Marc Güell va créixer a Olot i als 18 anys es va mudar a Barcelona per estudiar la llicenciatura de química a l’Institut Químic de Sarrià i posteriorment enginyeria tècnica de telecomunicacions a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Durant el seu doctorat, va treballar a l’EMBL i al Centre de Regulació Genòmica de Barcelona (CRG) en el laboratori de Luís Serrano, actual director del CRG de Barcelona, on va iniciar un projecte sobre biologia sintètica. L’any 2010 va marxar a Boston, a l’Institut Wyss de la Universitat de Harvard, on va començar la seva carrera desenvolupant noves tecnologies per a l’edició genètica i la biologia sintètica.

Des d’aquest estiu, lidera el grup de recerca en Biologia Sintètica Translacional del Departament de Ciències Experimentals i de la Salut, on treballa per aplicar els avenços en enginyeria genètica en teràpies.

Pràcticament acabes d’aterrar de Harvard per instal·lar-te de nou a Barcelona. Per què vas tornar?

Em sento molt europeu, volia tornar aquí. La qualitat de la ciència a Barcelona és molt alta. Potser destaquem més en la recerca bàsica, però tot i així hi ha tots els ingredients per fer molt bona recerca i la ciutat atreu talent internacional. He tingut oportunitat de marxar a altres llocs, però he volgut tornar.

Quines diferències has vist entre la recerca dels Estats Units i la d’aquí?

El preu per fallar als Estats Units és molt més baix, els americans tenen una aposta molt forta pel risc. Això els permet arribar a troballes que a Europa ens costen més. És cert que molts projectes de gran risc que acaben fallant, però, molts cops, els grans descobriments vénen d’aquest tipus de projectes. Aquestes iniciatives, a Europa, sovint costen de finançar.

Vas estudiar química i enginyeria de les telecomunicacions per acabar dedicant-te a la biologia sintètica.

Sempre m’ha agradat molt la ciència experimental i el desenvolupament tecnològic. Però no em vaig decantar per la química en base a una decisió ben informada... Podia haver fet qualsevol carrera de ciències experimentals. D’altra banda, les telecomunicacions em van aportar la formació en computació. Al final, vaig acabar fent biologia sintètica perquè m’agrada molt crear tecnologies que ens permetin solucionar problemes. I com que la matèria viva és la maquinària més avançada que existeix, em va motivar el repte de fer enginyeria en sistemes vius per crear noves teràpies.

A banda de la teva recerca, has creat l’spin off eGenesis. Com va sorgir?

Durant la meva estada a Harvard em vaig dedicar a l’edició de genomes de cèl·lules de mamífer. Vam avançar força i ens vam preguntar com podíem materialitzar els nostres descobriments per solucionar un problema mèdic important. La falta de teixits per fer transplantaments és un dels grans problemes mèdics en l’actualitat i sembla no tenir una solució fàcil: cada vegada envellim més i soms millors en mantenir pacients crítics vius, hi ha poques perspectives per augmentar la quantitats d’òrgans disponibles per transplantaments. Una possibilitat per produir òrgans de manera il·limitada és fent servir animals, com el porc.

Quines dificultats té aquest procés?

A priori hem de trencar dues barreres: la compatibilitat amb el nostre sistema immunitari i els virus endògens. Pràcticament tots els mamífers tenen dins del seu ADN virus endògens que es transmeten de pares a fills. En el cas dels humans, gairebé no els hi fem cas perquè són molt antics i són pràcticament inactius. Però en el cas dels porcs no, són una adquisició més moderna i poden infectar cèl·lules humanes. Com es tracta de virus endògens, per molt netes que mantinguem les cèl·lules, els virus seguiran transmetent-se. L’única solució sembla aplicar enginyeria genètica per fer animals més compatibles i sense virus endògens actius.

Com funciona la teràpia gènica?

Hi ha dues maneres. Una és el mètode ex vivo, quan s’extreu tot un teixit, es modifica genèticament i, un cop funciona bé, es torna a introduir. És el cas dels nens bombolla, als qui se’ls extreuen les cèl·lules hematopoètiques, es modifiquen genèticament i es tornen a posar. En altres casos aquesta opció no és viable i s’ha d’introduir el material genètic d’interès a les cèl·lules sense treure-les del cos. Aleshores es treballa amb virus o altres nanopartícules que puguin introduir els gens dins les cèl·lules del teixit.

Quines són les implicacions principals dels vostres descobriments?

A curt i mig termini, treballem per crear eines que ens permetin curar malalties. La teràpia gènica  ja és real: s’acaba d’aprovar la seva utilització per tractar la leucèmia que s’uneix a una llista creixent de malalties. Però a llarg termini, es genera un gran debat. La transcendència de modificar l’espècie humana de manera dirigida té unes implicacions que van més enllà dels laboratoris.

On és el límit?

El límit l’hem d’anar aprenent. De moment, hi ha un ampli consens per l’ús de l’enginyeria  genètica en cèl·lules somàtiques per finalitats terapèutiques (milers d’assaigs clínics en marxa). Tanmateix, fa poc s’ha demostrat la viabilitat tècnica de modificar embrions humans. Aquestes modificacions que afecten la línia germinal segurament trigaran més en sortir del laboratori.

La tecnologia està anant molt ràpid i el debat no només és ètic, hi ha un component econòmic poc menyspreable. Quan tinguem disponible un tractament contra la leucèmia però aquest tractament costi més de mig milió d’euros, com ho gestionarem? Al final, la recerca que fem només té sentit si arriba a tothom. No és una decisió que haguem de prendre els científics però és important que informem de que la teràpia gènica ha arribat a la societat per quedar-se i expandir-se.