utilitzat una combinació de diversos mètodes: presència o absència de fitòlits (biomineralització d'origen vegetal), d'esferulites (petits cossos calcaris que es produeixen en els estómacs dels herbívors) i d'elements químics.

Estudi de quatre jaciments arqueològics representatius

Els llocs triats per a la investigació van ser representatius dels diferents àmbits socioeconòmics de la zona, des d'una gran ciutat, considerada una de les "capitals" de la civilització de l'Indus (Harappa, Punjab, Pakistan), fins a una població de mida mitjana amb fortificacions amb paret de pedra (Kanmer, Gujarat, Índia), un lloc amb parets de maons de fang (Shikarpur, Gujarat, Índia) i un poble rural relativament petit (Alamgirpur, Uttar Pradesh, Índia). Tot i estar trobar-se en diferents llocs geogràfics i en diferents sistemes fluvials, estaven situats en zones amb vegetació similar, entre àrides i semiàrides, que facilitaven l'avaluació de les adaptacions locals.

L'estudi, segons Carla Lancelotti, "ha proporcionat nous coneixements sobre els entorns ecològics en què van evolucionar els assentaments de la regió i ha permès esbrinar diversos usos del combustible en els quatre assentaments". Per exemple, "que en tres llocs (Harappa, Kanmer i Shikarpur) la fusta es va utilitzar juntament amb combustibles alternatius, com ara la femta i probablement restes de processament de cultius. En canvi, Alamgirpur presenta una situació diferent, ja que el combustible més utilitzat no era la fusta, sinó la canya".

Altres conclusions a què ha arribat la investigació són que hi ha patrons similars en els diferents jaciments pel que fa a l'explotació de la fusta, però també adaptacions específiques als medis en els quals els assentaments estan localitzats; la presència de traces de possible sobreexplotació dels recursos locals a Harappa (l'assentament més gran); la similitud entre la vegetació explotada en el passat i l'actual, que denota canvis ambientals i climàtics menors en els últims 4000 anys; o que hi havia un ús preferencial de determinats combustibles, segons l'activitat que es duia a terme.

Treball de referència: Carla Lancelotti, "'Not all that burns is wood'. A social perspective on fuel exploitation and use during the Indus urban period" (2600-1900 BC)" (març 2018), PLOS ONE   https://doi.org/10.1371/journal.pone.0192364

Multimèdia

Multimedia

Multimedia

Categories: