O cómo acabar de una vez por todas con la historia del cine

És el cinema modern una evolució natural que procedeix del classicisme? O per contra es tracta d'una construcció, d'una inven­ción pactada entre crítics i ci­neastas, allà per les acaballes dels anys cinquanta, per donar con­tinuitat a les formes del cinema americà per altres camins? Potser entre els primers integrants de «Cahiers du Cinéma», de Jean-Luc Godard a François Truffaut, i autors ja tan conscients de si mateixos com Ing­mar Bergman o Michelangelo Antonio­ni, decidissin que calia ac­tuar d'alguna manera perquè el manierisme de la postguerra no es dissolgués en el buit. I pot ser que aquesta voluntat de rescat hagi continuat en el temps fins als nostres dies, passant de Vincen­et Minnelli o Leo McCarey a Alain Resnais, i després a Wim Wenders, i a José Luis Guerín, i a Bruno Dumont, entre molts altres. De tots ells es parla en aquest llibre que pretén posar en dubte la narració històrica del cinema transmesa fins al moment per a deixar pas a nous senders zigzaguejants, que es bifurquen i s'entrecreuen.