El passat divendres 12 de gener, Carolina Sourdis, doctoranda de la Universitat Pompeu Fabra, presentà la seva tesi doctoral titulada “El ensayo cinematográfico como dialéctica de la creación fílmica”, dirigida pel Dr. Gonzalo de Lucas Abril professor del Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra. El tribunal estava format pel Dr. Francisco Javier Benavente que forma part del grup CINEMA del Departament de la Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, i que actuava com a president de taula, la Dra. Immaculada Merino Serrat de la Universitat de Girona (UdG) i a la Dra. María Fernanda Luna de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). La tesi va ser qualificada amb un excel·lent cum laude.

En la seva presentació, la doctoranda Carolina Sourdis explicà el naixement de la seva tesi doctoral com a conseqüència d’una inquietud personal per trobar espais metodològics que vinculin la recerca acadèmica amb la creació fílmica centrant la investigació en els processos creatius dels cineastes i els qüestionaments que formulen el seu ofici, per traçar vincles entre la pràctica i la teoria fílmica que compta amb una gran influència dels mestres Jean-Luc Godard, Jonas Mekas i David Perlov.

La tesi doctoral va estar estructurada en: una introducció, un marc metodològic, una anàlisi, una interpretació, i uns resultats que conduïen cap a una conclusió final. En la introducció s’introdueix el concepte d’assaig cinematogràfic com a un trànsit introspectiu, és a dir, com una experiència que té l’objectiu de desenvolupar el propi pensament i les pròpies idees de l’autor i de l’espectador. A continuació Carolina Sourdis va fer èmfasi en l’assaig cinematogràfic com a dialèctica. Així doncs, l’assaig permet comprendre la realitat, sempre de manera dinàmica i integrada per una complexitat d'interrelacions, a partir de les aproximacions teòriques de l’assaig audiovisual des dels estudis fílmics dels quals la doctoranda destacava els següents autors: Rascaroli, Alter, Corrigan, Garcia, i Català i de l’assaig cinematogràfic des dels textos crítics dels quals Sourdis destacava els autors: Hans Ritcher, Alexandre Astruc, Jacques Rivette i Viaggio i Andre Bazin. A continuació Carolina Sourdis mitjançant escenes fílmiques mostrava de manera il·lustrativa la seva metodologia, que es qüestiona com la imatge cinematogràfica actua com un esbós que dóna lloc a una altra imatge, entenent així la mirada del cineasta com a part de l’element fílmic que compta amb llibertat i subjectivitat que permet descobrir la mateixa veu del cineasta, en la que Sordis destaca Diary de Perlov (1983).

L’anàlisi la fa inspirada en la cita de Godard “Un pensamiento que forma una forma que piensa”, dit en altres paraules, suposa la formulació completa de certes idees que circulen al llarg d’aquesta obra, és a dir, que el cinema és un potent creador de formes i és en origen pensat per fer pensar. L’autora també destacà la importància dels treballs meta narratius incorporats en el propi film des del cineasta. Així doncs, els resultats duien a la conclusió de què aquesta tipologia d’assaig proposa un cinema com una nova manera de fer que permet apropar a l’audiència a una altra manera de veure el món de manera vital. A més d’apropar l’assaig cinematogràfic com a dialèctica per a la creació de l’audiovisual i el film.

El tribunal destacà la poètica del treball de Carolina Sourdis, en la tria de les cites, fragments i en general de tota l’escriptura.