Parlar en públic és una activitat necessària tant a la vida acadèmica com a la professional. Fer-ho bé, però, és una habilitat que necessita ser entrenada ja que són molt poques les persones que no senten por, o fins i tot pànic, en parlar davant d'una audiència.

En un estudi realitzat el 2016, investigadors de la Universitat Federal de Mines Gerais al Brasil, van trobar que el 63,9% d'una mostra de 1135 estudiants universitaris van manifestar tenir por de parlar en públic i el 89,3% va dir que rebre formació sobre això seria molt beneficiós. Per això diverses universitats han començat a formar els seus estudiants, que s'han d'enfrontar sovint a parlar en públic en ambients acadèmics i professionals, en l'art de parlar bé davant d'una audiència i aprendre habilitats de comunicació oral.

La directora del Media Psychology Lab del Departament de Comunicació de la UPF i especialista en comunicació oral, Emma Rodero, i la professora del departament de Filologia i Comunicació de la UB, Olatz Larrea, han publicat un estudi a la Revista Comunicar en què utilitzen eines de realitat virtual (RV) amb exemples de possibles distractors perquè els estudiants redueixin la seva ansietat en parlar davant d'un públic. “Mantenir la calma i controlar els nervis és molt difícil d'aconseguir si hi ha accions alienes que interrompen el meu discurs”, comenta Rodero. “Aquestes distraccions poden ser, per exemple, que algú faci un soroll inesperat, un telèfon que sona, algú movent-se, i els nervis per afrontar la impredictibilitat dels torns de preguntes”.

Els resultats de l'activitat electrodèrmica van mostrar que el grup que va utilitzar la tecnologia de realitat virtual va reduir més el nivell d'ansietat comparat amb el grup de control.

Les investigadores van reunir 100 estudiants (58 dones 42 homes) que van ser dividits en dos grups, un de control que va rebre el curs d'oratòria habitual, i un experimental al qual s'hi afegia un entrenament amb la tecnologia Psious de realitat virtual. Amb Psious es va recrear, primer, un entorn virtual on es podia modificar la quantitat de gent que hi havia, el silenci o el soroll que es generava i l'actitud de l'audiència; i segon, es podien provocar diferents tipus de distraccions.

Es van emprar tres tipus de distractors: una persona que tossia al públic, una persona que s'aixeca de la cadira i se n’anava i, durant el torn de preguntes, una persona que feia una pregunta difícil. Per mesurar l'ansietat abans i després del test van utilitzar una Escala d'Ansietat per Parlar en Públic (PSA per les sigles en anglès) de Bartholomay i Houlihan (2016), i van registrar l'activitat electrodèrmica (EDA) per mesurar els nivells fisiològics de PSA. "Vam posar elèctrodes a les mans dels estudiants per mesurar el sistema nerviós simpàtic i registrar així els nivells d'ansietat mostrats", explica. “Era molt important obtenir aquesta mesura ja que és una reacció que els estudiants no poden controlar de manera conscient i amb això obtenim un registre objectiu de la seva ansietat”.

Els resultats de l'activitat electrodèrmica van mostrar que el grup que va utilitzar la tecnologia de realitat virtual va reduir més el nivell d'ansietat comparat amb el grup de control.

“El moment de més estrès va ser en el torn de preguntes”, continua Rodero. “És un moment que no controlem. La presentació depèn molt de nosaltres i del control de l'ansietat. Una pregunta complicada expressada amb duresa pot produir també molt d'estrès. Davant d'això confirmem que l'entrenament amb realitat virtual permet que els estudiants s'habituïn a aquests distractors”.

Les investigadores també es van interessar per estudiar les diferències de gènere, un aspecte que no ha rebut gaire atenció empírica en estudis d'aquest tipus. "Cap estudi ha comparat fins ara l'activitat electrodèrmica de la pell en parlar en públic en homes i dones", comenten a l'estudi les autores. “Com que la majoria dels estudis autoperceptius conclouen que les dones manifesten més ansietat que els homes, nosaltres esperàvem trobar-hi un nivell d'ansietat més gran”.

"Els resultats no van confirmar aquesta hipòtesi, van ser els homes els que van registrar un nivell més alt d'ansietat en la resposta fisiològica", explica Rodero per acabar. “La possible explicació és que la majoria dels estudis que s'han fet abans eren autoinformes on se'ls preguntava de manera conscient sobre la seva ansietat. En aquest cas, els homes tendeixen a minusvalorar el seu estat d'ansietat perquè no està ben vist que l'home estigui molt nerviós. En canvi, les dones tendeixen a sobrevalorar-ho. Aquesta seria una possible hipòtesi que expliqués les diferències trobades entre un mesurament conscient mitjançant una pregunta i la reacció fisiològica inconscient. Serà un tema que haurem d'investigar més a fons en el futur”.

La recerca va estar finançada a través del programa d'ajudes de la UPF PlaCLIK en el Marc Educatiu Comú EDVolució que té com a objectius centrals posar l'estudiant al centre dels seus aprenentatges i destacar tots els projectes i les iniciatives d'innovació docent.