Què ha ocorregut amb la "imatge-temps" al cinema contemporani? De quina manera ha aconseguit persistir mig segle després que Deleuze detectés el seu naixement en el neorealisme italià? Si un dels eixos vertebradors de la teoria deleuziana era el suïcidi d'Edmund a Alemania, año cero, què succeeix, en les albors del segle XXI, al voltant d'un altre suïcidi, el del David de A. I. Inteligencia Artificial? Aquest assaig reflexiona sobre algunes de les manifestacions de la "imatge-temps" al cinema recent, i, sobretot, explora la gènesi i desenvolupament d'un nou tipus d'imatge, la "imatge no-temps", que associa amb el complex fenomen del digital. Valuosa guia de reflexió per tots aquells que creuen que el cinema no ha mort, només ha ressuscitat, amplia el camp de batalla de la filosofia de la imatge de Deleuze en l'àmbit dels estudis fílmicos publicats en castellà.