Vés enrere “Cal apostar més pel vector de la transferència de coneixement i incidir positivament en la societat”

“Cal apostar més pel vector de la transferència de coneixement i incidir positivament en la societat”

El catedràtic de Ciència Política de la UPF, Carles Ramió, ha publicat La universitat, a la cruïlla, obra amb la qual s’inaugura el projecte UPF Knowledge. El llibre aborda els principals reptes i limitacions de les universitats catalanes i ofereix propostes de futur.

22.12.2022

Imatge inicial

El catedràtic de Ciència Política de la UPF, Carles Ramió, ha publicat La universitat, a la cruïlla, obra amb la qual s’inaugura el projecte UPF Knowledge. El llibre aborda els principals reptes i limitacions de les universitats catalanes i ofereix propostes de futur.

En quina cruïlla es troben les universitats?

Les universitats es troben, per primer cop, en una situació en la qual es juguen la seva pròpia supervivència. Les transformacions que s’estan produint al món són enormement profundes; els canvis econòmics, tecnològics i socials provoquen que les universitats, que viuen en una certa situació de monopoli, especialment les públiques, tinguin per primer cop una sèrie de competències greus que vénen de fora. Em refereixo als MOOC, les universitats externes que acrediten títols, les grans corporacions com Google o Amazon, les grans empreses que poden crear les seves pròpies universitats, etcètera. Val a dir que no és un canvi global que afecti només les universitats, sinó que pot afectar la resta d’institucions i organitzacions que tenen un paper intermediari amb la societat. La universitat és una institució que fa d’intermediària entre els estudiants i el coneixement formal, i és evident que les noves tecnologies poden fer desaparèixer aquestes organitzacions intermediàries.

La universitat és una institució que fa d’intermediària entre els estudiants i el coneixement formal, i és evident que les noves tecnologies poden fer desaparèixer aquestes organitzacions intermediàries.

Per tant, pel que dius, a la cruïlla hi ha les universitats públiques i no tant les privades?

Penso que aquests canvis poden afectar també les universitats privades, perquè tenen els mateixos problemes que les públiques. Els reptes afecten per igual les públiques i les privades, i qui sap si potser les primeres a caure seran les privades. Ara bé, jo sóc un gran defensor de la universitat pública; el meu màxim interès és que la formació i la recerca tinguin un fort component públic amb valors públics, i em preocupa especialment el futur i els reptes de la universitat pública.

En aquest context, què han de fer les universitats per evitar aquestes amenaces?

Encara no sabem quin model de gestió intern han de tenir les universitats en el futur, perquè no podem preveure acuradament els canvis que vindran. Ara bé, sí que sabem que el sistema actual de gestió és molt rígid, encarcarat i burocràtic en el mal sentit del terme, i així segur que no ens podrem adaptar amb rapidesa als canvis que vindran. Ens caldria, a curt termini, dotar-nos d’una major flexibilitat que ens doni capacitat d’adaptació, així com també una simplificació de les estructures i dels models de gestió. En aquest sentit, la UPF ha fet alguns canvis en aquesta línia, com és la fusió dels departaments amb les facultats. L’exrector Jaume Casals sempre deia que calen universitats més simples i més comprensibles, perquè avui encara hi ha professors que no entenen com funciona la universitat. És més, la societat en general desconfia de les organitzacions que tenen estructures massa complexes i difícils d’entendre. La simplicitat i la flexibilitat són dos elements imprescindibles per poder sobreviure.

La societat en general desconfia de les organitzacions que tenen estructures massa complexes i difícils d’entendre. La simplicitat i la flexibilitat són dos elements imprescindibles per poder sobreviure.

Hem assistit durant les darreres dècades el naixement de noves universitats, però al teu llibre alertes del risc que algunes puguin desaparèixer o fusionar-se.

El llibre comença d’una manera gairebé dramàtica o apocalíptica, anunciant que el 90% de les universitats poden desaparèixer durant els pròxims vint anys. I aquesta idea, evidentment, ha provocat els titulars dels mitjans de comunicació; però vull deixar clar que és una frase que no és meva, sinó dels especialistes en prospectiva. Jo crec que, evidentment, és un percentatge exagerat, perquè, per començar, no sabem quantes universitats hi ha al món: segons que sembla, n’hi ha entre 25.000 i 40.000 i no en desapareixeran el 90% en dues dècades. Ara bé, sí que n’hi ha moltes que poden desaparèixer després de tenir assegurada l’existència durant segles i segles.

Parles sovint de model portuguès com a model d’èxit.

Per poder competir internacionalment, i això ho va dir en un discurs el rector Oriol Amat, tens dues opcions: o poses més diners en el sistema universitari condicionats per incentius –i cal dir en aquest punt que hi ha un bon rendiment de les universitats catalanes amb uns resultats magnífics i amb molt d’èxit–, i aquest seria el model francès, o bé dotes les universitats de més autonomia i més flexibilitat en la manera d’organitzar-se.

Una universitat es pot organitzar d’una manera assembleària, democràtica i corporativa, o bé d’una manera de governança de caràcter meritocràtic. El model portuguès preveu que cada universitat pugui escollir de quina manera es governa. Nosaltres, per contra, no tenim de moment ni el model francès d’injecció de finançament ni la flexibilitat de gestió del model portuguès. Hem avançat en algunes coses, però no tenim opcions en el marc legislatiu per avançar cap a una major flexibilitat del model de governança. Per tant, hem d’assolir un major finançament però per incentius i amb retiment de comptes.

Com valores la nova Llei orgànica del sistema universitari (LOSU)?

Bé, la llei en si mateixa és un avenç important, perquè s’actualitza una llei que tenia ja vint anys. Per exemple, s’hi reconeixen els contractes laborals i els atorga els mateixos drets, fins al punt que es flexibilitzen les condicions per accedir al càrrec de rector o rectora. A més, el ministre Joan Subirats té una enorme sensibilitat en relació amb el fet que les universitats no només han de limitar la seva funció a l’educació formal i als graus formals, sinó que hi ha d’haver una formació al llarg de tota la vida de les persones, una cadena de microformacions que han de ser a l’oferta de les universitats. En aquest punt cal no perdre de vista la caiguda de la piràmide demogràfica. Per contra, és una llei excessivament conservadora, perquè no hi ha elements innovadors en el sistema de governança. Els canvis que hi ha en aquest camp, que n’hi ha, són molt poc significatius, perquè el canvi dels anys de mandat d’un rector o les condicions per accedir-hi no canvien la lògica corporativa ni assembleària, ni dota de més autonomia ni flexibilitat.

Hi ha una dicotomia entre recerca i docència?

No n’hi hauria d’haver. Han de ser compatibles, i una de les coses positives de la universitat pública és que gairebé tots els professors, a la pràctica, som recercadors i, alhora, docents. Jo crec que això ha de continuar així. Tanmateix, cal avançar en la flexibilitat perquè es poden donar casos de professors que són molt millors docents que recercadors i no cal forçar-los a un equilibri, i a la inversa pot passar el mateix. Ara bé, insisteixo, està molt bé que hi hagi vasos comunicants entre la docència i la recerca.

No hi ha una certa impressió, tanmateix, que la docència és el germà petit de la recerca?

És cert, perquè el sistema d’incentius, tant en un sentit macro- com micro-, es tenen més en compte els elements vinculats a la recerca de cara a la promoció. I en canvi no es tenen gaire en compte els elements vinculats a la docència. No pretenc que es deixin de tenir en compte els elements de la recerca per promocionar, sinó que cal que es tinguin més en compte els aspectes docents a l’hora de promocionar per tenir una major qualitat de la docència. L’objectiu és exigir els dos elements a tots els professors per tal de tenir bons recercadors i bons docents, i no prioritzar un aspecte per damunt de l’altre.

El sistema d’incentius té més en compte els elements vinculats a la recerca de cara a la promoció. I en canvi no es tenen gaire en compte els elements vinculats a la docència.

Es fa correctament la transferència de coneixement de la universitat a la societat?

Tant a Catalunya com a Espanya, la transferència de coneixement és el pitjor que fem, a excepció de les universitats que estan especialitzades en això, que són les politècniques. Per tant, aquest és un dels elements que més hem de potenciar. A Catalunya hem viscut, en relació amb aquest tema, una situació especial. Hem passat de jugar a la tercera o quarta divisió en recerca a jugar a la primera divisió mundial en aquest àmbit. I ens ha passat el que sempre passa en aquests casos: que els darrers a arribar són els més puristes, i per això ens concentrem en la recerca molt bàsica i purista, i potser hauríem d’apostar més per la transferència de coneixement cap a la societat, que a fi de comptes és la que ens finança. Cal apostar més pel vector de la transferència i ser útils. Les universitats no hem de ser com un convent, que sembla que no ens interessi massa el que passa extramurs, i hem de pensar en com podem incidir positivament en la societat, ja sigui a les institucions, a les empreses o a la societat civil. Potser encara no estem prou preparats i segurament ens calen unitats específiques que facin aquesta funció i aquesta traducció pràctica, amb més recursos si convé.

Com es combat l’abandonament universitari?

L’abandonament universitari es combat de maneres diferents. D’una banda, és innegable que hi ha un aspecte molt tècnic, i és que s’ofereixen molts títols i és normal que molts estudiants s’equivoquin en la seva elecció. Dit això, però, hi ha un altre aspecte que m’agrada apuntar sempre: cal mimar la docència al primer any, per fer veure als estudiants que no s’han equivocat de carrera i fer-los aflorar la seva vocació. Així reforcem la seva vocació als qui ja la tenen i intentem motivar els qui han arribat una mica per casualitat. Sempre dic que una classe és una mica com una obra de teatre, i per tant la qualitat de l’obra i de l’actor és bàsica per seduir els estudiants. I si els actors no són prou bons, els estudiants es poden desmotivar fàcilment, perquè les noves generacions tenen poca paciència.

Per tant, cal posar els millors actors al primer any?

Tots els millors professors haurien de fer una dedicació especial als primers cursos; hauria de ser gairebé obligatori.

Què opines dels rànquings?

Els rànquings són positius perquè actuen com a incentius, però tenen un element pervers perquè poden provocar determinades gestions amb l’única finalitat d’aparèixer bé als rànquings. Per tant, pots acabar fent coses malament però que et permeten treure bones puntuacions als rànquings. Dit això, hi ha moltes menes de rànquings i alguns són més intrusius que d’altres. Per exemple, els rànquings de les escoles de negocis són tan invasius que et diuen com has de gestionar la teva escola de negocis. Per sort, els rànquings de les universitats no ho són tant. També es dóna el cas d’algunes universitats que no volen sortir als rànquings perquè no volen o no ho necessiten, i no es volen veure condicionades. Dit això, els rànquings són molt útils perquè donen molta informació als estudiants per poder triar millor. Finalment, també és important no obsessionar-se amb els resultats. Per exemple, als rànquings internacionals és molt difícil aparèixer entre els 100 primers, i sembla que si no ho aconsegueixes és un mal resultat, quan hi ha universitats internacionals privades molt més flexibles amb fins a quatre cops més finançament, o universitats públiques que tenen fins al triple de finançament que les universitats catalanes.

Al teu llibre també dediques espai al sistema d’elecció d’un rector o rectora a Catalunya que creus que podria ser millor.

El sistema actual depèn molt de la voluntat de les persones, de la seva bona fe i de les casualitats. El fet que per ser rector calgui ser de la comunitat universitària lliga molt les mans del rector, perquè normalment arriba a rector mitjançant pactes amb el PDI, el PAS i els estudiants, i això ja el condiciona molt d’entrada. Si un rector o rectora vol manar realment és molt possible que no tingui els vots per a un segon mandat. El sistema d’elecció, per tant, és molt poc innovador i molt poc disruptiu, perquè els canvis generen resistència i, al capdavall, moltes vegades els qui governen les universitats són els qui més resistència ofereixen als canvis. Potser seria positiu avançar en un model més meritocràtic o un sistema mixt en el qual pesés molt el projecte professional i el currículum del candidat. Però som pocs els qui ho defensem.

El fet que per ser rector calgui ser de la comunitat universitària lliga molt les mans del rector, perquè normalment arriba a rector mitjançant pactes amb el PDI, el PAS i els estudiants, i això ja el condiciona molt d’entrada.

Quin consell donaries al futur rector o rectora de la UPF?

Jo sempre he recomanat a tots els rectors i rectora de la UPF, i puc dir que sempre n’hem tingut de bons, que tinguin dues qualitats: la paciència i la valentia. És el perfecte maridatge entre ser ambiciós per impulsar projectes transformadors, però sempre tenint present que cal pactar i interlocutar amb molts actors per tal que arribin a bon port. A vegades, hi ha persones molt valentes però molt impacients, i hi ha persones que són molt negociadores però al final els falla la valentia.

Multimèdia

Categories:

ODS - Objectius de desenvolupament sostenible:

Els ODS a la UPF

Contact

Per a més informació

Notícia publicada per:

Oficina de Comunicació