“La soledat va ser el més dur d’aquella època. Sentir-me sola i incompresa pel fet de no compartir amb ningú tot el que veia i vivia”. Explica que a la família i amics d’aquí no els ho deia per no preocupar-los, i als altres periodistes estrangers d’allà, perquè també ho vivien. Aquesta va ser la resposta de Mònica Bernabé, periodista del diari Ara, davant la pregunta d’una estudiant sobre què va ser el més difícil de cobrir un país en conflicte. 

La lliçó inaugural del grau en Periodisme del curs 2021-2022, amb el títol “"Explicar la guerra: context i mirada humana des de l’Afganistan", es va celebrar el passat dilluns 25 d’octubre, a les 16.00 hores. L’auditori del campus del Poblenou estava ple d’estudiants de diferents cursos del grau, amb la presència també de professors i exprofessors de la Facultat. 

“M’identifico molt amb vosaltres: mai no m’hauria imaginat fer una lliçó inaugural… quan començava a estudiar, jo no llegia el diari cada dia”

L’acte el va obrir Carles Pont, degà de la Facultat de Comunicació. Va recalcar la importància del periodisme de guerra (“perquè la primera víctima de la guerra és la veritat”) i va repassar alguns dels referents en aquest àmbit. Marcel Mauri, director dels estudis de Periodisme, va presentar la trajectòria de Bernabé, periodista consolidada en el reporterisme de guerra. 

Després de començar la conferència amb un “m’identifico molt amb vosaltres: mai no m’hauria imaginat fer una lliçó inaugural… quan començava a estudiar, jo no llegia el diari cada dia”, Mònica Bernabé va repassar tots els llocs on ha treballat. Des dels inicis locals a Ràdio Sant Cugat i les redaccions de diferents ciutats d’El Punt durant gairebé una dècada, fins que va agafar una excedència de sis mesos del diari per treballar en ONGs de l’Afganistan. I com la va empènyer a quedar-se a l’Afganistan com a corresponsal una trobada casual amb Gervasio Sánchez, “que per a mi era un gran referent del reporterisme de guerra”. 

Quan vivia a l’Afganistan no estava en plantilla en cap mitjà, era freelance i tenia un acord verbal amb El Mundo per comprar-li els articles; fet que va ressaltar per destacar la precarietat de la situació, sense garantia formal d’estabilitat ni seguretat. 

Bernabé és una de les periodistes espanyoles que millor coneix el país (és qui hi ha viscut més anys), i per això també va dedicar una part de la conferència a fer un repàs de la situació de l’Afganistan, per donar context als fets d’aquest agost passat. “Des de 1979, moment d’inici de la guerra entre l’URSS i els islamistes radicals, que tenien el suport dels Estats Units, l’Afganistan ha estat un país en conflicte.”

Quan els soviètics es van retirar al cap de deu anys, va començar “la guerra més brutal que els afganesos recorden”; entre les diferents faccions de mujahidins, “islamistes radicals armats i finançats pels Estats Units”. El 1994 van aparèixer els talibans, un moviment contraposat als mujahidins, que en només dos anys es van apoderar del país amb la connivència d’occident. No obstant, els atemptats de l’11 de setembre de 2001 van fer canviar la situació: els Estats Units va decidir atacar els talibans per la sospita que donaven suport a Osama Bin Laden, i van envair l’Afganistan tot donant ple suport als mujahidins. 

Bernabé també va analitzar els que creu que són alguns dels errors de la comunitat internacional, com el fet “d’acceptar criminals de guerra [com els mujahidins] com a interlocutors vàlids”, o “no tenir els imams com a aliats en un país profundament religiós”. 

La retirada de les tropes internacionals, que ha culminat aquest estiu, ha resultat en una nova invasió del país per part dels talibans; que ha estat molt més ràpida del que es preveia perquè “els soldats i policies no han mantingut la lleialtat cap als mujahidins senyors de la guerra que prèviament havien destruït el país”, i el govern afganès “s’ha desmuntat completament quan s’ha retirat el finançament estranger”. 

Bernabé també va analitzar els que creu que són alguns dels errors de la comunitat internacional, com el fet “d’acceptar criminals de guerra [com els mujahidins] com a interlocutors vàlids”, o “no tenir els imams com a aliats en un país profundament religiós”. 

Una de les preguntes que més li fan és la de com és ser dona i corresponsal de guerra en un país tan masclista com l’Afganistan. Va explicar que va ser un avantatge: per exemple, “m’era molt més fàcil aconseguir entrevistes, perquè se’m considerava un “ésser inferior””. Però “el risc de patir agressions sexuals és molt més elevat que en altres països per la impunitat absoluta dels agressors”. 

La periodista va cloure l’acte amb una anècdota: quan treballava a El Periódico editant les cartes als lectors, “una feina més aviat poc agraïda”. A la taula del costat hi tenia un periodista destacat, que un dia li va dir, assenyalant la redacció: “quan tota aquesta gent es jubili, tu ja seràs massa gran”, referint-se al fet que mai podria treballar de periodista. Anys més tard, la va entrevistar a Catalunya Ràdio “com a gran corresponsal”. “No feu cas al que us diguin; amb esforç i determinació, podeu arribar allà on voleu”. 

Àlbum de fotos de la lliçó inaugural del grau en Periodisme