Vés enrere

"A l’Aula de Teatre de la UPF vaig descobrir la meva vocació"

"A l’Aula de Teatre de la UPF vaig descobrir la meva vocació"

Julio Manrique és actor, director i productor català, antic alumne de Dret de la Universitat. Ha estat actor resident del Teatre Lliure i director del Teatre Romea i ha participat en diverses sèries de televisió com Nissaga: l'herència, Temps de Silenci, Porca Misèria d'entre altres.

21.01.2016

Julio Manrique

(Dret, 1995)

Actor, director i autor d’obres de teatre

 

— Què et va fer decidir estudiar Dret?

— Als 17 anys, no tenia encara una vocació definida. No era un mal estudiant, volia fer alguna cosa dins l’àmbit de les lletres, m’agradava escriure... Crec que el meu “plan”, si en tenia algun, consistia a estudiar dret i, més tard, fer un segon cicle de periodisme. Això em donaria temps de descobrir si volia ser advocat o periodista, o escriptor o qui sap què. Però el que va acabar passant és que, a la Universitat, vaig descobrir el teatre.

— Com t’ha ajudat aquesta formació en la teva carrera professional?

— La meva matèria preferida era la filosofia del dret. Bàsicament, estudiàvem el llenguatge i la seva ambivalència. Les paraules no són unívoques, només podem interpretar-les. Pensar el llenguatge, des d’aquest punt de vista, m’ha resultat molt útil en la meva activitat com a actor i també com a director. Crec que els bons texos, bàsicament, els hem d’interrogar. Això ho vaig començar a aprendre a la Facultat de Dret.

— Durant els estudis vas formar part de l’Aula de Teatre de la Universitat. Quin record en tens?

— En tinc un record meravellós. Hi vaig descobrir la meva vocació. D’això en té una gran culpa en Josep Maria Mestres, que aleshores en dirigia els tallers. Ell em va donar la mà i va guiar les meves primeres passes. Mai no li estaré prou agraït. D’altra banda, era un grup molt potent. Hi feia classes, també, en Guillem Jordi Graells, membre fundador del Teatre Lliure; hi va fer algunes classes el Pere Planella, també del Lliure... Era un luxe!

Quan arrencava tercer de carrera, en Mestres preparava una obra, Enemic de classe; necessitava actors molt joves i estava fent audicions, bàsicament, a alumnes de l’Institut del Teatre. Ell sabia que jo em moria de ganes d’intentar-ho, em va permetre fer la prova i..., aquell any vaig suspendre moltes assignatures. I vaig ser molt feliç.

— Quin consell donaries als estudiants a qui els agradaria fer aquest camí?

— No m’agrada gaire donar consells. Com li deia el Goytisolo a la seva Júlia, “...yo aún estoy en el camino...”. Crec que el teatre, i, d’una manera més àmplia, la interpretació, es fonamenta en la passió. És una tria apassionada. Els anys, el treball, les experiències professionals i vitals et permetran aprofundir en aquesta passió, respondre preguntes que en generaran de noves, en relació amb el camí que has triat. Si el foc s’apaga, no té sentit insistir-hi. Els diria que es preguntin a si mateixos si realment els apassiona. O, millor, que ho descobreixin.

— Actor, director i autor d’obres de teatre. Amb quin paper de l’auca et quedes?

— M’agrada actuar i m’agrada dirigir. I m’agradaria tenir la paciència suficient per seure i escriure amb una certa constància; però, malauradament, no la tinc. O “encara” no la tinc, el temps dirà... M’agrada i m’emociona dedicar-me a explicar històries. Perquè m’agrada i m’emociona que me les expliquin.

— També has fet gestió com a director artístic del Romea. Com es viu el teatre des d’aquesta perspectiva?

— Em va pesar la responsabilitat i potser no vaig saber gaudir-la prou mentre l’exercia. Ara m’adono, en canvi, de tot el que en vaig aprendre. Programar un teatre t’obliga a adoptar un punt de vista nou, diferent. Suposo que m’ha ajudat a ampliar la mirada sobre la meva professió.

— Ara ets una cara molt (re)coneguda en l’escena catalana. Com es porta aquest fet?

— El fet que la gent et conegui és agradable, de vegades, i pesat d’altres. Però no convé donar-li gaires voltes. Ser reconegut per gent que t’importa o a la qual fins i tot admires, això sí que és un gran regal. Quan t’arriba, només pots sentir-te agraït. Jo sento que he estat molt afortunat en el meu ofici. Seria un idiota o un mesquí si no en fos conscient i em sentís agraït.

— Se’t veu una persona que no para quieta. Què tens en ment?

— Projectes: “Una altra pel·lícula”, de David Mamet, on, per primer cop, dirigiré i actuaré alhora, que estrenem al Festival Temporada Alta de Girona i que farà temporada al Teatre Borràs, al novembre. I al desembre i gener torna El Rei Lear, al Lliure. I al març protagonitzaré, al TNC, l’adaptació del Don Joan de Molière que dirigirà en David Selvas. I, afortunadament, etc, etc, etc.