La recent publicació del llibre "Escenas de cine: guión y análisis", coordinat per Pedro Sangro Colom i Miguel Ángel Horta Floriano, inclou la col·laboració del doctor Xavier Pérez amb un text sobre l'estreta relació que han mantingut dos elements dramatúrgics tan elementals com són el suspens i l'anagnòrisi. Es tracta d'un minuciós assaig sobre els dispositius que l'anagnòrisi posa en joc en diverses escenes de la història del cinema i, en aquest sentit, l'enfocament és concordant amb la premissa principal del llibre: abordar un estudi acorat dels ressorts que apuntalen el bon funcionament de les escenes, aïllar el subtil disseny que aconsegueix bascular tensions sobre la fibra mateixa d'un moment dramàtic.

Així doncs, el llibre "Escenas de cine: guión y análisis" es lliura a aquesta voluntat de calcar el relleu d'una "micro-dramatúrgia" subjacent, bussejant en aquests rigors narratius que asseguren l'eficàcia del suspens, la construcció espacial, el toc de geni, el corol·lari visual o l'incipient clímax de les seqüències. En particular, l'anàlisi de Xavier Pérez indaga en la tensió que el suspens és capaç de prémer i calibrar, gràcies a la seva aliança històrica amb altres elements com l'anagnòrisi o la sorpresa. Aquesta mena de coalescència és, de fet, la qüestió que l'autor intenta dirimir: de vegades, el suspens és el múscul d'una dilatació temporal, altres vegades farà la funció d'un disparador cap al passat, o bé, per contra, ens empeny cap a l'expectació futura. Tampoc falten els moments en què, simplement, vam quedar contrets per l'impacte d'una troballa inesperada i, en aquests casos, el suspens no fa sinó brodar l'embolcall de la sorpresa ... Com sigui, el suspens es ramifica com una mena de metàfora vegetal. Funciona com l'alquímia d'una sembra. El seu fruit pot caure sobre nosaltres com la reveladora illa de l'Eureka o, en el pitjor dels casos, resoldre amb el regust traïdor de la fruita podrida. L'itinerari proposat per Xavier Pérez, des de Luces de la ciudad o Tú y yo fins Monster Ball o Seven, proposa suficient diversitat per a fer-se una idea de fins a quin punt la mascarada del suspens resulta irreductible a una fórmula tancada. És precisament aquesta incapacitat per reconèixer plenament un patró únic, el que dota a l'aparell del suspens del seu més gran i més acerat poder: suspendre la nostra atenció en el desig.