Conferenciants i resums de conferències

Conferenciants

Joan Abelló Juanpere

Diploma d'Estudis Avançats (DEA) en Filologia Catalana (Universitat de Barcelona [UB]), i en Humanitats (Universitat Pompeu Fabra [UPF], Barcelona). Diplomat en Gestió Cultural i Fund Raising (ESADE Business School, Barcelona). Crític d'art i de disseny històric. Ha col·laborat amb diverses escoles superiors de disseny i universitats a Itàlia, els Estats Units i Espanya. Actualment, fa la seva tesi doctoral a l'Institut Universitari de Cultura de la UPF. Ha comissariat nombroses exposicions i activitats relacionades amb el disseny i l'art contemporanis. Col·labora, com a crític d'art i disseny, en diferents mitjans de comunicació europeus. Assessor d'art de l'Institut Catalunya Àfrica i membre del Consell Directiu del Reial Cercle Artístic de Barcelona. Ha comissariat les seves últimes exposicions per a institucions com Casa Àsia, Barcelona (2002-2003, 2008); Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofía (MNCARS), Madrid (2003-2004); Museu Internazionale delle Arti Applicate Oggi, Torí (2006, 2007); La Pedrera de CatalunyaCaixa, Barcelona (2009); Fundació Palau, Caldes d'Estrac (2009); Fundació Antonio Pérez, Conca / Sant Climent / Guadalajara (2010); Ministeri de Gozo, MGOZ-Malta (2010); Museu d'Art i Història de Reus ("Modest Gené, un escultor entre dos mons", 2010-2011), i Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, Madrid (2012).

Isabela de Aranzadi

Nascuda a Guinea Equatorial. Membre del grup de recerca MUSYCA de la Universitat Complutense de Madrid (UCM). Llicenciada en Història i en Sociologia per la UCM. Títol de professora del Conservatori de Música (Teoria, Transposició i Acompanyament). Doctorat en Ciències de la Música per la Universitat Autònoma de Madrid. Cap del Departament de Música de l'Institut Rosa Chacel. Ha dut a terme investigacions sobre música a Guinea Equatorial amb filmacions, articles i el llibre Instrumentos musicales de las etnias de Guinea Ecuatorial (2009), i ha estat comissària de diverses exposicions al CCEB (Bata-Guinea Equatorial), a l'Auditori Nacional de Música (Madrid) i a l'Auditori del Museu de la Música (Barcelona). En els últims temps, les seves investigacions s'han centrat en trajectòries i interacció d'elements afroamericans arribats a Guinea amb els grups criolls. Ha impartit conferències i cursos sobre aspectes de la cultura africana en universitats africanes, europees i americanes, on ha assistit a nombrosos congressos: Institut Max Plank, Halle/Saalle (Alemanya); Casa Àfrica (l'Havana); Universitat de Legon (Accra); Congo Brazzaville, Universitat de Fourah Bay College de Freetown (Sierra Leone); Universitat de Hofstra (Nova York); Saint Patrick's College, Maynooth (Irlanda); Conservatori Superior de Música de Madrid, UCM, UAM, UAH; Cursos d'Estiu (Universitat de Saragossa); Institut Cubà d'Antropologia (l'Havana); Institut Universitari de Lisboa; Universitat de León; Fundació Manuel Iradier (Vitòria); Otoño  Iberoamericano (Universitat de Huelva), etc.

Mercè Doñate

Historiadora de l'Art. Des del 2007, cap de la Col·lecció d'Art Modern del Museu Nacional d'Art de Catalunya. Amb anterioritat, conservadora del Museu d'Art Modern de Barcelona. Comissària de les exposicions "Rebull" (1982), "Manolo Hugué" (1990), "Fenosa" (1999), "Llimona" (2004) i "Julio González" (2008-2009), entre d'altres. Comissària amb Cristina Mendoza de les exposicions "Rusiñol" (1997-1998), "Sunyer" (1999), "Nonell" (2000) i "Casas" (2001), i amb Francesc Quílez i Cristina Mendoza de "Fortuny" (2003-2004). Autora de diversos estudis sobre art català, especialment dedicats a l'escultura, coma ara Clarà. Catàleg del fons d'escultura (1997); "L'escultura modernista" en el llibre El Modernisme a les col·leccions del MNAC (2009) i "Joies d'escultors" a Joies d'artista. Del Modernisme a l'avantguarda (2010).

Marc Ferran

Llicenciat en Història General i Geografia, especialitat en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona (UB). El 1986 realitza, per al Centre d'Història Contemporània de Catalunya, un treball d'investigació sobre les víctimes al front durant la Guerra Civil, Els morts de Reus al front (1936-1939, dirigit pel prestigiós historiador Josep Benet. Realitza un estudi sobre premsa humorística i satírica, amb el qual rep el Premi d'Investigació Antoni Pedrol Rius. Des de 1988 treballa a l'Institut Municipal de Museus de Reus, on ha exercit diverses responsabilitats. De tècnic de difusió i documentació a director del Museu d'Art i Història de Reus, nomenat el 2004. El 2007 accedeix també a la direcció del Centre d'Art Cal Massó (espai dedicat a l'art contemporani), lloc que ocupa fins al 2011. Ha participat com a comissari o coordinador de diverses exposicions, com per  exemple "El fons Fortuny del Museu" (1989); "Reus, París i Londres. El XVIII, un segle de progrés" (1990); "Ramon Ferran, gravador" (1990); "La col·lecció de taules gòtiques del llegat Antoni Pedrol Rius" (1993); "La dècada dels vuitanta. Art contemporani a l'entorn de Reus" (1995); "Reus 1900, segona ciutat de Catalunya" (1998); "Gaudí & Reus" (2002); "Descobreix els tresors! Setanta anys de museus a Reus" (2004); "Cartells de la Segona República, 1931-1939" (2007); "Ramon Ferran, entre l'ètica i l'estètica" (2008), i "Reus, 1939. Any de la Derrota" (2009). Ha publicat nombrosos articles en la premsa catalana sobre art i història.

Manuel Gala

Exrector de la Universitat d'Alcalá de Henares. Impulsor de la Universitat Nacional de Guinea Equatorial (UNGE). Expert d'IFEMA en art ètnic. Participa en les activitats paral·leles d'aquestes Jornades, que tindran lloc al Cercle (Reial Cercle Artístic de Barcelona) amb una breu intervenció amb el títol "Idea de l'art africà actual".

Pelagio Mangué Mbomio Mbengono

Enginyer forestal (UNGE, Malabo-UNED, Segòvia), llicenciat en Ciències Socials Mediambientals (UNGE, Malabo-UAH, Alcalá de Henares), màster en Biologia Vegetal (Institut de Recursos Naturals i Agrobiologia de Sevilla-IRNAS, CSIC). És professor d'educació secundària. Subdirecció General de Programes Europeus (Ministeri d'Educació, Cultura i Esports, Madrid). En l'actualitat és director general de Biblioteques i Museus de la República de Guinea Equatorial. 

Laida Memba Ikuba

Arquitecta per la Universitat Politècnica de Catalunya (2003) i màster en Arquitectura per la Universitat d'Illinois, a Chicago (2007). Ha estat professora a l'Escola d'Arquitectura de La Salle (2003-2011) i professora de l'Escola Superior de Disseny Elisava (2007-2011). Actualment exerceix com a arquitecta a Guinea Equatorial en diversos projectes socials, tant d'arquitectura com de petites infraestructures. És doctoranda del Departament de Teoria i Història de l'Arquitectura de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (ETSAB). Des del 2010 és la directora del projecte Posada en Valor del Patrimoni Arquitectònic i Urbà de Guinea Equatorial.

Estela Ocampo

Professora titular de la Universitat Pompeu Fabra i directora de l'Institut Universitari de Cultura d'aquesta universitat. Està especialitzada en Teoria de l'Art, en particular en el camp de les cultures no occidentals i en les seves relacions amb l'art contemporani. És directora d'un projecte de recerca sobre aquest tema, subvencionat pel Ministeri d'Economia i Competitivitat des del 1997 fins a l'actualitat, i del Centre Investigador en Art Primitiu (CIAP, www.upf.edu/ciap). Ha estat comissària de les exposicions "Art precolombí en col·leccions privades catalanes", Palau de la Virreina de Barcelona, 1985; "Tesoros de la cerámica precolombina", Museu Barbier-Mueller, Barcelona, 2003; "Trésors de la céramique précolombienne", Fondation de l'Hermitage, Lausana, 2004; "Cuerpo y Cosmos", Fundación Caixa de Catalunya, Barcelona, 2004; "Bruselas", Fundación ING, 2004 - Leobek, Kunsthalle, 2005. Dels seus llibres destaquen Apolo y la máscara (Icaria, 1985); El infinito en una hoja de papel(Icaria, 1989); Teorías del arte, (Icaria, 1991); en col·laboració amb Martí Perán, Diccionario de términos artísticos y arqueológicos (Icaria, 1992); Cinco lecciones de amor proustiano (Destino, 1995; Siruela 2007); La cerámica precolombina (Museu Barbier-Mueller, 2003); El fetiche en el museo (Alianza, 2011). Ha publicat també articles de crítica i assaig en diaris i revistes especialitzades.

Antoni Pérez-Portabella

Llicenciat en Ciències Empresarials per ESADE, Business School (Barcelona); director de Films Plásticos y Celulósicos S.L. (Barcelona); president de PROMISA S.A. (Guatemala, Mèxic, Saragossa); conseller d'Avalis de Catalunya, SGR; director coordinador de la Divisió Global Universitats del Grup Santander a Catalunya; president de l'Institut Catalunya Àfrica (ICA), entitat coorganitzadora d'aquestes Jornades. 

Jaume Vilató Ruíz 

Nascut a Barcelona (1925), és doctor neurocirurgià. Estudis i especialització a l'Hospital de la Pitié-Salpêtrière (París, França) i al Centre Hospitalari Sainte Anne de París, on ha exercit. Nebot de Pablo Picasso, des de fa vint anys es dedica a fotografiar aspectes del continent africà, i a col·leccionar màscares i objectes de l'art primitiu d'aquest continent. Ha exposat a la Fundació La Caixa i en diverses galeries i institucions: Maó, 2003; Sala Ianua, Barcelona, 2005; Centre Cívic de Sarrià, Barcelona, 2006; Ibermútua, Barcelona, 2007; Centre Cívic, Sant Cugat del Vallès, 2008; Centre Cívic de Sarrià, Barcelona, 2009; Teià, 2009; Centre Cívic de Sarrià, Barcelona, 2011, entre d'altres. Participa en les activitats paral·leles de les Jornades que tenen lloc al Cercle (Reial Cercle Artístic de Barcelona) amb una exposició de fotografies de Guinea Equatorial, realitzades a l'octubre del 2010, durant la seva participació en l'expedició d'estudi, organitzada per l'IMMR (Ajuntament de Reus), per a la realització de l'exposició "Modest Gené, un escultor entre dos mons".

Resums de conferències

"Diàlegs de contemporaneïtat en l'obra de Modest Gené, un escultor entre dos mons", a càrrec de Joan Abelló, comissari independent i crític d'art

La figura de l'artista escultor Modest Gené (Reus, CAT, 1914-Bata, GE, 1983), per les seves característiques estètiques i biogràfiques incita i afecta diversos diàlegs de contemporaneïtat, a partir -entre altres- dels estudis culturals, de gènere i postcolonials. La relació els proposa com a tema de debat, d'estudi i de contacte patrimonial entre ambdós països. Modest Gené, un escultor entre dos mons és un projecte iniciat per l'Institut Municipal de Museus de Reus (IMMR), tutelat i patrocinat per l'Institut Catalunya Àfrica, i comissariat per Joan Abelló. El seu objectiu és donar a conèixer el llegat artístic d'un dels millors escultors reusencs, ciutat on ha deixat nombroses i populars obres civils i religioses, abans d'emprendre una nova trajectòria vital i artística a Guinea Equatorial. Allà es va convertir en el primer escultor nacional d'un país acabat de crear. El 1981 se li va atorgar la Medalla de l'Orde de la Independència de Guinea Equatorial, pels seus treballs artístics. Es tracta, per tant, d'una operació de rescat fragmentada en diverses activitats: l'exposició monogràfica i antològica (presentada a Reus el 2010-2011 i que tindrà continuïtat a Casa Àfrica, a Gran Canaria, el 2013) i, a partir del treball realitzat amb aquesta finalitat, les edicions de llibres de referència (com el catàleg de l'exposició de Reus, que es presentarà a Guinea Equatorial), sobretot el conjunt de la seva obra, i la realització d'aquestes Jornades, de les quals és en part protagonista. Activitats que ajuden a situar-lo en la història i en el mercat de l'art i omplen el buit, que la inexistència de publicacions historiogràfiques d'aquest tipus genera sobre la seva vida i obra.

 "Características culturales y simbólicas africanas en la obra de Modest Gené", a càrrec d'Isabela de Aranzadi, antropòloga i musicòloga, especialista en ètnies de Guinea Equatorial

Gené ha tret el nas per les cultures guineanes retratant rostres i costums de bubis ("Uvela"), bisis ("Bellesa bujeba"), fang ("Dansaire pamue"). Entre els ndowe ha retratat bwikos ("Bellesa de Punta Mbonda"), bengues ("Corisqueña") i kombes ("Ilina na bele"). Fins i tot els menys coneguts beieles o pigmeus, primers habitants del bosc tropical. Trobem en la seva obra també altres ètnies africanes de la multiètnica Santa Isabel, avui Malabo, de les quals una part van formar el grup dels criolls fernandins ("Nen de Ghana", "Bracer calabar", "Nen de São Tomé", "Nigeriana", "Ibo"), treballadors durant la colonització espanyola. Gené afegeix detalls de disseny propi i algun sincretisme ("Sicheche negra", "Bellesa de Lagos", Relleu de baleles pamues") plasmant la visió colonial en què els "baleles" són genèrics, espectacles exòtics desproveïts de contingut ritual. La simbologia del bosc equatorial se'ns mostra en les fustes utilitzades, així com el profund significat dels arbres que han proporcionat la seva carn per a l'art d'aquest escultor català. La "carn" de l'arbre (nson elè) que hi ha sota la "pell" (ekop) o escorça, d'aquestes presències del bosc. Arbres i ritus, llegendes i arbres, esperits, forces, qualitats en la matèria primera de les seves escultures. Arbres descorçats amb la tècnica del triangle, figura geomètrica utilitzada en la decoració i talla de tambors, culleres o columnes totèmiques. L'oveng, arbre sagrat, la "morera" o "iroko", mandji per als bengues i iöhëlá per als bubis, el "bokapí", que els fang usen per penjar les xarxes en la caça i els bubis per a les estaques-guia protegint el nyam del "comején", el "tabaco" o "movingui" (nom d'origen eshira i punu a Gabon), que els bengues usen com a amulet; tots aquests arbres, la fusta dels quals va utilitzar l'escultor, constitueixen presències gegants en la benvinguda i en el comiat de la gent dels boscos, de la gent que va conèixer i retratar Gené en els seus anys a Guinea.

"Modest Gené en el context de l'escultura catalana moderna", a càrrec de  Mercè Doñate, historiadora de l'art i cap de la Col·lecció d'Art Modern del Museu Nacional d'Art de Catalunya

Gené pertany a la generació d'escultors nascuts en la dècada de 1910, que es van formar en el període noucentista i que es van incorporar al panorama artístic català en la dècada de 1930 seguint el camí de la figuració. En aquesta primera etapa la seva obra s'integra perfectament en el context noucentista. La Guerra Civil va estroncar la seva prometedora trajectòria i, com molts d'altres artistes, va trobar en l'escultura religiosa i popular la continuïtat del seu treball escultòric. Aquesta migrada situació el va dur, però, a emprendre una aventura que va marcar un abans i un després en la seva obra. El descobriment de Guinea Equatorial i els vincles que hi va establir van motivar que a partir de la dècada de 1950 les seves creacions plàstiques s'adaptessin a l'entorn cultural i ètnic d'aquell país. Tant aquest canvi de marc com el gir estètic del seu llenguatge tenen paral·lelismes amb altres artistes catalans que com ell es van allunyar dels seus orígens noucentistes.

"Modest Gené, un artista GloCal. Apunts sobre la formació del seu cànon", a càrrec de Marc Ferran, conservador del Museu Salvador Vilaseca de Reus

Per poder entendre la trajectòria creativa de qualsevol artista és important conèixer el context físic, social i cultural en el qual es va desenvolupar la seva etapa formativa i els primers passos del seu periple creatiu. Per aprofundir en l'obra de Modest Gené, d'una banda, hem de donar una atenta mirada a la ciutat que el va veure néixer, el Reus del primer terç del segle XX. Una ciutat en plena decadència després d'haver estat durant més de cent anys la segona ciutat de Catalunya, però tot i així, enormement activa culturalment parlant. Per a una ànima sensible i receptiva com la de Gené, la intensa activitat cultural i artística de la ciutat havia de deixar empremta en ell. Malgrat l'aïllament cultural que va patir Espanya amb la dictadura, Gené també va tenir l'oportunitat de conèixer els nous corrents artístics que en els anys cinquanta marcaven tendència a Europa. Però, tot i reconèixer la força expressiva de l'art contemporani, la seva intenció va ser protegir-se de la seva influència. Una protecció que, en part, la va trobar girant la seva mirada al sud, primer al Marroc i finalment a Guinea Equatorial, el seu destí final. 

"Patrimonio arquitectónico rural y urbano, vernacular y actual de Guinea Ecuatorial", a càrrec de Laida Memba Ikuba, arquitecta, ETSAB-UPC, Barcelona

Un habitatge vernacle representa el sistema de construcció tradicional d'una cultura determinada. Aquestes estructures proporcionen recer alhora que satisfan altres necessitats bàsiques en coherència amb els valors, sistema econòmic i estil de vida de la cultura a què representen. Per a cada cultura, hi ha una relació directa entre els espais construïts i l'organització social. Entendre els sistemes de parentiu o la jerarquia social ens permet valorar aquells edificis que enforteixen l'existència d'aquestes estructures i ens ofereix la possibilitat de reflexionar sobre el seu valor en la composició d'una identitat. Aquestes construccions contenen i són en elles mateixes elements de gran contingut simbòlic que relacionen les comunitats amb "éssers i fenòmens que no podem veure", de manera que tenen una significació i un valor inqüestionable. En el marc del projecte Posada en Valor del Patrimoni Arquitectònic i Urbà de Guinea Equatorial, mostrarem alguns exemples de les construccions vernacles de les cultures ndowe, fang i bubi de Guinea Equatorial. A través d'aquesta petita mostra, veurem com l'entorn construït actua com a testimoni de fenòmens culturals i ens inicia a la comprensió d'una determinada cosmovisió.

"Arte africano y primitivismo", a càrrec d'Estela Ocampo,  professora de la UPF 

Cap al 1906 un grup d'artistes va valorar l'art africà de manera diferent a com havia estat habitual fins aleshores. Europa coneixia l'art africà, però les obres que havien arribat al continent estaven en els anomenats "gabinets de curiositats", en els quals compartien espai amb les més diverses formes de la natura i la cultura considerades fora del normal. L'auge de les empreses colonialistes de mitjans del segle XIX havia portat una gran quantitat d'objectes a Europa, que van donar origen als museus etnològics. Cap allà, en gran manera, es dirigeixen alguns artistes avantguardistes a la recerca d'un art que mostrava les mateixes recerques formals de sintetisme i abstracció que ells plantejaven. D'entre tots els objectes d'art africà probablement el que més va cridar l'atenció dels artistes va ser la màscara, considerada una sinècdoque de l'art africà. Permetia plantejar el rostre humà d'una manera diferent a com s'havia fet en el naturalisme clàssic-renaixentista predominant fins a finals del segle XIX. Això explica la gran utilització de màscares a manera de rostres per part de molts artistes avantguardistes. Exemple inicial d'aquest procés és Les Demoiselles d'Avignon, de Picasso, que avança molts dels significats que els artistes atorgaran a l'art africà. Igualment interessant és la utilització de màscares a manera de rostres en l'obra d'Hannah Höch, en la seva sèrie "D'un museu etnològic", amb un clar component crític i feminista.