Presentació, a càrrec del president del Consell Social, Joan Guitart

Intervenció a càrrec d'Oriol Amat, professor del Departament d'Economia i Empresa de la UPF

Taula rodona

Debat

 

Presentació

Moltes gràcies per la vostra assistència. El Consell Social, que és l'òrgan de participació social a la Universitat, té l'objectiu fonamental de fer-la més coneguda i, al mateix temps, que la societat s'hi impliqui més. Coherents amb això, vam decidir organitzar dues accions. D'una banda, les Jornades de Primavera, que van tenir lloc fa pocs dies, el tema de les quals era "La Genòmica al Segle XXI: Els Límits de l'Ètica". Vostès saben que la Pompeu Fabra és una universitat que té una important activitat dins el camp de la biologia humana i de manera especial en la recerca genòmica, i considero que aquestes jornades van ser un encert per la qualitat de les persones que hi van intervenir, així com per la qualitat dels assistents. D'altra banda, hem organitzat aquests debats trimestrals, en els quals pretenem que algunes de les qüestions que preocupen i afecten la nostra societat puguin ser tractades amb rigor i seriositat i, al mateix temps, que això pugui proporcionar un element de reflexió i de debat. Hem buscat, també, la participació de manera especial dels alumnes dels últims cursos, perquè ens sembla que en aquestes qüestions també poden ser uns protagonistes importants. Avui vull agrair de manera especial tant l'assistència del públic com la de les persones que han acceptat intervenir-hi, sobretot el professor Oriol Amat, que ara ens parlarà, del Departament d'Economia i Empresa de la Universitat Pompeu Fabra, antic vicerector de la Universitat, el qual farà una intervenció entorn de la fiabilitat de la informació financera a partir dels resultats dels seus treballs recents en aquest àmbit. Haig de dir que, quan fa un temps van aparèixer aquests resultats, a mi em van semblar absolutament interessants. Al nostre país els mitjans de comunicació acostumen a expressar amb molt d'èmfasi alguns dels esdeveniments que s'han produït als Estats Units. El que em va cridar més l'atenció va ser que aquest cas, en canvi, no va ser objecte de l'atenció que idealment hauria d'haver tingut. Després de la intervenció de l'Oriol hi haurà una taula rodona que serà coordinada pel professor Guillem López, degà de la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la Universitat Pompeu Fabra, conegut per tots vostès, en la qual intervindran els senyors Anselm Constans, Joan B. Casas, Ramon Aymerich i José Antonio Cerón. En tot cas, el professor Guillem López prendrà després la paraula i els presentarà. Només em queda agrair als participants i al públic la seva presència. Cedeixo la paraula al professor Oriol Amat. Moltes gràcies.

Intervenció d'Oriol Amat

Bona tarda. Primerament vull donar-los les gràcies a tots vostès per la seva presència i al Consell Social, tant al president per la seva amable presentació com també als organitzadors de l'acte, per haver-me convidat. El que faré, tal com està previst, és expressar una sèrie d'opinions i d'observacions al voltant d'una línia de recerca que tenim al Departament d'Economia i Empresa, que fa referència a les noves tendències en comptabilitat i, més concretament, al que té a veure amb la fiabilitat dels comptes. Aquesta línia de recerca va començar ja fa uns anys i està integrada per un equip de professors. El treball concret de què parlaré avui té com a punt de partida el període comprès entre mitjans i finals de l'any 2001. Recordaran que en aquella època als Estats Units es va parlar molt del cas d'Enron, i després de companyies com Worldcom, Xerox, etc. Als Estats Units i a la resta del món va ser considerat un cas tan greu que va haver-hi declaracions de moltes menes, entre les quals les del mateix president de la Security and Exchange Commission -el que seria l'equivalent a la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) espanyola-, el senyor Pitt, que com a conseqüència de tots aquests temes es va veure obligat a dimitir el seu càrrec. El senyor Pitt va arribar a dir que tot havia fallat, i amb això es referia a la informació financera, als que preparen aquesta informació, als que la supervisen, als que l'auditen, als que aconsellen sobre la matèria, és a dir, a tots els que tenen a veure amb aquest tipus d'informació. Simultàniament, a Europa i també a Espanya es deia que el que havia passat als Estats Units no podia passar aquí de cap manera i, per exemple, el senyor Blas Calzada, el president de la CNMV, per activa i per passiva va dir, i encara diu, que el que ha passat als Estats Units aquí no es pot produir. Aleshores, com que a la Universitat tenim temps per dedicar-lo a aquest tipus de fets, ens vam disposar a estudiar si era veritat que aquesta situació dels Estats Units realment aquí no podia tenir lloc. I vam començar a treballar en el tema de la fiabilitat dels comptes a Espanya.

Els parlaré de tres punts i al final formularé unes conclusions. El primer tema està molt relacionat amb la fiabilitat dels comptes: es tracta de la comptabilitat creativa. El segon aspecte també afecta la fiabilitat dels comptes, i és la comparabilitat internacional. El tercer tema és la rellevància de les dades, és a dir, que la informació financera aporti dades rellevants, per exemple, a l'hora de prendre decisions. Aquests tres primers punts dels quals parlaré tenen a veure amb el que els usuaris esperen de la informació financera. En primer lloc, esperen que sigui creïble, que no estigui maquillada, que hi puguin confiar. En segon lloc, esperen que sigui una informació comparable, és a dir, que si un banc ens diu el que ha guanyat, ho puguem comparar amb el que ha guanyat un altre banc del mateix país o estranger. En tercer lloc, també esperen que la informació que subministren la comptabilitat i les finances d'una empresa sigui útil per a la presa de decisions. Així doncs, aquests seran els tres primers punts en què centraré aquesta exposició, i al final formularé unes conclusions.

1. Fiabilitat dels comptes

Abans de parlar de la comptabilitat creativa cal dir que en l'àmbit de les finances i de la comptabilitat, com en molts altres aspectes, hi ha persones o posicions que són més aviat conservadores i d'altres que som més reformistes o fins i tot revolucionàries, és a dir, que critiquen la situació actual. Així doncs, el tema d'avui es pot tractar des d'un punt de vista conservador i defensant les qualitats del que tenim, o es pot tractar des del punt de vista que busca els defectes de la situació actual i que hi proposa alternatives. Des d'aquesta orientació més crítica, val la pena definir la comptabilitat creativa. Podem afirmar que els comptes es poden preparar d'una manera objectiva. Si preguntéssim a un comptable quant fan dos més dos, de manera objectiva ens respondria que fan quatre, però resulta que la normativa comptable té unes característiques que curiosament molts dels usuaris de la comptabilitat no coneixen, i és que la normativa comptable té una sèrie de buits i alguns temes que no estan regulats. Exemples de temes que no estan regulats són les opcions, els futurs, els nous instruments financers, els plans de pensions (i en dir això em refereixo a com es quantifica un deute en matèria de pensions), que són temes importants per a les finances d'avui en dia però que no estan regulats comptablement. A la normativa comptable hi ha, doncs, uns quants aspectes sense regular. Per posar un primer exemple paral·lel, és com si parléssim del codi de circulació i resultés que en aquest codi hi ha aspectes sobre com conduïm que no estiguessin regulats. Trobem un segon tipus de problema, i és que la realitat empresarial ha estat i serà sempre objecte d'interpretacions subjectives. Per exemple, quan una empresa ha de cobrar a un client que ha arribat al venciment i no paga, la qüestió que es planteja és si cobrarà o no, i aquest fet comporta unes interpretacions subjectives. Per últim, la regulació comptable té un tercer problema: hi ha força fets comptables que es poden comptabilitzar de manera diferent. Concretament, en la normativa comptable espanyola hi ha aproximadament cinquanta-quatre temes que les empreses poden escollir tractar d'una manera o d'una altra. És com si ara els digués que el codi de circulació, en comptes de dir que s'ha de conduir per la dreta, digués que en determinats casos, concretament en cinquanta-quatre situacions, el conductor pot triar entre conduir per la dreta o per l'esquerra. Creiem que la normativa comptable té aquestes tres mancances: els buits, la possibilitat d'escollir, i la possibilitat d'interpretar la realitat de manera diferent. Això fa que hi hagi empreses i persones que, seguint la normativa, poden manipular els comptes. De fet, això és el que s'entén per comptabilitat creativa, i així arribem als comptes transformats de moltes empreses. Tenim l'exemple d'una empresa de Barcelona que, segons les dades de l'any 2000, declarava un resultat de 100. Vam aplicar a aquesta empresa de dimensió mitjana la normativa comptable, o sigui, aquesta cinquantena d'aspectes que es poden comptabilitzar de manera diferent. Si s'aplicava la normativa amb criteris més conservadors, és a dir, amb criteris per reduir el benefici, aquesta empresa podia declarar una pèrdua de 23; per tant, sense allunyar-se de la normativa, en comptes de declarar un resultat de 100 podia perfectament declarar un resultat de -23. Això vol dir que en algun cas haurien de canviar les normes de valoració i que els auditors haurien de fer-ho constar a la memòria. Al mateix temps, aplicant els criteris més optimistes, és a dir, menys conservadors, aquesta empresa podia declarar un resultat de 166 regint-se per la normativa. Per tant, en lloc de preparar uns comptes objectius, la comptabilitat creativa consisteix precisament, com l'exemple de dos més dos fan quatre, en una capacitat que permet que els resultats de la regulació comptable actual siguin diferents sense allunyar-se de la regulació d'una manera il·legal. Deuen haver sentit a dir que si li preguntem a un comptable quant sumen dos més dos, més d'un contestarà amb la pregunta: "Vostè quant vol que sigui?". És a dir, que el resultat de dos més dos pot variar. Per tant, el camp de la comptabilitat creativa al nostre país, que també afecta la majoria de països de tot el món, és ampli i té un gran recorregut. El que podria passar és que aquest camp de possibilitats per manipular la comptabilitat no s'utilitzés. I aquí és on sorgeix el tema de recerca en concret, que és mirar si les empreses utilitzen o no aquestes possibilitats.

El primer exemple és el d'un gran banc espanyol. Si n'agafem els números oficials, el benefici és una línia que complau els accionistes, perquè cada any reporta més benefici que l'any anterior, i això normalment la borsa ho premia amb una pujada de les accions i amb un aplaudiment per al Consell d'Administració, com era d'esperar. Cal constatar que tots els casos dels quals parlaré avui són casos en què els auditors van fer la seva feina i van avisar d'aquestes circumstàncies. Però aquest banc, tal com ens diuen els auditors, va fer un maquillatge l'any 1998 que va consistir a canviar una norma, uns criteris de valoració dels immobilitzats i el fons de comerç. Aquest banc, l'any 1998, va vendre una participació important a un banc estranger i això va provocar una plusvàlua, un benefici molt important. Si no hagués fet el maquillatge, el benefici d'aquell moment hauria estat de 200.000 milions, més del doble que l'any anterior. L'any 1999, si hagués declarat el benefici, aquest hauria experimentat una caiguda molt important perquè no hi hauria hagut una altra venda d'accions. De fet no es va produir una venda d'accions tan important de la participació que tenien, i per tant el resultat del benefici hauria caigut a poc més de 100.000 milions, com haurien percebut la borsa i els mercats financers. Els aplaudiments de l'any 1998 s'haurien convertit en crítiques dures per a l'any següent. De manera que l'any 1998, com molt bé ens diuen els auditors en el seu informe d'auditoria, el banc va canviar els criteris d'amortització del fons de comerç, és a dir, del que té a veure amb les filials que té el banc a Espanya i en altres països. Els va canviar tot fent-los molt més accelerats, cosa que li va permetre rebaixar el benefici i, en fer-ho l'any 1998, això va permetre que els beneficis dels anys 1999 i 2000 fossin més elevats, ja que el fet d'anticipar unes amortitzacions provoca que l'any següent es tingui més benefici. Aquest seria un exemple de comptabilitat creativa, perquè aquesta pràctica és totalment legal; els auditors ho fan constar en el seu informe d'auditoria i el banc també n'informa. Però, independentment d'això, la societat no se'n va fer ressò, és a dir, ningú no va parlar del canvi de criteri que s'havia produït.

Cal tenir en compte que Espanya és un dels pocs països on una empresa que cotitza en borsa pot presentar un informe dels auditors amb ajustaments. De fet, l'any 1998 en el cas del banc esmentat, Arthur Andersen va incloure un ajustament en l'informe d'auditoria. En països com els Estats Units una empresa no pot presentar un informe dels auditors amb ajustaments. Contràriament, a Espanya sí que es pot fer. La Comissió Nacional del Mercat de Valors espanyola cada any diu que és l'últim any que això es podrà fer, però es continua permetent que les empreses presentin els seus comptes amb ajustaments. Aquest és un cas aïllat, i per aquesta raó no en podem fer una llei, com tampoc no la podem fer del petit estudi que comentaré a continuació. Passem a veure què passa quan apliquem l'anàlisi de si es fan o no maquillatges legals a les trenta-cinc empreses de l'Íbex. En comptes de centrar-nos només en el banc esmentat anteriorment, parlarem d'aquest grup de trenta-cinc empreses. En aquest cas, de l'any 1997 al 2001, un 25% de les empreses van presentar informes amb ajustaments, fet que, com ja hem dit, als Estats Units no està permès. L'impacte d'aquests ajustaments, és a dir, el maquillatge que es va fer del resultat, representava el 20% del benefici total de les empreses de l'Íbex. Podrien objectar que un 20% és molt poc, però jo els diré que en el cas Enron, del qual s'ha parlat tant, es tractava d'un maquillatge del 16%. Durant quatre anys Enron va inflar el benefici un 16%, i per culpa d'haver-ho fet la companyia està pràcticament en liquidació, la companyia de l'auditoria ja ha tancat i hi ha en marxa tota una sèrie de processos judicials. En aquest cas la variació del resultat de l'any 2001 va consistir a inflar els resultats un 20% del benefici total de les empreses de l'Íbex. Algunes de les pràctiques més habituals són, per exemple, passar les despeses a reserves. Aquells de vostès que hagin estudiat comptabilitat recordaran que a cap classe no s'ha dit mai que una despesa, en comptes de passar-la al compte de resultats, es pugui portar a les reserves, ja que les despeses sempre han de passar pel resultat de l'any. Resulta que hi ha empreses, sobretot els bancs, que amb l'autorització del Banc d'Espanya poden passar les despeses a les reserves. El Banc d'Espanya cada any diu que és l'últim any que això es deixa fer, però ho continua autoritzant. Es tracta d'un tipus de maquillatge legal perquè l'autoritza una entitat de molta importància a l'estat espanyol. Altres tipus de maquillatges són canvis en els criteris d'amortització.

La normativa comptable diu que s'ha d'aplicar el principi d'uniformitat i que, un cop escollit un criteri, aquest no s'ha de canviar a menys que hi hagi circumstàncies que justifiquin el canvi. Normalment, quan es canvien els criteris és perquè l'empresa té interès a fer un allisament del benefici, és a dir, que en comptes de tenir pujades i baixades en el resultat vol tenir una evolució sense grans canvis, com el que dèiem d'aquest banc. Alguns dels exemples que trobem en aquest sentit -i recordem que aquesta és la informació que donen les mateixes empreses i que els auditors han validat, és a dir, que no estem utilitzant cap mena d'informació confidencial- són Acciona, en la qual els ajustaments dels auditors representaven que hauria d'haver reduït el resultat en un 49%.

En aquest àmbit, quan parlem d'autoritzacions ens referim a autoritzacions especials, com per exemple que el Banc d'Espanya autoritzi un tracte especial. Aquest també és un tema molt insòlit, ja que en molts països una empresa no pot demanar una autorització perquè li deixin comptabilitzar una transacció de manera diferent de la regulada. Els ajustaments són els dels auditors, i el benefici corregit és el que hauria de declarar si no fes aquests maquillatges.

En el cas del Banc de Santander el benefici hauria de reduir-se en un 28%, i en el de Sol Meliá la reducció hauria de ser del -415%. Poden comparar aquests percentatges amb el 16% de maquillatge que va realitzar Enron entre els anys 1997 i 2000. Tot això passa perquè la normativa permet que una empresa que té ajustaments dels auditors, és a dir, excepcions que fan constar en els informes, pugui presentar aquesta informació a la borsa. I el que és més delicat d'aquest tema és que els usuaris no en són conscients. Si es miren els informes, també els dels analistes financers, veuran que quan analitzen el funcionament d'una empresa normalment ho fan a partir del benefici declarat, l'oficial. Quan s'analitzen, per exemple, indicadors com el PER, que és una ràtio que permet veure si un títol és car o barat, s'utilitza el benefici oficial, en comptes d'utilitzar el corregit d'acord amb les recomanacions dels auditors. Com els deia, a la normativa hi ha problemes, com en el codi de circulació, però també hi ha problemes amb els reguladors i els supervisors. Una notícia que publicava La Vanguardia el dia 25 de setembre de l'any 2002 deia que el governador del Banc d'Espanya, Jaime Caruana, "ha demanat al BBVA que ajorni el seu pla especial de sanejament, en aquest exercici, per donar temps al Santander Central Hispano, al qual li està resultant més difícil fer el mateix". Seguint el paral·lelisme amb el codi de circulació, és com si anem per l'autovia a 300 quilòmetres per hora i quan veiem un mosso d'esquadra reduïm la velocitat. Llavors el mosso ens para i ens diu que fem el favor de continuar circulant a 300 quilòmetres per hora perquè si no posem en evidència el cotxe que circula a 400 quilòmetres per hora. En aquest cas, segons La Vanguardia, El Periódico i algun altre mitjà de comunicació, Jaime Caruana, en comptes de felicitar el BBVA per aquest pla de sanejament, activitat molt recomanable per a qualsevol organització, anima a no fer-lo per no posar en evidència l'altra entitat. És insòlit que el supervisor de la normativa mostri aquesta actitud. Per tant, segons la nostra modesta opinió, aquí també falla el que no funciona als Estats Units, és a dir, hi ha problemes de reguladors i supervisors, segurament també hi ha problemes en algunes empreses per part dels directius, i fins i tot pot haver-hi problemes per part del Consell d'Administració per no haver aplicat els ajustaments dels auditors. En tots els exemples que he esmentat els auditors van complir el seu paper, és a dir, van detectar uns problemes que van fer públics i els comptes anuals van arribar als analistes. Els convido a fer un cop d'ull als informes dels analistes de les empreses que acabem d'esmentar, per adonar-se que totes utilitzen el benefici oficial, declarat, en comptes de corregir-lo amb els ajustaments dels auditors; per tant, els analistes també estan fallant. A més, aquesta informació arriba als usuaris i alguns s'enduen sorpreses perquè no entenen com és que la cotització d'una empresa baixa tant, i la raó és que en aquesta empresa passen coses des de fa dos anys que els auditors declaren però de les quals l'inversor no s'assabenta.

Per aclarir una mica l'àmbit del qual acabo de parlar, cal tenir present que quan es parla de maquillatges n'hi ha de legals i d'il·legals. Es poden fer maquillatges comptables -tota aquesta informació que els dono no és òbviament perquè ho aprenguin a fer, sinó perquè coneguin la realitat- o transaccions reals. La darrera operació serveix a les empreses per manipular els seus números. Tant els maquillatges comptables com les transaccions reals poden ser legals o il·legals. Quan una empresa vol manipular els seus números, disposa principalment de quatre alternatives:

  • Maquillatges comptables de manera legal, que és la comptabilitat creativa.
  • Maquillatges de manera il·legal, que consisteixen a fer apunts comptables no permesos com, per exemple, que una empresa manipuli el valor de les existències: al final de l'any aquestes tenen un valor i se'n declara una mica menys (malauradament n'hi ha moltes que ho fan).
  • Manipulacions basades en transaccions de tipus real, és a dir, que una empresa al mes de desembre pot endarrerir o avançar una venda, cosa que correspondria a anticipar o a diferir transaccions. L'exemple de transacció legal és el d'una empresa que endarrereix una campanya de publicitat del desembre al gener.
  • Finalment, la quarta manera és fer transaccions il·legals, però aquestes les desconec.

2. Comparabilitat internacional

El segon punt, que també afecta la fiabilitat, fa referència a la comparativitat internacional. Agafem el cas de l'empresa de Barcelona respecte de la qual vam revisar la normativa comptable i vam observar-ne els números aplicant els criteris més optimistes i els més pessimistes. Vam agafar totes els transaccions i vam treballar conjuntament amb col·legues d'una universitat d'Alemanya, una dels Estats Units i una del Regne Unit. Els vam demanar que a partir de les normatives comptables de cada país busquessin com es podia modificar el resultat. Cal tenir en compte que segons els criteris més habituals a Espanya, que són els que utilitzava aquesta empresa, el resultat seria de 100. Segons els criteris més habituals a Alemanya, el resultat seria de 133. D'acord amb els del Regne Unit, l'empresa obtindria un benefici de 162. I segons els criteris nord-americans, l'empresa tindria un benefici de 167. És a dir, que no només hi ha el problema del maquillatge, sinó que n'hi ha un d'afegit en la informació financera, que és el de la diversitat comptable internacional. Aquesta empresa podia declarar perfectament, amb la normativa més conservadora d'Alemanya, una pèrdua de 31, i amb la normativa menys conservadora nord-americana, un benefici de 211. D'aquí ve el que dèiem de quant sumen dos més dos. El resultat de l'empresa està entre -31 i 211. Deuen haver sentit a dir que el benefici comptable no és res més que la suma d'opinions de moltes coses. Amb aquest exemple la problemàtica queda prou clara. Què passa quan apliquem aquesta diversitat comptable a empreses conegudes? És el que ha passat l'any 2001 a les set empreses espanyoles que cotitzen a la borsa espanyola i a Wall Street, ja que a Espanya han de presentar la informació d'acord amb la normativa espanyola i als Estats Units d'acord amb els criteris de la normativa nord-americana. El cas que va generar més perplexitat va ser el de Telefónica en relació amb el resultat de l'any 2001, que un dia declarava un benefici de 216 milions d'euros i uns quants dies més tard declarava a la borsa de Nova York unes pèrdues de 7.182 milions d'euros corresponents al mateix exercici de 2001. Aquest resultat està provocat pel diferent tractament comptable que es fa de determinats ingressos i despeses. Però això no només passa en el cas de Telefónica, ja que si agafem les set empreses de l'Íbex que cotitzen a Wall Street veurem que a Espanya van declarar un resultat de 9.786 milions d'euros, mentre que els mateixos grups empresarials van informar als Estats Units d'un resultat amb unes pèrdues de 13.403 milions d'euros. En conseqüència, aquesta situació crea molta inseguretat en els usuaris, que es queden perplexos davant d'això. Els convido a agafar informes fets per analistes espanyols de Telefónica de l'any 2001 i veuran que valoren molt positivament el seu benefici, mentre que si agafen informes d'analistes nord-americans, que poden extreure de l'apartat de finances de la pàgina web de Yahoo, se sorprendran quan vegin que l'informe de Telefónica dóna uns resultats desastrosos, amb unes pèrdues per a l'any 2001 molt importants; i els recordo que estem parlant de la mateixa empresa. Evidentment, això genera molta perplexitat i desconfiança entre els usuaris. Per què hi ha diferències comptables internacionals? Els formats dels comptes anuals són molt diferents entre països, els principis comptables i les normes de valoració varien a cada estat, i la mateixa existència d'un Pla de Comptes entre països és molt diferent. A Espanya estem molt acostumats a tenir un Pla de Comptes, com també en tenen un de similar quatre o cinc països estrangers, però en canvi a la resta del món no n'hi ha. Aquest seria el segon problema. Recordem que el primer era el dels maquillatges, aquest és el de la diversitat comptable internacional, i el tercer és el que fa referència a la rellevància de les dades, és a dir, que la comptabilitat ha de proporcionar informació útil per poder prendre decisions.

3. Rellevància de la informació comptable per a la presa de decisions

La informació comptable va ser dissenyada en una altra època. De fet, les bases de la comptabilitat són de fa una mica més de cinc-cents anys, i els principis comptables -també coneguts com a normes de valoració- van ser dissenyats en moments en què els actius, els passius i la manera de funcionar de les empreses eren molt diferents dels actuals. Aquest fet provoca que aspectes tan importants com el capital intel·lectual, els recursos humans, les marques, la clientela, etc., no s'incloguin en els comptes anuals ni en la informació financera de les empreses. Moltes vegades els directors generals o els presidents de les empreses diuen que l'actiu més important són els recursos humans, i com a actiu hauria de constar en el balanç, però no hi apareix. Com a molt consta en el passiu com a nòmina pendent o com a despeses del compte de resultats. És a dir, es tracta de conceptes importants que la comptabilitat no té en compte. Un altre tema de gran rellevància és la disparitat que hi ha avui en dia entre el valor històric, que s'utilitza a nivell comptable -també anomenat valor d'adquisició dels béns i dels actius de les empreses-, i el valor de mercat. Aquesta discrepància és molt important. Un exemple oportú d'esmentar és el d'una entitat de crèdit que té la seva seu a Catalunya. Fa aproximadament cinc o sis anys aquesta entitat tenia aquest edifici en el seu balanç, que hi constava amb un valor de zero, que coincidia amb el valor d'adquisició menys totes les amortitzacions acumulades durant més de cinquanta anys. Aquesta és una informació que, si no va acompanyada d'altres informacions, no és útil per a la presa de decisions. Així doncs, el tercer problema que presenta la informació financera avui en dia és que part de la informació que subministra no és rellevant per prendre decisions.

Ja per concloure, també m'agradaria constatar que a partir d'estudis o d'exemples com els que he esmentat podríem dir que sembla que la informació comptable que tenim al nostre país no és més fiable que la dels Estats Units, per exemple. En aquell país s'han escandalitzat molt per maquillatges del 16%, però això ens demostra que la situació d'allà no és tan escandalosa comparada amb la d'aquí. Sí que és cert, però, que aquí els mitjans de comunicació s'han fet molt de ressò d'aquests problemes. La diferència es troba en l'actuació de la societat. Als Estats Units la societat s'ha rebel·lat contra aquestes pràctiques, mentre que al nostre país els mitjans de comunicació n'han parlat, els auditors ho han fet públic, però la societat s'ha quedat igual, i al dia següent de la publicació la gent ha fet com si no hagués passat res. És a dir, que a partir del moment en què es detecten aquests problemes, la diferència s'observa en el comportament i en la reacció de la societat. Per tant, hi han problemes de fiabilitat, problemes de comparabilitat, i part de la informació comptable és poc rellevant per a la presa de decisions. Segurament no només han de canviar algunes empreses, sinó que els comptables també han de canviar les seves normes. De fet, a gairebé tot el món ja s'han posat en marxa els mecanismes per canviar-les. I els reguladors de la comptabilitat també han de canviar i vetllar pel compliment de la normativa. Aquesta exposició pot semblar una mica pessimista pel que fa a la situació actual, però si mirem de cara al futur val la pena tenir en compte que la propera implantació de les NIC pot solucionar alguns d'aquests problemes, com ara la manca de comparabilitat de la informació comptable en el moment en què a Espanya s'utilitzin les normes internacionals de comptabilitat. Caldrà, però, vetllar pel compliment d'aquestes normes. Cal que no oblidem que les normes de comptabilitat en aquests moments tenen un petit problema. Així com abans he dit que la normativa espanyola té cinquanta-quatre aspectes en què es pot utilitzar un criteri o un altre, en el cas de les normes internacionals de comptabilitat n'hi ha més de cent vint en què es pot fer de maneres diferents. També és cert, però, que l'IASB (International Accounting Standards Board), l'organisme internacional que emet les normes comptables, ja ha posat en marxa comissions de treball per reduir precisament aquestes cent vint-i-dues alternatives possibles de maquillar la comptabilitat. El missatge final d'aquesta exposició és, per tant, que la situació actual és problemàtica, però que segurament amb les NIC pot millorar bastant. Moltes gràcies.

Obertura de la taula rodona

Guillem López: Bona nit. Moltes gràcies, Oriol, per l'esplèndida presentació que, com sempre, fas de les matèries de les quals ets un expert. Ara podria dir-los a tots vostès, per tal d'extrapolar la capacitat pedagògica de què acabem de gaudir, que a la Facultat d'Econòmiques, de la qual sóc el degà, tots els docents són tan bons presentant temes com ho és l'Oriol, però els diria una mentida. L'Oriol és el millor docent, o almenys un dels millors docents que tenim, i avui ho ha tornat a demostrar amb un tema que quan el president del Consell Social, Joan Guitart, el va posar sobre la taula tots ens vam plantejar com fer-lo atractiu per fer-lo arribar a la societat en general, tal com és l'objectiu d'aquestes jornades.

La taula rodona la farem amb tota l'agilitat que puguem; si pot ser amb intervencions que no durin més de deu minuts. A la dreta es troba Ramon Aymerich, que és periodista i expert coneixedor dels temes econòmics a La Vanguardia. A l'esquerra, José Antonio Cerón. Jo ara pensava: no deu pas ser família de l'exministre?, perquè recordava que hi havia un ministre que es deia Cerón Ayuso. Sembla que no. Ell és estudiant de quart de la llicenciatura en Economia, així que gràcies per acceptar el repte, i més en època d'exàmens, sense especials temors. A la meva dreta hi ha Joan Baptista Casas, soci i director de Faura-Casas. I a la meva esquerra, al costat de l'Oriol, Anselm Constants, soci i director de PriceWaterhouse Coopers, de qui també podem presumir de tenir-lo com a membre del Consell Assessor de la Facultat.

Només vull dir dues paraules. A la Facultat, el tema que avui ens ocupa ens preocupa per dos motius. El primer té a veure amb saber quina informació econòmica reben, llegeixen, els nostres estudiants, que els ajudi, de manera integrada amb la docència, a conèixer la realitat de les coses que passen al món, més enllà del que els expliquem a les aules. I a aquesta preocupació, que beneficia o empitjora la qualitat de vida d'en José Antonio, hem respost de moment amb uns acords que hem fet des de la Facultat i el Departament en virtut dels quals obsequiem diàriament els estudiants de segon cicle amb el Wall Street Journal, i, alternadament, amb un diari econòmic espanyol, com ExpansiónCinco DíasEl Nuevo Lunes i Dossier Econòmic, que són els quatre amb què hem establert un conveni de col·laboració. Per tant, cada dia reben el Wall Street Journal i un altre diari que té a veure amb la realitat econòmica més propera. La veritat és que els agafen. No sé massa bé què en fan. Els entrepans ja els porten embolicats de casa, és a dir, que no els utilitzen per embolicar-los. Almenys això sí que ho sabem!

Ara bé, en segon lloc, el tema de la informació econòmica ens preocupa no solament des del punt de vista de com arriba, sinó també des del punt de vista de què arriba. Per exemple, avui repassàvem amb un col·lega les capçaleres dels diaris The Times i Expansión. El Financial Times era un pèl més escèptic amb el contingut de la notícia dels nous compromisos de Repsol a Veneçuela. Què vol dir que Repsol fa una inversió extraordinària a Veneçuela? Què vol dir extraordinari en aquest context? Ens sembla que a vegades els mitjans es poden deixar portar massa per la nota de premsa que s'entrega, i que caldria ajudar a fer una selecció més acurada de la informació que arriba a la gent i a facilitar-ne la interpretació més enllà de reproduir els adjectius dels titulars que les acompanyen, tot recordant que la informació econòmica ha d'estar molt més orientada als stakeholders socials que no pas als accionistes de les companyies.

També voldria comentar, i amb això ja acabaré, que donat que havia de moderar aquesta taula vaig assistir recentment a un seminari que es va fer amb un professor dels Estats Units, de sabàtic a Barcelona, precisament a la Facultat, sobre la tergiversació de la informació econòmica que al llarg de tres anys va fer Enron, i vaig quedar espantat. Les "tecnicalitats" dels ajustos comptables no són el meu tema, però les responsabilitats haurien d'estar molt més ben definides entre gestors, auditors, poders públics i una responsabilitat individual que en cap cas no ha de quedar redimida. Senyors, vostès tenen ara la paraula.

Intervenció de Ramon Aymerich

Jo només volia explicar tres o quatre coses molt puntuals, i m'agradaria començar per un tema més recent, com és el de Terra. De fet, no sé si estem parlant de comptabilitat falsejada, però sí que estem parlant de la dificultat que té la societat i dels mecanismes que s'han adoptat per valorar una empresa. És a dir, jo vinc d'un diari que, malgrat les aparences, és molt llegit pel petit i mitjà inversor barceloní, i aquests dies tenim moltes trucades de gent que està molt enfadada i que no pot entendre com és que fa tres anys aquesta empresa valia el que valia i ara val el que val. Sobretot ens acusen de no haver explicat mai que aquesta empresa està buida i que és una pura carcassa, que és el que en definitiva està dient Telefónica en aquests moments als inversors per justificar aquest petit preu. Per què començo per Terra? Bé, doncs perquè els fraus comptables són fills d'uns anys molt concrets, com ara els anys noranta, que són els d'esclat de la borsa, uns anys en què els directius de les empreses i les grans corporacions han estat molt pressionats per donar una sèrie de beneficis i resultats més o menys regulars.

Quin és el paper que ha jugat aquí la premsa? Desgraciadament, la premsa som en certa manera fills d'aquesta situació. Els anys noranta s'han caracteritzat per un gran esclat financer i econòmic; han estat deu anys de creixement ininterromput, però també han tingut un component de bombolla financera. Hi ha molt poques possibilitats que en moments de bombolla financera la premsa informi, es pugui desmarcar de la situació real dels mitjans de comunicació, és a dir, de l'opinió pública, i pugui acusar. Hi ha hagut grans excepcions en què alguna gent ha denunciat situacions concretes, però en general la premsa o qualsevol periodista -i poso el cas d'Espanya, que no deixa de ser un cas perifèric- pot fer-hi ben poc. Si fa un any i mig s'hagués dit que Terra era una aventura bastant terrible o si en el seu dia el director hagués permès que es publiqués allò, potser algú hauria seguit aquest consell. És a dir, nosaltres tenim poques eines per raons concretes, una de les quals és que no tenim gaire temps. Els periodistes hem viscut la mateixa revolució que l'economia. Treballem moltes hores, el nostre objectiu és que la informació sigui cada vegada més competitiva, però disposem de poc temps. En primer lloc, la nostra feina no és auditar ni mirar els comptes. En segon lloc, tampoc els entendríem gaire. Com explicava abans l'Oriol Amat, la comptabilitat ha esdevingut "tan creativa" que en aquests moments un periodista pot prescindir del que li diguin un auditor i un analista. En tercer lloc, els periodistes hem passat d'una pràctica inexistència d'informació (el cas català és paradigmàtic; és a dir, les empreses familiars d'aquí encara avui tenen problemes per subministrar informació) a una autèntica saturació. Però no només se saturen els auditors, com es deia abans, sinó també els analistes de borsa. Es tracta d'un tipus de personal que no està representat aquí a la taula, però amb qui els periodistes tenim serioses dificultats per saber destriar el gra de la palla. Ho dic perquè en el cas dels analistes no se sap mai on comença el rumor i on acaba la informació real. Moltes vegades ningú no sap per què puja una acció; senzillament apareix un rumor i l'analista el fa seu. En definitiva, els periodistes depenem molt tant dels auditors com dels analistes a l'hora de fer la nostra feina. Quant a aquest aspecte, què és el que ha passat o ha canviat? Estic d'acord amb el que deia l'Oriol abans. Els periodistes ens hem cregut durant tots aquests anys tota la qüestió de la nova economia, que els cicles estaven pràcticament morts..., i ara ens trobem de sobte que tant la gent antisistema com el gran poder de les corporacions són capaços de manipular els mitjans, ens trobem que no és que siguin veritat però que s'hi assemblen bastant. De cop i volta els periodistes tornem a tenir la responsabilitat d'explicar que les grans corporacions fan trampes i que tenim molt pocs mecanismes per descobrir aquestes trampes. Només volia apuntar això. He utilitzat el tema de Terra perquè em sembla que exemplifica el que ha passat sense recórrer al tema de la comptabilitat, tot i que en això tampoc no seria gaire optimista. Avui acabem de rebre un informe d'Unispa sobre la confiança que tenen els inversors estalviadors espanyols en les finances. La seva conclusió és que hi ha hagut una caiguda de trenta punts en dos anys de l'amor al risc; és a dir, que la gent té autèntic pànic d'entrar no ja en inversions, sinó en fons d'inversió, perquè fins i tot en això no acaben d'entendre què estan fent. En aquest sentit, el que vull dir és que no sóc gaire optimista i no crec que ara per ara les coses puguin anar endavant. Volia aclarir l'exemple que esmentava abans l'Oriol de les despeses de reserva que, de fet, feia referència a les prejubilacions. Aquest país ha prejubilat dotze mil persones del Banc de Santander i del BBVA amb càrrec a reserves; ho dic perquè no és una despesa qualsevol, sinó que és un fet bastant seriós.

Guillem López: Moltes Gràcies. Després tindrem l'oportunitat de reobrir temes.

Intervenció de José Antonio Cerón

En primer lloc, voldria donar les gràcies al Consell Social i al degà de la Facultat per donar-me la possibilitat de ser avui aquí. Jo sóc estudiant de quart d'Economia. A diferència dels meus companys de taula, jo no sóc cap expert en el tema, i per tant intentaré donar la meva modesta visió de com un estudiant pot veure la informació financera. Com a estudiant i com a usuari de la informació comptable, puc dir que principalment tenim tres vies per conèixer la fiabilitat de les dades. La primera seria la premsa especialitzada; la segona seria anar directament a les dades, als balanços, als comptes d'empreses iguals; i la tercera, recórrer als informes dels auditors. Des del punt de vista de la primera, de la premsa especialitzada, aquesta ens dóna informació sobre la situació de l'empresa, però nosaltres tenim molts dubtes sobre si realment la informació és fiable, ja que no sabem les fonts que hi ha darrere de la informació, si es deixen portar pels cicles -tot i que ara, gràcies a en Ramon, sí que ho sé-, ni tampoc sabem si hi ha uns interessos darrere d'aquesta informació. I si reprenem el cas de Terra, empresa de la qual sóc accionista, he estat llegint als diaris que la recomanació sempre ha estat comprar. La nova economia anava molt bé però de cop i volta va començar a baixar. Al principi no passava res perquè baixava poc. Després continuava baixant, fins arribar a l'OPA de Telefónica. Aquest és un tema que tothom qui sigui accionista de Terra comprendrà. La segona via consisteix a anar directament a les dades de les empreses, als balanços i als comptes de pèrdues i guanys. Davant d'això, amb les eines que tenim de les diferents assignatures que hem cursat durant la carrera, podem intentar saber si aquesta informació és realment la bona. Però el problema amb què ens trobem és que tenim moltes eines però no sabem de debò si aquesta informació és bona. Com ha dit l'Oriol, hi ha molta comptabilitat creativa, i això per a un estudiant és molt difícil de detectar, ja que no tenim prou coneixements. El tercer punt seria llegir els informes dels auditors. Això ens ho recomana tant l'Oriol com altres professors de diferents assignatures. Però des del punt de vista de l'usuari que no coneix molt aquests temes, més que no pas de l'estudiant, el llenguatge dels auditors costa una mica d'entendre, perquè utilitzen unes expressions força difícils d'interpretar. El tema dels ajustaments és molt difícil de quantificar, sobretot si diuen que està malament sense dir-ho.

Ja per acabar, m'agradaria dir que l'usuari de la informació financera i els estudiants veiem un buit molt important entre les dades que ens arriben de les empreses i el que realment aprenem. Acabaré la meva aportació disculpant la Universitat, ja que de fet s'hi estan fent diferents esforços, com ha dit en Guillem, de premsa especialitzada, per part de diferents diaris molt reconeguts. A l'Aula Global de la Universitat molts professors també estan portant a terme activitats, com per exemple fòrums sobre temes financers o aquesta jornada, que donen l'oportunitat als estudiants d'assistir-hi. Això és tot. Ara deixo parlar els companys de taula dels aspectes més tècnics, que segur que ho faran millor que jo.

Guillem López: Puc prometre que no sabia que fossis accionista de Terra, ni que hi tinguessis interessos directes. Quedo parat dels estudiants que hi ha a la Pompeu. Segur que hi ha molts professors que no han entrat mai en borsa. Ja us dic que, tal vegada, hi ha més estudiants que professors. Com també deia l'Oriol, ara deu ser difícil dir que s'és accionista de Terra i acceptar haver estat enganyat tantes vegades.

Anem a veure els que parlen i no se'ls entén, com deia en José Antonio.

José A. Cerón: Tampoc no volia dir això...

Intervenció de Joan B. Casas

A l'Anselm i a mi ens toca explicar quina és la nostra feina com a auditors. A mi se m'acut, després de l'exposició que ha fet l'Oriol, que francament sort n'hi ha dels auditors, perquè si la comptabilitat creativa està a l'ordre del dia i gràcies als ajustaments dels informes d'auditoria es pot fer aquest quadre que acabem de descriure, si no hi hagués hagut els auditors això encara hauria estat pitjor. Així doncs, des d'aquest punt de vista, els auditors ens podem felicitar perquè d'alguna manera contribuïm a fer que la informació financera -que de per sí ja és complicada- sigui tan fidel com sigui possible. Durant aquesta sessió, i ja ho he comentat amb l'Anselm, em dedicaré a fer algunes reflexions d'una obvietat absoluta, però és que jo a vegades també quedo molt sorprès de com les coses òbvies no es tenen presents.

La comptabilitat no es regeix per la llei de la gravetat, i això ho fa més complicat i senzill a la vegada. La comptabilitat són convencions i acords que els professionals adopten per registrar determinats fets de caràcter econòmic, i això s'ha fet en entorns socials determinats. Durant molt de temps la comptabilitat va servir fonamentalment de suport per al pagament d'impostos. Tenia una funció i una visió del tot fiscal. També hi ha hagut la comptabilitat enfocada des de la perspectiva jurídica. De fet, fins que la comptabilitat no s'ha assumit com una visió del que és l'economia, del fet econòmic d'una empresa, ha hagut de seguir una certa evolució. Per tant, ja tenim una primera limitació, o un primer fet, que és dir que la comptabilitat són acords, convencions internacionals. El segon aspecte, també prou evident, és que la comptabilitat té com a funció registrar valors, i com que avui estem en una facultat d'Economia tots sabem la quantitat de literatura que hi ha sobre el què val un cosa o què és el concepte de valor. Aquest tema no és gens senzill, en absolut, i la teoria econòmica s'ha atipat de publicar llibres i assaigs sense que el tema estigui mitjanament ben resolt. La tercera reflexió, que també és ben òbvia, és que els informes dels auditors i els comptes anuals simplement s'han de llegir. Jo em quedo perplex quan veig que periodistes que no s'han llegit els comptes anuals donen opinions d'analistes. Aquests comptes estan formats per l'opinió de l'auditor. Com molt bé ha expressat l'Oriol, aquesta opinió de l'auditor en la majoria dels casos redueix substancialment el benefici que utilitzen lliurement els analistes. Per tant, s'han de llegir. L'auditor fonamentalment fa tres coses: d'una banda, diu els aspectes en què s'ha vist limitat per poder treballar i, per tant, sobre els quals no pot opinar; de l'altra, explicita algun aspecte en què no està d'acord amb els criteris comptables, i per últim ressalta si hi ha algun fet que presenta incertesa.

D'acord amb el que deia el nostre company estudiant, és veritat que a vegades els informes no s'entenen. Jo sempre he dit el mateix: en l'àmbit de l'auditoria, de les finances i en qualsevol altre, quan una cosa no s'entén, segur que ens perjudica. Per tant, segur que si no ens queda clara és perquè el que diu no afavoreix precisament els comptes anuals. També trobem la qüestió de si la memòria s'ha de llegir, ja que és on s'expliquen els criteris que es fan servir per elaborar els comptes anuals. A més, gràcies a la memòria podem saber quin tipus d'amortització s'aplica, si els interessos de les obres en construcció estan activats, periodificats o estan en despesa, així com si hi ha algun canvi de criteri, en el sentit que se n'hagi aplicat un altre de l'utilitzat habitualment. En conseqüència, és tan elemental que un informe de comptes anuals d'auditoria es llegeixi, que sembla bastant estrany que no es faci, encara que sí que passa. Qualsevol opinió que tingui a veure amb els comptes anuals, els balanços i els comptes d'explotació s'ha de llegir i ens hem d'assegurar que no ens en queda cap dubte.

Abans comentava amb en Guillem que quan es parla de comptes anuals i d'empreses em fa el mateix efecte que quan vas a l'ambulatori i sempre hi ha quatre o cinc persones que s'esperen i totes comenten les anàlisis que els ha fet l'analista amb una autoritat espectacular: que si la pressió puja, que si baixa, el colesterol, que ja estàs bé, no cal ni que et preocupis, ja et veurà el metge, ja ho veuràs... En l'àmbit de l'economia passa el mateix. Pràcticament tothom es veu amb cor d'opinar sobre aspectes que requereixen una certa preparació. Per tant, la tercera recomanació és ben simple: tothom s'ha de llegir l'opinió i la memòria, ja que aquesta última explica els criteris a partir dels quals s'han fet els comptes.

L'Oriol ha explicat l'existència de la comptabilitat creativa, i té molta raó, ja que hi ha més de cinquanta fets econòmics que es poden plantejar de manera diferent. També és cert que fins ara els auditors tenim una resposta per a això, com molt bé ha dit l'Anselm, i és que nosaltres tenim el macrocriteri de la prudència. Així doncs, és veritat que es poden aplicar molts criteris, alguns dels quals són assumibles i d'altres irresolubles. El conflicte d'interessos és absolut. Un empresari no veu la seva empresa com ho fa un auditor, perquè si no ja no seria empresari. L'empresari veu l'empresa com un fet dinàmic: sempre li arribarà la comanda i llavors cobrarà, i sempre que produeixi alguna cosa segur que la vendrà. I és que, òbviament, si no pensés així no seria empresari. En canvi, la nostra feina és una altra, i consisteix a contrarestar amb una certa mesura i amb una mica de prudència aquest conflicte d'interessos. Per tant, nosaltres, els auditors, sí que tenim present que hi ha cinquanta criteris, i ara, amb les NIC -les Normes Internacionals de Comptabilitat-, a les quals volia fer referència, n'hi haurà més, però la nostra funció sempre és dir una cosa ben simple: si hi ha alguna variació en els comptes anuals auditats que sigui per millorar; així de senzill. Ara bé, això també s'ha de llegir, i s'ha de veure què diu i quins són els criteris que s'assumeixen i quins no. Un altre aspecte és que si es llegeix l'opinió de l'auditoria es veu molt clar el que fem i el que no fem. La nostra opinió diu que hem analitzat amb criteris comptables i que la memòria no conté tota la informació, sinó la suficient per interpretar i per conèixer adequadament els estats comptables de la societat. I parla de criteris comptables, i no pas de qualsevol altre tipus de criteri, i de si s'han aplicat uniformement amb relació als anys anteriors. El que diem és que qualsevol cosa que s'escapi dels criteris comptables ja no ens pertany. Quan la gent va comprar Terra ho va fer perquè algú els va enredar, ja que els comptes anuals de Terra mai no han donat beneficis, que jo sàpiga. Nosaltres no dèiem que Terra tenia moltes expectatives. L'auditor no diu que una empresa serà un gran negoci al cap de deu anys; el criteri comptable no parla d'això, sinó que afirma que l'empresa ara mateix té pèrdues. Però resulta que en col·laboració amb l'aspecte mediàtic i amb el fet que tots ens sentim una mica mags de les finances, ens és molt fàcil comprar empreses que perden diners pensant que en un futur ens folrarem. Però en aquest cas no ha estat així. De fet, l'auditor mai no va dir que Terra fos un bon negoci. Imagino que l'Anselm estarà d'acord amb mi.

Anselm Constans: Efectivament, recordo que els bancs i els analistes ens recomanàvem que compréssim. Molta gent s'hi va apuntar: alguns van guanyar-hi molts diners, i d'altres n'hi van perdre molts.

Joan B. Casas: Però l'auditor es limitava a dir que tenia pèrdues. Una altra reflexió és que la comptabilitat no reflecteix, com ja ha dit l'Oriol, tota l'empresa, i a més és una visió estàtica, d'un moment determinat, que es caracteritza per un cert endarreriment. Això vol dir que analitzem l'empresa a partir d'una informació passada, estàtica i que no reflecteix aspectes fonamentals del que és avui en dia una empresa, com ara la quota del mercat, la imatge, el capital humà, la moral, el clima laboral, la capacitat dels directius; de tot això nosaltres no n'opinem res, perquè no ens toca. Així és que quan diem que els auditors opinem d'una empresa, pensem que sempre opinem sobre una part de l'empresa, aquella que es reflecteix comptablement.

Per acabar, diré que en relació amb la comptabilitat creativa, l'Oriol ha dit que amb les NIC ens anirem apropant a una capacitat de comparar-nos i que, en general, serà millor. Bé, les NIC tenen dos grans aspectes conceptuals que trenquen el que fins ara ens ha regit, que era la qüestió del criteri de prudència. Les NIC parteixen de la introducció del concepte de l'ús raonable i, també, del concepte d'empresa en funcionament. Fins aquí, cap problema. És a dir, el valor raonable intenta d'alguna manera acostar el valor patrimonial d'una societat al mercat. Jo m'he limitat a fer una definició del que és el valor raonable, que és la següent: "Import pel qual pot ser intercanviable un actiu o liquidat un passiu entre un comprador i un venedor degudament informats". Quan anava a la facultat, i en Guillem també ho recordarà, i ens parlaven de la competència perfecta, que és l'excepció del mercat a partir de la qual s'ha elaborat tota la teoria econòmica, era exactament això. Quan algú comptabilitza determinats conceptes amb el valor raonable, el conflicte està servit, perquè es produeix una pugna important entre la visió d'un empresari o la visió de qui té una empresa en funcionament i la de l'auditor, que per definició és més aviat prudent. Probablement ens apropa al mercat, però també ens introdueix un element més de dificultat que fa encara més imprescindible que la gent es llegeixi amb deteniment les valoracions dels balanços i els criteris amb què estan fets. Voldria acabar fent la recomanació següent: si us plau, la gent que utilitzi informació comptable que la llegeixi tota, perquè si no es produeixen aquests buits, dels quals els auditors tenim una part de culpa. D'altra banda, davant de la pregunta que feia en Guillem sobre què fan els auditors, hi ha un altre aspecte bastant fonamental. Per començar, la responsabilitat d'elaborar els comptes anuals és principalment dels administradors. Els auditors només revisem els comptes que els administradors tenen la responsabilitat d'elaborar.

Intervenció d'Anselm Constans

Parlaré breument perquè els temes essencials ja s'han tocat. Abans, però, un incís: s'ha dit -en to amigable- que el llenguatge dels informes d'auditoria és inintel·ligible. Tot i això, l'equip de l'Oriol ha estat capaç de quantificar a través dels informes d'auditoria tota una sèrie d'aspectes de comptabilitat creativa. Diguem, doncs, que una mica intel·ligibles sí que ho són. Una reflexió sobre el paper que han pogut tenir els auditors, sobretot en altres països, en situacions en què s'han donat una sèrie d'escàndols de tipus comptable (a Espanya, potser perquè el públic és menys exigent, n'hi ha hagut molts menys). En cap cas no s'ha acusat l'auditor de complicitat activa amb el client fraudulent, en el sentit que participés financerament en els fruits d'una estafa. En canvi, de vegades se l'ha acusat de manca de diligència i, sobretot, de fermesa, per haver acceptat tractaments comptables massa dubtosos. En tot això, jo només apuntaré un aspecte d'algunes actuacions de determinats auditors des del punt de vista tècnic. Em refereixo a l'aplicació del principi d'importància relativa. Ha sortit publicat que, en alguns d'aquests escàndols, l'auditor havia identificat determinats errors, però que finalment no els va considerar prou importants (per exemple, per comparació amb la xifra de negoci o amb els resultats ordinaris), perquè va continuar aplicant paràmetres d'importància relativa de tipus tradicional. De fet, en situacions empresarials més tradicionals (per exemple, en el cas d'empreses sòlides, de trajectòria provada) aquells paràmetres haurien continuat sent adequats. En canvi, com que es tractava d'empreses de la nova economia o que estaven posant en marxa àrees noves connectades amb aquesta nova economia, els paràmetres d'importància relativa de vegades haurien d'haver estat més estrictes. I és que per als usuaris dels comptes (especialment els analistes i els inversors) determinades variacions en la xifra de negoci o en el resultat podien tenir un gran impacte en les seves valoracions i projeccions.

Canviant de tema, i passant de l'auditoria a la comptabilitat, reprenc dos conceptes que ha mencionat l'Oriol. D'una banda, el de la rellevància i, de l'altra, el de la fiabilitat de la informació comptable.

Com ja s'ha dit, fiabilitat vol dir comptabilitat no creativa, és a dir, bàsicament que ens en puguem fiar, encara que sapiguem que no es tracta d'una ciència exacta. En canvi, el criteri de rellevància significa informació útil, que ajudi a prendre decisions financeres a un lector o un usuari mitjà; dins d'aquesta informació destaca la que l'ajudi a endevinar quin pot ser el flux d'efectiu en el futur.

Malgrat tot el que s'ha dit sobre el relativament baix nivell de fiabilitat de la comptabilitat tal com l'apliquen moltes empreses, la informació comptable continua sent la informació més fiable (i de vegades l'única informació) que publiquen les empreses, perquè és la que està més regulada i controlada. En canvi, com ha dit molt bé el meu company, la informació comptable té una rellevància limitada, sobretot perquè expressa situacions del passat i perquè no conté informacions especialment útils de tipus sectorial, referent a intangibles, etc.

El que vull dir és que l'actual moviment reivindicatiu d'un major rigor de la comptabilitat de vegades podria portar la gent a utilitzar-la de manera massa exclusiva per prendre determinades decisions. Està molt bé reivindicar més fiabilitat, mentre tinguem molt clar quins són els límits de la comptabilitat quant a poder predictiu. L'exigència d'un major rigor hauria d'anar acompanyada d'una exigència d'informació addicional, extracomptable -financera o no- més rellevant. Sobre aquest perill ja han començat a aparèixer alguns articles als Estats Units.

Per acabar, cal tenir present que la informació financera és el resultant de l'actuació de tota una cadena de subministrament, en la qual l'empresa que prepara els comptes i els auditors que els revisen són peces essencials, però no úniques. Hi ha, també, els reguladors, els emissors de normes, els analistes, els divulgadors, els creadors d'opinió. Tal com ha dit algú, el punt més dèbil dins la cadena és el que determina la debilitat de tota la cadena.

Guillem López: Moltes gràcies, Anselm. Tenim el temps previst per al debat. Si algú des de l'auditori vol comentar alguna cosa li acostarem el micròfon.

Debat

Audiència: Hola, bona tarda. Jo no sé qui m'ha convidat a aquest debat, però el trobo força interessant, així que en qualsevol cas els ho agraeixo. Per tal d'evitar confusions, els comento breument que jo sóc exresponsable de la informació econòmica i financera d'un grup financer de primera línia, i matiso això d'exresponsable després d'insistir-hi durant un any i mig. La meva deformació professional m'ha portat a prendre algunes notes. En comentaré dues o tres per deixar temps a les altres intervencions. Com a anècdota, el que ens ha comentat l'Oriol sobre les indicacions del senyor Caruana al BBVA, en les quals jo hi veig connotacions clarament polítiques. Tots coneixem la bona sintonia del govern actual amb el senyor Botín, i per tant els deixo a les seves mans de fer-se'n una opinió. Quant a la responsabilitat dels mitjans, també puc fer una aportació personal. Una de les tasques importants avui en dia a les grans corporacions financeres és primer la de tenir un bon gabinet intern de mitjans dedicat als mitjans, la funció del qual moltes vegades és únicament i exclusivament tenir-los controlats. De tot això en tenim constatacions. Des del punt de vista dels auditors, és veritat que la gent que no coneix aquests temes ho té difícil per entendre-ho. És veritat que hi consta tot, però se'n perden la meitat. Segurament s'haurien de canviar algunes coses. I, per últim, què hem de dir als pobres consumidors? Ells són les víctimes propiciatòries, i em refereixo al consumidor planer. Pel que fa a la responsabilitat última, crec que és ben clar que recau sobre els directius, els administradors i els col·laboradors necessaris. Esperem, desitgem i confiem que les noves normes aportin una mica de llum, però és veritat que mentre tinguem administradors, directius i col·laboradors disposats a trampejar una mica els comptes, el més normal serà que la societat més planera estigui bastant indefensa. Si en algun moment els interessa alguna cosa relacionada amb la meva condició, segur que els podria aportar més coses, però no crec que ara sigui el cas.

Guillem López: Moltes gràcies. Alguna paraula més? L'Oriol farà unes acotacions de les intervencions.

Oriol Amat: Només vull fer un comentari sobre un tema amb el qual estic molt d'acord i en què ha incidit en Ramon Aymerich, que és el dels cicles econòmics. Pel que fa a les dades de què he parlat, he fet referència principalment a l'any 2001. És molt interessant mirar les pràctiques que fan les empreses al llarg de diversos anys. I com que és veritat que s'observen cicles econòmics, resulta que els anys 1997 i 1998, en què l'economia anava bastant bé, el que feien en aquells moments les empreses era rebaixar els beneficis. I en canvi, els anys 2001 i 2002, durant el quals ara comencem a veure que l'economia no va anar tan bé, el que van fer les empreses és incrementar els beneficis. És a dir, que estic totalment d'acord amb el que deia en Ramon, perquè es pot observar que les pràctiques de maquillatge són de signe contrari: quan hi ha recessió el benefici es desinfla, i quan hi ha expansió es fa el contrari. Sovint es diu que l'economia no serveix per fer prediccions, o com a molt per fer prediccions sobre el passat. Però, si em permeten, anem a fer una petita predicció sobre el futur. Si la recessió econòmica continua, pot passar el que de fet va passar amb Enron. L'escàndol d'aquesta empresa va esclatar després de quatre anys de maquillatges que inflaven el benefici. És a dir, Enron va patir una crisi econòmica molt llarga, com a conseqüència del fet que tots els sectors en què operava -no només l'energia elèctrica, sinó també el gas, la fibra òptica i d'altres- van patir una recessió de quatre anys. I si s'inflen els beneficis durant quatre anys, al final s'acaba veient. Nosaltres ara portem entre dos i tres anys de maquillatges inflant el benefici. Si la recessió continua, la previsió que es podria fer és que esclataran escàndols de proporcions semblants a les dels Estats Units. Aquesta és una predicció que ja veurem si es compleix. Tant de bo no acabi passant, perquè voldrà dir que l'economia s'haurà recuperat i tornarem a l'"España va bien".

Guillem López: Gràcies, Oriol. Són les nou i, si no hi ha cap més pregunta, ho deixarem aquí perquè havíem promès que acabaríem a aquesta hora. D'acord. Moltes gràcies per la seva assistència i fins a una altra.