Durant el procés d’elaboració del seu projecte de Doctorat Industrial entre la UPF i l’Editorial Barcino, Pere Ripoll i Sastre va fer una important troballa a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, el Llibre de Vuit Senyals (LVS), del qual feia quatre-cents anys que no es tenia cap referència: el manuscrit demostrava quina era la visió que es tenia a l’edat mitjana sobre la normativa fundacional de la Generalitat, i en situava els seus orígens a l’any 1359, abans del que es creia.

El professor associat del Departament de Dret i membre del Grup de Recerca en Història del Dret Català de la UPF ha continuat fent recerca dins d’aquest document, fet que li ha permès descobrir l’existència de dos nous presidents de la Generalitat: Pere Vicenç i Bernat Bussot, que haurien ostentat el càrrec de regent entre els anys 1367 i 1375.

"He pogut comprovar que allò més proper a la presidència actual que va experimentar la Generalitat medieval i moderna va ser el sistema de regència de la institució”.

Els treballs de recerca que l’han portat a descobrir aquests dos nous presidents de la Generalitat del període medieval, i que Pere Ripoll ha publicat recentment en un article dins de la Revista de Estudios Histórico-Jurídicos, una publicació internacional rellevant en història del dret, converteix Quim Torra en el president número 133 de la institució, en comptes del 131, com es creia fins ara.

“La recerca feta dins el LVS ens ha proporcionat informació inèdita sobre el nomenament i els poders conferits a aquests dos presidents, que en aquell moment s'anomenaven regents i que van substituir el sistema de govern de la institució col·legiada (un sistema que, guardant les distàncies, seria similar al sistema de govern actual de Suïssa) per un sistema unipersonal”, explica Pere Ripoll.

“Fins ara no teníem aquesta informació i les dades eren força obscures, per la qual cosa la historiografia havia considerat que aquests dos regents haurien estat una espècie de tecnòcrates al capdavant de la institució, fet pel qual no es consideraven presidents. Amb el LVS i altres manuscrits que he analitzat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, he pogut comprovar que allò més proper a la presidència actual que va experimentar la Generalitat medieval i moderna va ser el sistema de regència de la institució”, afegeix.

Per això, Pere Ripoll considera que Pere Vicenç i Bernat Bussot s’haurien de tenir en compte en la numeració que se sosté actualment: “Entre 1367 i 1375 no consta cap dirigent de la Generalitat, com si la institució hagués desaparegut. I sobretot, com si els dos regents, que ocuparien el 5è i 6è lloc respectivament (i que faria córrer dos nombres la numeració actual), no haguessin existit i no haguessin dirigit, presidit al meu entendre, la institució, com sí que van fer en base a uns poders i a un règim jurídic establert”, assegura.

Evolució d’un sistema de govern col·legiat cap al sistema unipersonal de la regència

Durant la segona meitat de segle XIV es produeix el període de formació de la Generalitat de Catalunya. La seva estructura organitzativa va patir diferents canvis, com va ser la substitució del seu òrgan directiu col·legiat de diputats estamentals per un regent. Aquest canvi es deu al fet que el sistema de deute públic afavorit per la Diputació del General començava a alarmar els braços de les Corts Generals de Catalunya, que percebien males praxis (la recaptació de tributs és insuficient, i es produeix frau fiscal) en el si de la institució: això va portar a la comunitat general a emprendre mesures contundents, com va ser instaurar el sistema de regència, després que la Diputació fos cessada i auditada.

El sistema de regència, que inicialment va recaure en la figura de Pere Vicenç, va adquirir les competències d’una institució plenipotenciària, ja que va substituir els diputats en totes les seves funcions i poders. El regent tenia uns poders considerables, que incloïen la força pública contra els que es resistien a pagar, amb l’objectiu d’acabar amb el deute.

“L'edició del manuscrit del LVS aporta una visió completa de les decisions preses entre 1367 i 1369, que van portar a la substitució de la institució col·legiada per una administració liderada per Pere Vicenç, juntament amb un nou equip d’oïdors de comptes”, afirma Pere Ripoll. La institució de la regència es va anar consolidant, i la naturalesa jurídica d’alguns dels seus oficials va evolucionar.

La figura del regent, la més semblant a la presidència de la institució

Fins ara la historiografia sobre els dirigents de la Generalitat havia considerat que el més proper a la presidència de la institució era el paper desenvolupat pel diputat eclesiàstic, “no perquè el règim jurídic de la Generalitat medieval i moderna ho disposés, sinó perquè protocolàriament li pertocava exercir aquest rol. D’aquí que la numeració dels presidents de la Generalitat anteriors a la institució contemporània hagi generat controvèrsies i sigui una qüestió que sempre calgui matisar”, reflexiona Pere Ripoll. El quart diputat eclesiàstic, just abans de la regència de Pere Vicenç, va ser Bernat Vallès (1365-1367).

Segons Pere Ripoll, “la figura del regent de la Diputació del General unifica la representació dels tres estaments de les Corts Generals de Catalunya, i per tant de la comunitat general, en una única persona, laica i que compta amb un consell de govern permanent (els oïdors de comptes) als que no pot desoir. Això fa que el regent sigui el més proper a una presidència "constitucional" i "republicana" d'una institució en l'Antic Règim, ja que compta amb un règim jurídic que, especialment a partir de les Corts de 1368-1369, el presentarà com un oficial ordinari i superior de l'administració central de la Diputació del General”.

Reinstauració del sistema de diputats

El regent de la Diputació duraria gairebé una dècada. Després, a finals de 1374 i principis de 1375, els diputats tornarien a aparèixer i la institució presenta, a partir de 1376, una estructura orgànica representativa de la fase de consolidació, és a dir, una organització de representació estamental, estable i amb un govern col·legiat de diputats i oïdors de comptes.

“Podria ser que els estaments de les Corts no es refiessin de la concentració de poder en una única persona, en un moment en què veuen que l'objectiu d'acabar amb el deute no es compleix, sinó que s'agreuja, qüestió clau per entendre la continuïtat de la Generalitat i la seva progressiva importància institucional al Principat, per la qual cosa optarien per restaurar el sistema de diputats”, conclou Pere Ripoll.

Article de referència: Ripoll, Pere (setembre del 2020). “La Generalitat de Cataluña bajo el gobierno del regente Pere Vicenç (1367-1369)". Revista de Estudios Histórico-Jurídicos, XLII (Valparaíso, Chile, 2020) (pp. 347-375).