A la portada del web de la UPF apareix la notícia de la publicació d'una nova edició, corresponent al 2011, del rànquing de producció científica que des de fa alguns anys elabora l'equip del professor Gualberto Buela de la Universidad de Granada.

A més de tornar a constatar l'habitual “ranquinguitis” de l'equip directiu de la nostra universitat, el CEPDI i la JPDI volen advertir que a l'hora de valorar aquests tipus de rànquings cal tenir molt en compte la metodologia utilitzada per elaborar-los. En el cas de l'estudi del professor Buela, per normalitzar els indicadors de producció i facilitar la seva comparació entre universitats grans i petites, els divideix per la mida de la plantilla de PDI. El problema és que com a mesura de la plantilla utilitza el nombre de professors funcionaris. Això pot ser apropiat per a moltes universitats espanyoles en què la referència del model de plantilla és la que estableix l'article 48.4 de la LOU («El personal docent i investigador contractat, computat en equivalències a temps complet, no pot superar el 49 per cent del total de personal docent i investigador de la universitat»). Però en universitats com la UPF que no segueixen aquest model, tot i venir donat per una llei en vigor, els resultats de l'estudi queden totalment distorsionats.

Segons la font utilitzada al rànquing (les dades del PDI de cada universitat al 2008 recollides per la CRUE, sense considerar les equivalències a temps complet), mentre que la mitjana de professorat contractat de les universitats públiques és del 47.8%, a la UPF el percentatge és del 77.6%. I d'aquest últim percentatge només una part petita, de l'ordre del 6%, correspon a contractes permanents. Per tant, la UPF es troba en una situació de “competència deslleial” respecte a les universitats que fan l'esforç de complir la llei pel que fa a la proporció de professorat estable, perquè al rànquing es comptabilitza la producció total de recerca, realitzada tant per PDI funcionari com laboral (i en alguns casos amb participació majoritària, o fins i tot exclusiva, de PDI laboral), però es computa com si l'hagués realitzat només el PDI funcionari, anormalment minoritari a la nostra universitat.

En els casos en què el percentatge de professorat funcionari està molt per sota del que hauria de ser, la posició en el rànquing no és indicador de l'activitat de recerca, sinó de precarietat del PDI, com ho demostra el fet que les dues universitats amb millor índex de productivitat segons l'estudi (Pompeu Fabra i Pablo de Olavide) són també les dues que tenen menys proporció de professorat funcionari, amb molta diferència respecte a les altres. Així doncs, si la UPF presumeix de liderar aquest rànquing, en realitat està ufanejant de la precarietat del seu personal docent i investigador.

Un possible rànquing alternatiu

Per quantificar la mida de les universitats, l'estudi del professor Buela utilitza la plantilla de professorat funcionari (de fet, on l'estudi parla de “professorat funcionari” en realitat es refereix a “professorat funcionari excloent-ne el cos de Titulars d'Escola Universitària”). Això és una simplificació que facilita els càlculs però no reflecteix la realitat de la plantilla d'algunes universitats.

En lloc d'aquesta metodologia, es podria utilitzar una altra que tingués en compte tot el professorat, tant funcionari com laboral. Això també seria una simplificació, en l'extrem contrari, però en casos com el de la UPF s'ajustaria millor a la realitat. (Cal tenir present, a més, que l'estudi considera només el professorat en nombres absoluts, sense tenir en compte les equivalències a temps complet.)

Si fem l'exercici de recalcular el rànquing aplicant aquest nou criteri, podrem comprovar que els resultats són notablement diferents. Per refer els càlculs, hem de tenir en compte que dels set indicadors que s'utilitzen al rànquing n'hi ha un que és específic del PDI funcionari: el dels trams de recerca atorgats per la CNEAI al professorat dels cossos docents. A més, en aquest cas el càlcul de la productivitat relativa no es fa dividint pel nombre de professors funcionaris com en els altres indicadors, sinó pel nombre màxim de possibles trams d'aquests professors. Per això utilitzarem les puntuacions d'aquest indicador sense modificar.

Per a cadascun dels altres sis indicadors (articles en revistes indexades al JCR, projectes R+D, tesis doctorals, beques FPU, doctorats amb Menció cap a l'Excel·lència, i patents), podem reajustar les puntuacions per basar-les no en el professorat funcionari sinó en el professorat total, i els resultats són aquests:

Finalment, aplicant la mateixa ponderació de l'estudi original als set indicadors per a cada universitat, s'obté aquest rànquing global:

És a dir, que considerant el fet, més realista, que una gran part del PDI participa en les activitats de recerca realitzades a cada universitat i no només el professorat funcionari, la UPF passa de la 1a posició del rànquing de productivitat de recerca a la 8a.