Elena Martín Gimeno és graduada en Comunicació Audiovisual (2016) per la UPF i acaba d’estrenar la pel·lícula Júlia ist, el retrat de l’estada d’Erasmus a Berlín d’una jove universitària.

Es tracta de la seva òpera prima com a directora, nascuda  d’un a treball de fi de grau, i ha obtingut una excel·lent acollida entre la crítica que li ha valgut distincions i reconeixements diversos. Actualment està en cartellera en cinemes com el Renoir Floridablanca o el Verdi.

- Quina seria la sinopsi de Júlia ist?

La Júlia és una estudiant d'arquitectura que durant el tercer curs de la seva carrera decideix marxar a Berlín a fer una estada d'Erasmus. És així com, sense plantejar-s'ho, portada per la inèrcia d'aquesta etapa, marxa per primera vegada de casa.

Plena d'expectatives i manca d'experiències, la Júlia es trobarà perduda en mig d'un Berlín gris i fred, vivint un Erasmus que sembla estar lluny de l'aventura que en un inici es plantejava. De mica en mica, es construirà una vida a Berlín i anirà entenent qui és ella en aquest nou context. Coneixerà la gran ciutat des de dins i es deixarà portar per la seva gent, malgrat que, al final, haurà de tornar de nou a Barcelona.

- Com descriuries la protagonista? Podríem dir que és un retrat, en certa manera, autobiogràfic?

És una noia intel·ligent i inquieta, però que es troba en mig d'una sèrie de canvis que la fan sentir desubicada. Molt sobreprotegida fins que marxa de casa, la Júlia descobreix a Berlín la seva dependència i el seu egoisme. El retrat del personatge és una versió exagerada de nosaltres. Exagerada, perquè l'hem fet un personatge més sobreprotegit, més tímid, més innocent. D’aquesta manera, ens resultava més fàcil dibuixar el xoc del seu bagatge amb la seva nova experiència. Al final, el que finalment és autobiogràfic són les sensacions del personatge; però els fets i les accions són ficció.

- Fins a quin punt la pel·lícula reflecteix la teva experiència universitària?

El que per a mi reflecteix la pel·lícula són les preguntes i les inquietuds que han sobrevolat la meva època universitària. Els anys a la universitat són anys molt intensos en què d'un mes a l'altre avances a pas de gegant, acumulant molt ràpidament noves experiències. En el meu cas, tots aquests canvis es van concretar quan vaig marxar a fora i, per això, els dubtes que es plantegen a la pel·lícula segurament seran un record de la meva sensació interna durant aquells anys. 

- Què et va motivar a plasmar una estada d'Erasmus?

Que era un bon context, un bon recurs narratiu per condensar aquest primer pas a la vida adulta, aquest primer moment en què prens consciència de la teva immaduresa i comences a veure que difícilment podràs tenir les coses sota control. Marxar fora et dóna espai per prendre perspectiva i pensar en com estàs fent les coses i aquesta part del viatge no l'havíem vist explicada en ficció. Tot això va fer que penséssim que era un tema interessant per a la pel·lícula.

- Creus que els estudiants idealitzen aquesta experiència?

Al contrari, crec que està infravalorada. Potser la idealitzo més ara, havent-la viscut tan intensament i havent fet la pel·lícula, que abans de marxar quan pensava que serien com unes colònies a l'estranger. Com a estudiants de vint-i-pocs, formats, amb coneixements d'idiomes..., ens idealitzem a nosaltres mateixos. I marxar a un lloc desconegut ens posa a prova.

- La pel·lícula retrata una experiència individual o vol retratar tota una generació? 

Vam partir de les nostres experiències individuals motivats pel fet que tenien moltes coses en comú amb les d'altres amics que havien anat a viure a fora. Per això sempre teníem la il·lusió que la gent que la veiés pogués arribar a sentir-s'hi reflectit si aconseguíem ser prou sincers i generosos.

- Has rebut premis i l'admiració de la crítica. T'ha sorprès l'acollida que ha tingut la pel·lícula?

Molt! Durant el camí hem tingut moltes inseguretats i al final sempre ens hem guiat pel que realment volíem explicar. I hem decidit trobar la nostra pròpia manera de fer-ho. Hem escoltat moltes crítiques constructives de gent que admirem i hem sigut molt autoexigents. Mai acabàvem de donar la pel·lícula per finalitzada, per bona.

Quan vam anar veient que la gent podia fer el viatge, podia connectar i que podia llegir-hi el que havíem anat cuinant amb tanta cura, va ser una sorpresa molt i molt emocionant.

- Has treballat amb pocs recursos i poc pressupost. Ho has viscut com una limitació o com un repte creatiu?

No hi havia més remei que prendre-s'ho com un repte creatiu. Neix d'un treball de fi de grau, mai no ens hem fet a la idea de poder-ho fer amb més recursos. Evidentment, hi ha coses a les quals hem renunciat per qüestions de producció i també hem embolicat a molta gent en el projecte que en un procés normal hauríem hagut de pagar. Per tant, no és el millor context per fer una pel·lícula en general, però sí per fer aquesta que hem fet. El resultat és totalment conseqüència del procés, i el nostre procés ha estat molt particular.

- Què has après al llarg de tot el procés?

Que el que més ha valgut la pena ha estat comprometre'ns amb un projecte sense saber com acabaria. Escoltar la veu dels que tenen més experiència, discutir, provar, descobrir moments màgics d'alquímia, frustrar-nos de nou... El que més hem après ha estat a tenir paciència i nervi i a cultivar la nostra motivació de mil maneres, per no deixar-ho estar fins que sentíssim que havíem explicat la història que volíem.

- I ara, quin és el teu projecte de futur següent?

Estic codirigint amb l'Anna Serrano i el Marc Salicrú una obra de teatre que estrenem al setembre a Fira de Tàrrega, i a la tardor tinc un altre projecte de teatre. En l'audiovisual tinc un parell de projectes pendents de confirmació que seran un nou repte perquè parteixen d'un plantejament molt diferent a la pel·lícula.

Tràiler de la pel·lícula