La televisió espanyola fa aquests dies 60 anys. El dia 28 d’octubre de 1956 van començar les emissions de Televisión Española (TVE) i una nova era de la comunicació a Espanya. Fins aquell moment, els diaris -locals, provincials o regionals- formaven el mitjà de comunicació de referència, el que oferia l’agenda informativa als ciutadans, ja que era impossible tècnicament que hi haguessin diaris d’abast estatal veritable. La ràdio, una munió d’emissores agrupades en cadenes obligades a retransmetre els noticiaris de l’oficial RNE (ara en diem pública), completava el paisatge.

TVE va significar sobretot disposar d’un mitjà de gran audiència per a establir l’hegemonia comunicativa de l’àmbit espanyol, per damunt dels espais comunicatius regionals i locals, com a la majoria dels estats europeus. L’objectiu era clar, i el resultat encara més: TVE va ser el gran agent social responsable del manteniment de la identitat espanyola a partir de 1956, integrant de manera molt sui generis les cultures pròpies de cada terra, creant referents col·lectius amb programes mítics  i personatges, alguns dels quals encara són avui símbols públics. Durant més d’un quart de segle va mantenir un paper fonamental en l’entreteniment casolà, desplaçant la ràdio, que havia aportat una gran riquesa de gèneres i programes, sobretot per part d’empreses privades, com en pocs països del nostre entorn.

La importància de TVE en l’escenari comunicatiu, polític i social es posa de manifest amb el fet que un cop restablerta la democràcia, una de les primeres lleis en què va treballar el parlament fou l’Estatut de la Ràdio i la Televisió (aprovat al gener de 1980), en el que fou el primer intent de distanciar l’ens públic del govern. Trenta-sis anys després, el seu encaix com a organismes públic és encara una de les assignatures pendents.

TVE va tenir durant més de 25 anys el monopoli de la televisió a Espanya, fins que  Euskadi i Catalunya van dotar-se dels canals propis, forçant la situació creada per l’immobilisme dels grans partits espanyols. Així van poder introduir de forma competitiva i no residual la televisió en l’espai comunicatiu propi i reforçar les respectives cultures i identitats amb els mitjans de la segona meitat del segle XX. Poc després, però, el 1989 el fràgil equilibri es va trencar a favor de l’espai espanyol amb l’autorització de tres canals de televisió privada, i malgrat que TV3 pugui exhibir que lidera el mercat d’audiències, el fet és que gairebé el 80% del consum televisiu a Catalunya correspon a canals d’abast espanyol.

Això ja difícilment canviarà. El paisatge televisiu ha mudat les seves claus els darrers 25 anys. Primer, perquè l’espai propi de la comunicació a les comunitats autònomes ha quedat ofegat per la fortalesa econòmica dels operadors privats espanyols, que els permet comprar i produir amb uns recursos molt superiors. Segon, perquè aquests operadors han aconseguit deixar TVE en una posició de feblesa extrema, en audiència, en finançament i molt poc marge per a programar continguts clau com els esports. Tercer, perquè seguint la mateixa dinàmica d’altres països, pretesament natural, s’ha acceptat sense gairebé cap trava que els operadors de telecomunicacions s’apoderin de la televisió de pagament i els continguts de més impacte.

D’aquella televisió pública que concentrava més de la meitat de la població espanyola cada vespre davant la petita pantalla compartint programes, personatges i notícies no en queda res. Els programes de cap canal rares vegades superen els pocs milions d’espectadors i la fragmentació de l’audiència dissipa la possibilitat de mantenir la capacitat integradora que exercia. Per això, no podem celebrar els 60 anys de TVE sinó 60 anys de transformacions profundes del mitjà. Avui la televisió és de grups empresarials que cotitzen a borsa i de grans companyies dels Estats Units que es van colant en el mapa llogant canals, proveint continguts o oferint catàlegs a la carta.  Afortunadament, però, s’ha pogut arribar a consolidar una important indústria de producció, amb connexions amb els mercats internacionals. Ara falta trobar les raons que justifiquen la supervivència de les televisions públiques, aquí i a tota Europa, que han de basar-se en el pluralisme que aporta tenir operadors no lucratius en un sector essencialment comercial.

Article de Joan M. Corbella, professor del Departament de Comunicació i director de l’Observatori de la Producció Audiovisual de la UPF.