Ali Wanli, estudiant del màster en Estudis Internacionals sobre Mitjans, Poder i Diversitat, arriba al punt de trobada, a la Plaça Gutenberg del campus del Poblenou, amb un cafè a la mà i un somriure d’orella a orella. Ens presentem i encetem una conversa llarga, densa i apassionant sobre la seva trajectòria vital, els seus estudis i, sobretot, sobre Síria, el seu país de procedència. Parlem de les arrels del conflicte que viu la regió, de les conseqüències d’aquest i de geopolítica.

–Abans de venir a estudiar a Barcelona, vas viure a l’Aràbia Saudita, tot i que tu ets sirià. Com era la teva vida, a Síria?

Vinc d’una família de classe mitjana. El meu pare és metge i la meva mare professora. L’any 2003 la meva família i jo vam mudar-nos a l’Aràbia Saudita. Allà vaig anar a l’institut i, quan vaig acabar, vaig tornar a Síria a cursar un grau universitari. Vaig començar Tecnologies de la Informació a la Universitat de Damasc i vaig estudiar això durant un any; però em vaig canviar al grau en Periodisme, que m’agradava més. Ja havia participat en una revista al meu institut i sempre havia estat interessat en el món de la comunicació. Durant aquest temps, la revolució siriana va començar. Jo, evidentment, hi vaig estar involucrat, per la meva condició d’home jove i estudiant que estava descobrint nous valors i noves maneres de fer.

–Com vas viure les mobilitzacions?

Les mobilitzacions eren molt perilloses. Perilloses perquè la majoria de la població, i jo inclòs, no sabíem com protegir-nos davant l’Estat que exercia el monopoli de la violència. Com molta més gent, jo no tenia unes idees polítiques ben formades i em sentia constantment desprotegit, com a punt de caure per un precipici. Ningú s’esperava una resposta tan violenta per part del règim.

–Vas viure alguna situació d’especial risc?

Sí, quan el sindicat d’estudiants em va arrestar. En teoria, un sindicat ha de representar els estudiants i voler millores per a ells; però, a Síria, el sindicat estava controlat per la universitat que, des de l’inici de les protestes, rebia llistes dels serveis d’intel·ligència del país. Em van arrestar i em van torturar durant quatre o cinc hores a la Facultat de Medicina de la Universitat de Damasc. Em feien preguntes per a les quals no tenia resposta. Per sort, i per un motiu tècnic, em van alliberar. Vaig haver de marxar de Síria i vaig deixar el grau en Periodisme; vaig perdre la meva feina, els meus amics i la meva família.

–I on vas anar, després?

Vaig anar al Líban, on vaig ser-hi només un dia, i després vaig tornar a l’Aràbia Saudita per veure els meus pares. Allà, m’hi vaig quedar un mes i després vaig marxar a Egipte, al Caire, a estudiar comunicació un altre cop. Vaig passar-hi cinc anys i va ser una etapa meravellosa. Allà vaig treballar per a organitzacions locals que ajudaven refugiats sirians i vaig comprendre que l’economia dels països no la decidien ells de manera sobirana. Per això, vaig estar buscant i vaig trobar el màster en Estudis Internacionals sobre Mitjans, Poder i Diversitat, aquí, a la Universitat Pompeu Fabra.

–Què n’esperaves, del màster?

Vaig pensar que seria interessant cursar-lo perquè unia les meves dues passions: la comunicació i l’activisme. A més, esperava que em donés eines per enfocar la sociologia i les teories polítiques occidentals. Crec que, almenys de moment, el màster ha complert amb escreix les meves expectatives.

També he tingut molta sort amb el personal docent. La Núria Almiron, la coordinadora del màster, ens ha facilitat molt l’aprenentatge a les persones que no som occidentals. Ella sap que el màster que està fent està orientat cap a Occident; però fa tot el que pot per dotar-lo d’una perspectiva global. A més, estic molt content amb la comunitat universitària i amb la vida a Barcelona, que m’encanta.

–Havies trobat aquesta fusió entre comunicació i política en altres programes?

No pas! Tant a Damasc com a Egipte, els graus eren completament tècnics i centrats en com fer periodisme, en com escriure una notícia. Mai no havia tingut l’oportunitat d’explorar i d’anar més enllà. De vegades, a la nostra vida diària, és difícil tenir un punt de vista clar, perquè som joves i vivim immersos en un món on el volum d’informació és immens. Estant en una zona de conflicte, a més, és molt difícil no posicionar-se i pensar que uns són “els bons” i els altres, “els dolents”.

–Ser a Barcelona i estudiar el màster t’han fet canviar la perspectiva amb què enfoques el conflicte a Síria?

No en tinc cap dubte. Ser aquí i tenir constant contacte amb estudiants internacionals m’ha fet ser més obert respecte ideologies contràries a la meva. De totes maneres, continuo estant ressentit perquè, per culpa seva, he perdut casa meva. Tot i això, m’estic començant a adonar que hi ha diferents víctimes en un conflicte. Amb això no estic dient que el règim sirià no sigui criminal, perquè ho és, i tampoc estic menyspreant tota la gent que ha mort per culpa seva. Potser penso així perquè, un cop entens les causes d’un conflicte, acceptes més les situacions que se’n deriven. Tot i això, és un tema difícil de tractar i amb molts matisos.

–Parles de ressentiment, i és que el conflicte a Síria té arrels històriques, religioses i socials. Com explicaries el conflicte a una persona que només té la informació bàsica que els mitjans occidentals donen?

Crec que per entendre el conflicte hem d’anar, com a mínim, a l’Imperi otomà. Síria formava part d’aquest imperi, de caràcter sunnita. Algunes minories, com són els alauites, eren considerades una amenaça per al règim, per culpa de conflictes polítics regionals, especialment a principis del segle 16, quan els alauites es van haver d’exiliar a les muntanyes de Síria. Hi havia un gran conflicte de classe, perquè els sunnites eren rics i vivien a les ciutats i els alauites eren extremament pobres i, sovint, servents dels sunnites. Podem dir, doncs, que en aquell moment hi havia opressió i discriminació institucional envers la minoria alauita.

Quan l’Imperi otomà va caure, vam ser una colònia francesa. Els acords de Sykes-Picot, orquestrats pels ministres de França i de la Gran Bretanya, van dividir les restes de l’Imperi i van crear el que ara coneixem con Síria, Iraq, el Líban, Jordània i Palestina, i altres països nord-africans. A Síria en concret, es van assegurar que les minories quedessin dividides entre països. Volien assegurar-se que els països de l’Orient Mitjà no tinguessin un estat-nació.

L’era colonial va portar molts conflictes socials, polítics i religiosos.

–Per què no ho volien?

No els interessava en absolut. Volien tenir el control del territori i per això van donar suport als cristians i als alauites de la zona. Per tal de dominar-ho tot, els francesos van decidir donar suport a les minories en comptes dels sunnites, creant sectarismes i grupuscles que són la llavor de tot el que estem vivint avui. L’era colonial va portar molts conflictes socials, polítics i religiosos.

–I després, què va passar?

Entre els anys quaranta i els seixanta vam tenir una era que podríem anomenar “democràtica”. El classisme continuava present, perquè els sunnites continuaven sent rics i continuaven governant. Durant aquests anys, es va formular el Partit Baas Àrab i Socialista. És un partit nacionalista, racista i basat en els grups aràbics. Volien tornar a unir tots els àrabs perquè pensaven que, creant aquest sentiment de pertinença, podrien enfrontar-se a la influència occidental.

Durant els anys seixanta, i després de diversos intents de cop d’estat, Hafiz al-Assad, del Partit Baas, va arribar al poder, mentre exercia com a ministre de Defensa. Va ser molt intel·ligent i va saber jugar bé les seves cartes, perquè mentre ostentava aquest càrrec va començar a introduir alauites a l’exèrcit. Quan va fer el cop d’estat, ningú va poder lluitar-hi en contra, perquè tenia l’exèrcit controlat.

A partir d’aquí, va començar a crear la Síria moderna, un país molt similar a l’estil de la Unió Soviètica. Una economia molt orientada a l’Estat, molts ministeris i molta presència de l’exèrcit. Tampoc et vull mentir dient-te que no hi havia desenvolupament, perquè sí que n’hi havia. En aquells moments, Síria era un país de deute zero. Això era perquè tot el que necessitàvem es produïa en l’àmbit nacional, menys algunes coses concretes, en què depeníem de la Unió Soviètica. Que, ja se sap, sempre era més fiable que negociar amb Occident.

–Si una part de la població considerava el règim injust, per què no s’hi revoltava?

Hi va haver alguns intents de fer-ho. L’any 1982, un grup de sunnites de la ciutat de Hama van intentar revoltar-se i el règim va respondre-hi amb eficàcia. Va bombardejar la ciutat sencera durant gairebé un mes sencer. No hi ha xifres exactes, però es parla d’entre 30 mil i 60 mil persones mortes. Allà es va acabar l’últim bri d’esperança que el poble sirià tenia, perquè es va adonar que l’Estat no tenia por de matar qui fos per tal de mantenir el règim.

–Tot i això, anys més tard, va començar una revolució.

Sí. Els antecedents són que Hafiz al-Assad va morir i va nomenar Bashar al-Assad, el seu fill, president del país. L’any 2000 va ser l’inici del seu mandat i va ser quan va intentar transformar l’economia del país. Bashar Al-Assad estava orientat cap a Occident: havia estudiat medicina a Londres, era ben educat, sabia com vestir un esmòquing i ho feia molt bé, això d’encaixar mans amb altres polítics. Tot i això, l’intent de liberalització de la seva economia no va dur a les revoltes.

El poble sirià necessitava alguna esperança. I AlJazeera, el mitjà de comunicació, va jugar un paper important en aquest aspecte. Sempre s’havia pensat que tenies dues opcions polítiques: estaves amb els dictadors o amb Occident. L’arribada d’AlJazeera ens va fer veure que podíem construir alguna alternativa més enllà d’això, que no tot era blanc o negre.

El poble sirià necessitava alguna esperança. I AlJazeera, el mitjà de comunicació, va jugar un paper important en aquest aspecte.

–Pot ser una pregunta molt ingènua, però creus que el conflicte té solució?

Hi ha molts factors en aquest conflicte i és molt complicat d’analitzar-lo de manera acurada. Això fa que sigui molt difícil de resoldre’l. Com ho soluciones tot això? Problemes locals, classisme, problemes socials, problemes de sectes i grupuscles, conflictes internacionals, nou ordre mundial i influències externes al país! A més, els problemes d’arrel continuen sent allà i, a dia d’avui, les diferències són més profundes que mai. Per tant, crec que, pel moment en què ens trobem, ara mateix el conflicte no té solució. Almenys, a curt i mitjà termini.