Dissortadament, Catalunya és un dels indrets pioners pel que fa a l’aparició de les legislacions específiques documentades contra els crims i els processos de bruixeria, com ho demostra la recent celebració del 6è centenari de les Ordinacions d’Àneu (1424), el primer instrument jurídic a Europa que va regular minuciosament aquest àmbit.

Dos segles més tard, ja en plena Edat Moderna, l’ambient intel·lectual a Catalunya anava canviant, però no de manera unànime. Als voltants de l’any 1620 es va produir un debat entre partidaris i detractors de les acusacions entorn dels suposats crims de bruixeria, com ha pogut demostrar en el marc de la seva recerca Josep Capdeferro, professor agregat Serra Húnter d’Història del Dret de la UPF i membre del Grup de Recerca en Història del Dret Català de la Universitat, un fet que suposa “l’inici del final” de la cacera de bruixes al nostre país.

Josep Capdeferro: “Mai no havia pensat que enmig d’impresos jurídics com aquests, que se solien presentar a tribunals de primer ordre, un dia hi trobaria un document sobre bruixeria”

En el decurs de la seva tasca minuciosa i habitual de cerca, Josep Capdeferro estava analitzant a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic una col·lecció amb més de 180 volums d’impresos jurídics entre els segles XVI i XIX, sense catalogar, quan va ensopegar amb un document insòlit, titulat "Iuris responsum pro Catherina Frexer et de Prat, termini Artes, parochiae Sanctae Mariae de Horta, dioecesis Vicensis, uxore Iacobi Frexer". “Mai no havia pensat que enmig d’impresos jurídics com aquests, que se solien presentar a tribunals de primer ordre, un dia hi trobaria un document sobre bruixeria”, explica l'investigador. 

Dues al·legacions judicials, reflex de dos tarannàs totalment diferents

El document, signat per catorze dels juristes més prestigiosos de la Catalunya Moderna, entre els quals Pere Antoni Jofreu, Jaume Càncer i Pere Fontanella, és un escrit d’al·legació en defensa de Caterina Freixa, una dona jove de classe benestant que vivia a la parròquia de Santa Maria d’Horta, al terme d’Artés (actualment al municipi d’Avinyó, al Bages). 

S’havia casat amb un petit propietari rural quan va ser acusada de bruixeria, inicialment per una veïna (que la culpava d’haver extirpat part del fetge d’un infant mitjançant arts diabòliques, sense deixar cicatriu). “Aquesta al·legació favorable a Freixa és tècnica, ben fonamentada jurídicament, irritada i alhora irònica contra els supersticiosos”, apunta el professor Capdeferro.

Aquest escrit encaixa i complementa un altre document, que ja s’havia localitzat, però que ningú havia analitzat fins ara, i que amb la troballa de Josep Capdeferro adquireix tot el seu sentit: es tracta de la rèplica a l’al·legació anterior, feta per Felip Vinyes, advocat i fiscal acusador, centrada en el testimoni de catorze dones, presumptament bruixes confesses. Totes elles havien testificat i inculpat l’acusada en cadena, “segurament amb declaracions obtingudes sota tortura”, amb l’objectiu que el procés contra Caterina Freixa es completés i conduís a una condemna de mort.

En casos com aquest, el catàleg de delictes es podia ampliar amb acusacions com ara provocar calamarsades que devastaven camps o mataven animals, renegar de la fe, fer adoració i un pacte amb el dimoni, heretgia, etc.

Aquesta al·legació de rèplica, titulada “Iuris responsum pro Procuratore Fiscali Baroniarum Mensae Episcopalis Vicen, contra Catherinam Frexa delatam de crimine lamiatus, seu strigiatus", “és tècnicament molt més pobra, obscurantista, a estones sembla un ‘tractat de demonologia’ i porta un dictamen incorporat, on un doctor en medicina conegut a l’època (Joan Francesc Rossell) afirma que es podia seccionar part de l’òrgan d’una persona i que seguís vivint unes hores o dies”, explica Josep Capdeferro.

Pas endavant dels juristes, en el marc d’una “guerra cultural”

A l’època on va tenir lloc aquest conflicte (als voltants de la segona dècada del segle XVII) era freqüent que en grans debats jurídics o polítics, l’advocat que portava directament un cas busqués el suport de companys per fer més pressió sobre el jutge o l’opinió púbica, i aquest devia ser el cas dels catorze juristes que van defensar Caterina Freixa, vinculats a la Generalitat i possiblement influïts per la Companyia de Jesús.

El 10 de gener de 1619 el jesuïta Pere Gil havia lliurat un document al virrei duc d’Alburquerque en contra de la cacera de bruixes. La detenció de Caterina Freixa el 8 de novembre del mateix any i el risc que fos condemnada després d’un procés carregat d’arbitrarietats i confessions sota tortura d’altres acusades de bruixeria va fer que l’advocat Jofreu i companyia fessin un pas endavant i diguessin: “Prou! Hem de contribuir a aturar aquesta barbàrie que des de fa massa temps està fonamentant gent supersticiosa i s’executa en tribunals menors, sense garanties judicials!”, emfasitza Josep Capdeferro.

Per a l’investigador de la UPF, el debat que hi va haver entre 1619 i 1622 devia ser com el que actualment anomenem “guerres culturals”: “O veies claríssimament una cosa, o l’altra”. Com a exemple d’aquestes posicions confrontades, a principis del 1620 a Catalunya hi va haver quatre bisbes declaradament contraris a les persecucions de bruixes i dos manifestament favorables, entre ells el de Vic, dins de la diòcesi en què estava detinguda Caterina Freixa. De moment Josep Capdeferro no ha pogut trobar cap document explicatiu de com va acabar aquest cas (només se sap que el 1622 Caterina Freixa va ser traslladada d’Artés a Barcelona), però ell continua la seva tasca constant de cerca, i és probable que aviat surtin nous resultats.

Aquesta recerca s’emmarca en un projecte d’I+D+i finançat pel Ministerio de Ciencia e Innovación i la Agencia Estatal de Investigación, del qual Josep Capdeferro és investigador principal, titulat “Conflictos singulares para juzgar, arbitrar o concordar (siglos XII-XX)”.

Recentment, i amb pocs dies de diferència, ha participat en dos fòrums diferents: d’una banda en el congrés internacional “Els orígens de la cacera de bruixes a Europa”, organitzat per la Universitat de Barcelona, on va pronunciar “’Patronos lamiarum’: 14 advocats de primer rang en defensa de Caterina Freixa, d’Artés (1619)”, i de l’altra, en el 5è Congrés Hispano-Lusità d’Historiadors del Dret, a la Universitat de Salamanca, on va impartir la ponència “De las sentencias a la literatura jurídica: un ‘work in progress’ en la Cataluña moderna”.