Martín de la Puente Riobó (Vigo, 1999), @tindelapuente, ha començat aquest curs 2017-2018 a estudiar el grau en International Business Economics (IBE) de la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials, que compaginarà amb la seva faceta d’esportista d’elit, com a jugador de tennis en cadira de rodes.

Gaudeix d’una beca finançada per Consejo Superior de Deportes, gràcies a la qual resideix i s'entrena al Centre d’Alt Rendiment Esportiu (CAR) de Sant Cugat. A la UPF està acollit al Programa de Suport a Esportistes d’Alt Nivell, que l’ajuda a compaginar esport i estudis.

Actualment ocupa el lloc 19è. del rànquing mundial absolut de tennis en cadira de rodes, i és el tennista més jove dins del Top 20 mundial d’aquesta modalitat adaptada. Tot i la seva curta edat, té un currículum brillant: ha guanyat tres vegades el campionat del món júnior, ha estat tres cops campió d’Espanya absolut, ha obtingut el màster nacional i va aconseguir un diploma en la competició de tennis paralímpic en els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro el 2016 en dobles, en què va arribar als quarts de final.

Quan encara no tenia cinc anys li van detectar la síndrome de Proteus, una malaltia rara que provoca un creixement anormal dels ossos, i per a la qual es va haver de sotmetre a setze operacions quirúrgiques. Quan tenia vuit anys, i ja jugava a tennis, li van haver d’amputar part de la cama esquerra. Dos anys després, ja va provar la modalitat de tennis en cadira de rodes. Aleshores no va pensar en tots els èxits que li esperaven i que arribaria tan lluny en aquest esport.

—Com ha anat la teva adaptació a la nova vida universitària a la UPF i a Barcelona?

He vingut a Barcelona pensant en una etapa de transició. D'una ciutat com Vigo, que és petita, a la immensitat de Barcelona, ​​que no té punt de comparació. M'esperava uns anys difícils, ja que al principi les noves etapes no són fàcils per a res. Estic molt satisfet del canvi que he fet, tot i que ha representat deixar moltes coses enrere, com la família i els amics; però crec que era el correcte: anar al Centre d'Alt Rendiment (CAR) i a la Pompeu Fabra ha estat un encert, tant esportivament com acadèmicament. He anat adaptant-me als viatges llargs, a estudiar en hores mortes com són les del tren, i fins i tot entre hores aquí a la Universitat, i a poder compaginar els estudis amb l'esport d'elit.

—Què et suposa estar acollit al Programa de Suport a Esportistes d'Alt Nivell de la UPF?

Una de les coses per les quals vaig intentar venir a la UPF va ser per aquesta ajuda que dóna la Universitat, ja que no totes les universitats ho tenen. A part de ser una bona institució en el pla acadèmic, també se centra en els esportistes d'alt rendiment, i sobre això he de dir que "chapeau". Jo estic supercontent de disposar de les ajudes que em pugui proporcionar la Universitat. Em suposa sobretot compatibilitat entre la competició i els exàmens. El fet de disposar de temps extra per lliurar treballs ja és una mica més complicat; però em van assignar una tutora, que m'ajuda tant a organitzar-me a mi i com als professors, perquè la veritat és que la vida de l'esportista és una mica embolicada.

—Estàs cursant totes les assignatures de primer curs?

Faig l'any complet, i per a mi això és tot un repte. Estic acostumat a faltar a classe, tant degut a les competicions com als entrenaments, i aquest primer trimestre m'ha costat bastant, perquè realment no m'esperava que fos tan complicat. Jo surto a la tarda força tard del campus, i després he d'entrenar, sopar, i em poso a estudiar a la nit. Crec que és molt ambiciós per part meva. Potser algun dia hauré de recapacitar; però intentaré anar amb tot per davant i treure’m els estudis el millor possible.

—El grau d'IBE que estàs cursant és tot en anglès. Com ho portes?

Bé, per sort jo he pogut viatjar molt, i el bo de viatjar és que parles amb persones d'altres països i d'altres parts del món, i al cap i a la fi la convivència és en anglès. És com aplicar tot el que he anat aprenent amb els viatges al llarg d'aquests anys a una classe, que sens dubte és més teòrica i de fonaments; però em sento còmode amb aquest idioma. Sí que és un repte estudiar en anglès i IBE m'està fent patir, però crec que ho porto força bé.

—Quins aspectes t'interessen més de l'economia?

A mi sempre m'ha agradat arribar a ser director d'una empresa, i el bo d'IBE és que t'obre les portes a empreses internacionals, tant de dins d'Espanya com de fora. Amb els viatges he fet bastants amics i contactes de gairebé tots els llocs del món, i sé que tenen empreses arreu. I si no és a Espanya, m'agradaria anar a algun d'aquests llocs que m'han comentat els companys. Ara mateix em plantejo la meva vida com un projecte il·lusionant i compartit entre el tennis i els estudis.

—Com és un dia normal durant el curs i com el distribueixes?

Em sona el despertador a les set del matí per esmorzar ràpid i anar als Ferrocarrils Catalans, a l'estació de Sant Joan, a prop del CAR, fins a Plaça Catalunya, on agafo el bus i arribo al campus de la Ciutadella cap a les nou del matí. És bastant llarg aquest trajecte, però està tot molt ben comunicat. Acabo les classes normalment cap a les 14.30, algun dia abans, a les 12.00, i una altra vegada torno cap a Sant Cugat, per menjar ràpid i entrenar. Normalment entreno unes tres hores de tennis, més o menys, i després ve l'entrenament físic, d'hora o hora i mitja. Acabem cap a les 20.00 hores, anem a sopar, i mentre alguns companys se'n van a dormir, jo em poso a estudiar per poder portar les coses al dia. Cal una bona organització perquè els esportistes sortim d'entrenar i diem "ja he complert, estic cansat, vull descansar"; però jo també he de complir en l'àmbit estudiantil, que em fa donar un plus de mi. Sé que vaig triar venir aquí per fer les dues coses, i que una va de la mà de l'altra. Tot el sacrifici que poso en el tennis el traslladaré si puc als estudis.

—L'horari que portes et permet fer vida al campus?

Hem format un grup bastant obert de companys a la UPF; he tingut la sort de fer un bon grup d'amics. No estic tanta estona com m'agradaria amb ells, ja que per organitzar-me bé, tot el temps el retallo de la meva vida social. Sóc conscient que en alguna cosa havia de treure temps, i d’hores de dormir no ho faré pas, perquè som persones. Sempre que puc intento venir aquí al campus amb els amics, però sé que a vegades els fallo una miqueta.

—Què significa el tennis per a tu?

Sens dubte és una de les coses més importants per a mi; no només per la competició en si i per tot el que m'ha fet viatjar, sinó perquè em fa sentir un esportista. Sovint, els nois amb discapacitat se'ls veu com a malalts o com a discapacitats, però al final em sento una persona que està fent un esport, un esportista, i que estic competint per aconseguir els meus somnis i les meves metes. Al principi de tot això, quan vaig veure una cadira de rodes, vaig dir: mira, és impossible que jo m’assegui aquí a jugar, i al final, després de seguir unes quantes competicions, vaig pensar: aquests nois són uns atletes! I això val per a l'esport en general i per al tennis en cadira de rodes. Aquest esport m'ajuda a intentar superar-me cada dia per demostrar-me a mi mateix i a tothom que es pot ser esportista encara que t'hagi passat el pitjor del món.

—Quines són les teves principals metes esportives a curt i a llarg termini?

Aquesta temporada tinc objectius força ambiciosos en el terreny esportiu, però també m'he fixat objectius a la universitat. Jo sé que el tennis m'està anant molt bé i que és tot fantàstic; però també vull portar bé els estudis. El primer any sol ser el més complicat i voldria treure-me’l sense problemes. Pel que fa al tennis, m'agradaria anar pujant a poc a poc el nivell dels entrenaments, intensificar-los lentament. Ara ocupo el número dinou del rànquing mundial, però crec que aquesta classificació és un número més, al qual s'acaba arribant sobretot pels entrenaments que fas, més que no pas pels partits que guanyes en els tornejos. Una de les meves metes a curt termini és acostar-me al Top 15, però això sé que s'aconsegueix amb els entrenaments diaris i castigant-se a un mateix. A llarg termini, tinc objectius molt més ambiciosos, com ara intentar arribar a competir en un Gran Slam, que és una idea bastant il·lusionant, ja que només hi entren els vuit millors jugadors del món. També les Olimpíades de Tòquio estan a tocar, i aquí intentaria aconseguir alguna cosa gran. Tampoc em plantejo guanyar una medalla, però sí intentar plantar cara als millors, que en definitiva és per al que estic entrenant.

—De tot el que has aconseguit fins ara, de què et sents més orgullós?

Els Jocs Olímpics de Rio van ser molt especials per a mi. Quan vaig jugar el meu primer partit a la pista central contra un brasiler em vaig sorprendre molt per la gent que hi havia, pels ànims, la festa i l'ambient entre el públic, i és una cosa que mai oblidaré. Quan ho recordo se’m posen els pèls de punta. Cada vegada que el meu oponent feia un punt tot el públic l’aclamava, i jo pensava: com crida aquesta gent!, millor que no guanyi més punts perquè em caurà a sobre l'estadi! I crec que aquesta va ser una de les millors experiències de la meva vida.

—Com veus el teu futur professional?

Quan acabi la universitat, m'agradaria dedicar-me al tennis professionalment de manera exclusiva, durant uns anyets, a veure com surt. Quan vaig als tornejos, hi porto els llibres; quan viatjo, ho faig pensant en els estudis, és una cosa que hi és, i encara que digui "em concentraré en el tennis", és molt difícil aconseguir-ho. Ja després, quan vegi com s'acaba la meva carrera esportiva, m'agradaria treballar; però tinc clar que no vull perdre el contacte amb el tennis: m'agrada molt, a la meva família hi juguem gairebé tots, i sempre serà una cosa que estarà present en la meva vida.