Vés enrere

Joves musicant la crisi: el rol de la música com a expressió política i social

Joves musicant la crisi: el rol de la música com a expressió política i social

La revista Young publica l’1 de febrer un número monogràfic sobre joves, música i crisi en el qual participen Mònica Figueras, José Sánchez-García i Carles Feixa, investigadors del Grup de Recerca Consolidat sobre Joventut, Societat i Comunicació (JOVIS.com) del Departament de Comunicació.
 

24.01.2020

Imatge inicial

Songs that Sing the Crisis: Music, Words, Youth Narratives and Identities in Late Modernity, és el títol d’un monogràfic de la revista Young (Nordic Journal of Youth Research) que e publicarà l’1 de febrer, disponible ja en línia, que reflexiona sobre el rol de la música com a expressió de la crisi. Conté estudis de cas sobre les formes musicals rap, punk, folk metal, black metal, fado, reggaeton i mahraganat, en països com Espanya, Portugal, Finlàndia, Irlanda i Egipte.

El monogràfic inclou un parell d’estudis d’investigadors del Grup de Recerca Consolidat sobre Joventut, Societat i Comunicació (JOVIS.com) del Departament de Comunicació de la UPF: un estudi de Mònica Figueras (junt amb les profesores de la URV Nuria Araüna i Iolanda Tortajada) sobre el reggaeton feminista a Espanya, i un segon estudi dels investigadors José Sánchez- García i Carles Feixa sobre el rap i el mahraganat a Epigte després de la revolució.

Carles Feixa Pàmpols (UPF) és, a més d’autor, editor de la monografia, conjuntament amb Paula Guerra (Universidade de Porto, Portugal), Shane Blackman (Canterbury Christ Church University, UK) i Jeanette Østergaard (The Danish National Centre for Social Research, Denmark).
 

L’expansió del reggaeton a Espanya

L’article de Núria Araüna, Iolanda Tortajada i Mònica Figueras-Maz se centra en un estil musical no occidental, el reggaeton, que s’ha globalitzat i mercantilitzat al tombant del segle XXI, però que a Espanya, després de la crisi, va adoptar una posició més polititzada. Es va originar com a un estil híbrid subterrani pertanyent a classes subalternes d’una regió perifèrica –el Carib–, i es va considerar territori masculí (i subclasse), però es va estendre ràpidament des de sectors marginats fins a classe mitjana i central.

El reggaeton es pot veure com un exercici de renúncia i empoderament, una tàctica per subvertir representacions discriminatòries de gènere

L’estudi analitza l’expansió del reggaeton a Espanya des del punt de vista de les relacions de gènere i la mainstreamization del feminisme popular. Se centra en tres joves artistes populars:  Brisa Fenoy, Ms. Nina i Tremenda Jauría, que han apropiat l'estil com a eina subversiva per a transmetre missatges feministes, a través de les lletres i les actuacions del cos.

Tant en la tendència comercial dels dos primers com en la tendència alternativa de la darrera, la lletra i la seva difusió en contextos polítics, com ara les demostracions de #MeToo del 8M 2018, permeten als autors concloure que el reggaeton es pot veure com a un exercici de renúncia i empoderament, una tàctica per subvertir representacions discriminatòries de gènere: “aquestes cançons i actuacions són una manifestació d’un procés subjacent complex (…) l’anomenat renaixement dels moviments feministes a Espanya arran de la crisi que va provocar més precarietat, i la pobresa a les classes treballadores (però especialment a les dones i joves)”, expliquen les autores del treball.

Una anàlisi de la música de la primavera àrab

L’article de José Sánchez-García i Carles Feixa se centra en la política d’una música popular mundial - el rap - i una glocal - mahragan - a Tunis i Egipte, respectivament. Una recerca que forma part del projecte europeu TRANSGANG. A partir d’un projecte de recerca comparativa, l’estudi combina l’anàlisi de les lletres de les cançons amb dades etnogràfiques dels dos països, després de l’anomenada primavera àrab. Aquests estils de música híbrids es podien veure com la banda sonora de la revolució, però també com un factor motivador de les protestes.

A Tunis, durant la Revolució del Gessamí (juny 2011), el rap era la manera de difondre el malestar amb el règim autoritari de Ben Ali, com bé expressaven les cançons d'El General, fins i tot si hi havia una divisió de gènere i de classe: política mitjana institucionalitzada de classe mitjana davant dels gent jove marginada. A Egipte, el mahragan cairota va ser una transformació de la música i la dansa sufí, barrejada amb ritmes comercials i electrònics, popular als barris pobres, però considerada com de "mal gust", vulgar i amb influències d’occident per les classes dirigents.

Aquests estils de música híbrids es van contemplar com la banda sonora de la revolució, però també com un factor motivador de les protestes

Les lletres de les cançons van canviar amb l’aixecament anti-Mubarak que va esclatar el 25 de gener de 2011: les cançons de mahragan van ser polititzades i van atraure diferents grups i generacions socials. Com diu un cantant: "Vam fer música que fes ballar la gent, però també parlem de les seves preocupacions". En ambdós casos, aquests estils musicals es van tornar a significar des d'una perspectiva generacional, de gènere i classificat, passant entre la resistència a la resiliència: la música rap a Tunísia i el maharagan al Caire permet a joves, de les classes baixes, imaginar l'esperança i el focus crític de múltiples marginacions.
 

Un monogràfic que enllaça música, identitat, protesta política i artística


En la presentació del monogràfic, es diu que “els joves solen estar al capdavant d’un canvi social i polític contemporani important, i consideren que la música ha estat un element central en aquests esdeveniments, ja sigui com a potenciador de la mobilització política o com a important indicador dels canvis profunds i les reconstruccions identitàries dels joves de la modernitat tardana”.

Per tant, aquest número especial de Young ha buscat explorar les qüestions plantejades per aquest dilema, creuant nocions de música, identitat, protesta política i artística, mitjançant una anàlisi interdisciplinària en els camps de la sociologia, l’antropologia, la literatura, els estudis culturals, els mitjans de comunicació i la història, entre d’altres, i, el més important ha estat que permet situar la música al centre dels estudis sobre joventut.
 

Articles de referència:

Paula Guerra, Carles Feixa Pàmpols, Shane Blackman, Jeanette Østegaard (2020), “Introduction: Songs that Sing the Crisis: Music, Words, Youth Narratives and Identities in Late Modernity”, Young, 14 de gener, 28(1) 5-13. https://doi.org/10.1177/1103308819879825

Núria Araüna, Iolanda Tortajada, Mònica Figueras-Maz (2020), “Feminist Reggaeton in Spain: Young Women Subverting Machismo Through ‘Perreo’”, 14 de gener, 28(1) 32–49. https://doi.org/10.1177/1103308819831473

José Sánchez García, Carles Feixa Pàmpols (2020) “In My Name and the Name of All People Who Live in Misery: Rap in the Wake of Revolution in Tunisia and Egypt”, Young, 14 de gener, 28(1) 85–100, DOI: 10.1177/1103308819868334.

Multimèdia

Multimedia

Multimedia

Categories:

Per a més informació

Para más información

For more information

Notícia publicada per:

Noticia publicada por:

News published by:

Unitat de Comunicació i Projecció Institucionals

Unidad de Comunicación y Proyección Institucionales

Institutional Communication and Promotion Unit