Christopher Tulloch és professor agregat del Departament de Comunicació i director del màster en Periodisme Polític Internacional (UPF-BSM).

Va créixer a la Gran Bretanya, en una de les zones més afectades per les polítiques de Thatcher, i viu a Catalunya des de fa 26 anys.

Ha seguit de prop el referèndum del Brexit, el resultat del qual ha desembocat en l’inici de l'activació del procés formal per a la separació de la Gran Bretanya de la Unió Europea, previst per aquest mes de març.   

— El Regne Unit, dins la Unió Europea, ja tenia alguns trets diferencials respecte a països com França, Alemanya o Itàlia. Per què els ciutadans han votat NO a romandre-hi?

La primera observació que hem de fer respecte a la votació del Brexit es que el “Regne” ho ha estat tot menys “Unit”. El 62% dels escocesos van votar a favor del “remain”, igual que el 56% dels nord-irlandesos. El 60% dels habitants de Cardiff, la capital de Gales, va votar en contra del Brexit, i moltes ciutats angleses importants —Londres, Manchester, Leeds, Liverpool, Newcastle— també volien quedar-se dins la Unió Europea. Aleshores, la pregunta és: què va motivar el 51,9% de la població a votar en contra de romandre-hi? Doncs puc oferir cinc respostes entre les moltes explicacions possibles: i) el partit ultradretà UKIP va posar la immigració al centre de la campanya; ii) Cameron va dir que després de guanyar les eleccions del 2015 renegociaria les relacions amb la UE i els votants van pensar que tornava amb poques concessions de Brussel·les; iii) el Partit Laborista no va jugar d’una manera clara; iv) es va repetir que sortir de la UE aportaria 350 milions de lliures setmanals per al sistema nacional de salut (NHS), una mentida més de la campanya, i v) tres de cada cinc votants majors de 65 anys van optar pel Brexit.

— Pel que comentes, es dedueix que la campanya del Brexit s'ha mogut amb informacions falses. Podem parlar de “postveritat” també en aquest cas?

Des de l'inici, la campanya del Brexit s’ha mogut amb informacions falses. La més gran de totes va ser la que va escampar Nigel Farage, de l’UKIP, quan va dir que si els britànics sortissin de la UE es podrien destinar 350 milions de lliures cada setmana (!) al Sistema Nacional de Salut (NHS). Es clar que la gent gran va votar a favor del Brexit amb arguments com aquest! La diferència entre Farage i Trump, pel que fa a la “postveritat”, és que el matí següent de la votació, Farage va admetre que va ser un “error de càlcul”.

— Què queda en aquell país de les polítiques de Margaret Thatcher? Hagués estat d’acord amb la sortida de la Unió Europea?

En queda molt. La “Dama de Ferro” va deixar una empremta inesborrable. La destrucció de la indústria manufacturera, el desmembrament dels sindicats, la divisió nord-sud, l’hiperconsum... Si hi hagués estat d’acord? Hi tant. Anava a Brussel·les cada any, com deia ella, “per tal que ens tornin els diners que ens deuen”.

— Com qualificaria la cobertura mediàtica nacional del Brexit?

Crec que cap mitjà de la denominada “premsa de qualitat” pensava que sortiria el "sí" al Brexit. En canvi, els “tabloides” van actuar de portaveus de la dreta antieuropeista amb molta força, i com que tenen milions de lectors, el seu missatge va “colar”. M’ha recordat una mica de la campanya de Trump, tots els mitjans van “tirar” de Trump per incrementar les seves vendes fins que van acabar fent la campanya per ell.

— I als ciutadans, ara que va de debò, què hi diuen? com afectarà el Brexit la població del Regne Unit?

Aquest Nadal he estat a Anglaterra i quan he parlat amb gent des d’una perspectiva d’algú que viu al “Continent” —com en diuen ells— i ells he explicat com el Brexit els afectarà —l’educació dels seus fills, la retirada de finançament d’infraestructures, el trasllat de Londres a Frankfurt com a capital financera, etc.—, i no ha caigut bé. Cap a fora hi ha una imatge d’unitat i de desafiament davant la UE, però internament, la gent està molt preocupada, sobretot la gent de mitjana edat i les classes “professionals”.

— La sortida d'Europa, tindrà alguna repercussió en els que, com tu, viuen i treballen al continent? Què en pensen? Quin va ser el vot dels expatriats?

Una de les poques conseqüències positives del Brexit és que sembla ser que el 2020 els expatriats podrem tornar a votar a les eleccions britàniques. Per fi els nostres governants s'han adonat de l’absurditat de la "Llei dels quinze anys" que ens ha convertit en "apàtrides electorals". Segons aquesta legislació, tots aquells britànics que portem més de quinze anys fora no podem votar a les eleccions nacionals i per suposat, tampoc podem votar aquí per no tenir la nacionalitat espanyola. Es un tema cabdal. Som dos milions que vivim dins la UE. Ara bé, pel que fa a com m’afecta el Brexit a títol personal, com a professor d’universitat, se’ns presenta un panorama complicat si decidim mantindre la nacionalitat britànica. Per exemple, els investigadors principals dels projectes europeus han de ser de la UE. I com reformularem el programa Erasmus?

— Donald Trump s’ha manifestat entusiasta dels resultats del referèndum del juny del 2016. Va dir: “Tindreu la vostra pròpia identitat i tindreu les persones que vulgueu tenir al vostre país, i podreu fer tractats comercials sense que us controlin”. Els britànics, no tenien ja aquests privilegis?

La política exterior de Trump es molt previsible. És una estratègia de “conquerir i dividir”. Si la UE es un rival comercial, doncs farà qualsevol cosa per debilitar-la, com per exemple, donar tot el seu recolzament al Brexit. Si fins i tot va rebre Nigel Farage com a “representant de la política exterior britànica”. Aplica la mateixa política amb Taiwan i la Xina.

— A qui beneficia realment la sortida del Regne Unit de la Unió Europea?

A tres grups: i) els rivals comercials europeus: França, Alemanya i Itàlia: França ja ha avançat la Gran Bretanya com a cinquena economia del món; ii) Putin: ell va estar a favor de la sortida del Regne Unit de la UE, i iii) els líders ultradretans, com Marine le Pen a França, Wilders a Holanda o Alba Daurada a Grècia. Tots tres van ser els primers a felicitar als britànics pel seu “gest valent davant dels euròcrates de Brussel·les”.