La idea de Desde dentro no va sorgir a la primera. Vaig escriure una novelette el 2015 i vaig decidir, llavors, preparar un projecte més gran. Així, el 2017, vaig començar a buscar històries al meu cap. Després d'un llarg procés i moltes proves, els personatges era el que més clar tenia. Em vaig adonar, després, que l'ambientació eqüestre era ideal, perquè jo tinc molta experiència en el món dels cavalls (he muntat tota la vida). Vaig començar a crear la història amb uns personatges nord-americans, a Califòrnia; però després em vaig adonar que no podia escriure sobre una cosa tan desconeguda, i la vaig passar a Espanya.

El que sí que tenia bastant clar des del principi era el gènere: volia fer un thriller, una novel·la negra, perquè són les meves preferides.

–Podries explicar-nos com és el teu procés de creació d'una novel·la?

Cada escriptor té el seu procés, i jo sóc molt escriptora novel·lesca, la veritat. De matinada, en una habitació plena de fum, amb el cigarret penjant del llavi i unes ulleres fins al nas... Però també em sé planificar.

Sempre començo amb esquemes, he de tenir-ho tot molt visual. Em preparo fitxes dels personatges, mapes dels llocs, dibuixos de les escenes del crim, quadres amb les víctimes, els sospitosos, etc. I ho penjo tot a la meva paret. Un cop ho tinc tot clar, i no abans, començo a seure i a escriure.

A més, acostumo anar en ordre, excepte per a alguns fragments solts. Si em ve la inspiració, no em privaré d'escriure al final del principi, per exemple; però intento anar pas a pas.

"L'última part del procés és en la que tinc més problemes, perquè és difícil deixar anar una novel·la. Mai penses que és perfecta, sempre la vols millorar"

Desde Dentro porta al darrere un treball de tres anys, dos d'escriptura i un de reescriptura. I en aquesta última part del procés és en la que tinc més problemes, perquè és difícil deixar anar una novel·la, mai penses que és perfecta, sempre la vols millorar.

Així que em poso dates límit. Amb aquesta obra, vaig decidir que el 28 de febrer de 2020 no la tornaria a tocar, i això ho vaig fer.

–Què et va fer presentar-te al premi Planeta?

No sé si va ser la pandèmia, l'avorriment, una simple anada d'olla o què exactament. Però estava a Almeria, a l'abril, i vaig veure anunciat el premi Planeta a la pàgina d'escriptors que segueixo per saber de concursos i editorials que busquen nous llibres. No li vaig donar moltes voltes, vaig fer-ne tres còpies impreses i les vaig enviar. I encara sort.

El món literari és molt més tancat del que sembla. Ningú vol veure cares noves, les que ja estan ni tan sols es guanyen la vida amb això. I, si interessen poc les novetats, una novel·la tan llarga com la meva i escrita per una nena de vint anys... És difícil que li facin cas.

–T’imaginaves un resultat com el que has aconseguit?

La veritat és que per a res. De fet, sempre explico la història que vaig saber que era finalista la mateixa tarda de l'esdeveniment, perquè el vaig veure a la tele. Com que vaig presentar l'obra sota pseudònim, hauria d'haver mirat jo la llista de finalistes a principis d'octubre; però no ho vaig fer perquè no pensava trobar-hi el nom de la meva novel·la.

Va ser una bogeria; encara ho estic paint, la veritat. Però també crec que m'ho mereixo. Perquè, per molt que jo no pugui valorar objectivament la meva pròpia obra i li vegi errors, crec que Desde dentro és un llibre que pot agradar i, si hi ha sort, a molta gent.

–En quin punt es troba la novel·la? Tens previst publicar-la en breu?

Després de dos mesos d'espera, l'editorial Planeta va rebutjar publicar la meva obra. Així que vaig buscar alternatives. La competència directa, Penguin Random House, se la va llegir i em van dir que, per la situació econòmica, no podien publicar-la; però que els enviï la següent, cosa que ja és un fet brutal, perquè les editorials tan potents com aquesta no s'interessen per escriptors novells com jo.

"Estic a l'espera de la confirmació, però tot apunta que signaré contracte amb ells (Distrito93) a finals de mes. Si tot va bé, Desde Dentro estarà aviat en llibreries"

Vaig decidir, a principis de gener, posar-me en contacte amb una editorial independent que havia contactat amb mi pel tema del premi Planeta, per veure si encara seguien disposats a publicar-me. I, segons sembla, així és. Estic a l'espera de la confirmació, però tot apunta que signaré contracte amb ells (Distrito93) a finals de mes. Si tot va bé, Desde dentro estarà aviat en llibreries.

- Quines són les teves expectatives de futur? Estàs preparant algun projecte nou

La nominació al premi Planeta no m'ha canviat la vida, però sí els plans. Jo vaig arribar a Barcelona volent dedicar-me a la música, a l'audiovisual. Però la literatura, sincerament, sempre m'ha tirat més. Ara que he rebut un gran reconeixement per la meva feina, espero poder seguir escrivint i arribar lluny. De moment, planejo buscar residències d'artistes on poder treballar, però em prima acabar els estudis.

Ja estic amb un nou projecte, sí, començant a escriure les primeres pàgines. A més, estic molt motivada perquè els Reis Mags m'han portat una màquina d'escriure dels anys cinquanta i estic tot el dia asseguda, teclejant com una boja.

Aquesta nova novel·la fa olor de thriller, la veritat, més tèrbol i més potent que l'anterior; potser, encara està per veure. Està ambientada a Barcelona i juga amb diverses línies temporals des dels anys noranta fins al 2018.

–Com veus el panorama per als autors joves? Creus que es pot viure sent escriptor?

Com he dit abans, el món literari és molt tancat. Els autors joves ho tenim cru, la veritat. Jo vaig començar amb molta il·lusió a enviar el meu manuscrit a tot arreu. I en sis mesos, vaig rebre gairebé trenta rebutjos. La indústria no aposta per autors nous, suposo que, per por de perdre diners; però crec que, si no es renova, la literatura morirà. Ja no s'escriuen coses que la gent de vint anys vulgui llegir. Tothom prefereix passar-se les tardes de diumenge veient Netflix. I això és molt trist.

"Ja no s'escriuen coses que la gent de vint anys vulgui llegir. Tothom prefereix passar-se les tardes de diumenge veient Netflix. I això és molt trist"

Només viuen d'escriure quatre o cinc noms a Espanya, així que et diria que no, que no es pot. Però viure d'escriure no és el mateix que viure de la literatura, i això sí que és possible. Fer classes, conferències, escriure articles per a diaris, assajos..., segueix sent escriure, segueix sent l'ofici. I la font d'ingressos que es necessita per no viure sota un pont sent artista. Passa com amb tot, la música, el cinema... L'art és així. Jo, com a escriptora, òbviament penso que no es valora prou. Igual que un músic, com a músic, ho pensa de la seva indústria. O un cineasta, de la seva. El meu benefici per llibre venut és d'un 10% en el millor dels casos, el que suposa uns ingressos terribles per a un projecte que, no ja només que li hagis dedicat moltes hores, sinó que és una part de tu, és un tros del teu cap a la disposició de tots. Així que això també és molt trist. Però l'artista sap on es fica, i prefereixo viure en un piset tota la vida i dedicar-me al que realment m'agrada a tenir grans ingressos fent el que no vull. Es la frase arquetipísima: "Els diners no donen la felicitat".

–Quin consell li donaries a algú que es planteja escriure narrativa?

Que s’hi posi. I es descobreixi. Que es deixi embogir si cal. El procés creatiu és una de les coses més precioses d'aquesta vida. Que ho gaudeixi, que no pensi en el final. I que intenti donar-li vida a tot, als llocs, els fets, els personatges.

Sembla una bogeria, però quan m'estancava escrivint, perquè no sabia quin era el següent pas que podia donar un dels meus personatges, li preguntava. "Va, Marc, i ara què? Aquestes nits tan novel·lesques d'escriure fins que surt el sol valen molt; es reflecteix la intensitat d'aquests moments en cada paraula que escrius.

I l'adrenalina que et dóna, arribar en aquesta peça clau que fa que la trama cobri el sentit que necessita... Això no t'ho dóna res més.

–Et planteges projectes vinculats al cinema?

La veritat és que m'encantaria poder fer de les meves novel·les una sèrie. Suposo que és un somni de molts escriptors. Però també sé que m'enfadaria molt. El problema del cinema que no té la literatura és que perds part de la imaginació. El que veus, és el que és. En la novel·la, te l'imagines. Estic segura que em costaria veure la meva novel·la representada per uns ulls que no són els meus.

Encara que també crec que seria una experiència brutal, poder treballar en un projecte així. I que a la fi estaria molt orgullosa, perquè una sèrie faria arribar la meva obra a més persones.

–Com t'ajuden els estudis de Comunicació Audiovisual a l'hora de crear històries?

Com hauràs pogut comprovar fins ara, no tinc pèls a la llengua, així que diré la veritat: no en massa. Jo escric perquè vull fer alguna cosa diferent, alguna cosa que canviï la literatura, una novel·la de noves formes, de nova estructura, de noves idees... Comunicació Audiovisual m'ha ensenyat la teoria d'una pràctica que m'interessa poc, la veritat. Estic cansada dels tres actes i el viatge de l'heroi. Utilitzo el que aprenc gairebé com un contra-referent. Sí que he tingut professors bons, que m'han permès esplaiar-me, buscar idees, retorçar trames. Però altres em dóna la sensació que el que demanen és un Hollywood frustrat: una història que vengui, amb un puntet diferent, però la mateixa història de sempre.