Aquella commoció (sobretot al principi) pot ser comparada amb una sacsejada, és a dir, amb un moviment alternatiu i ràpid d’atracció i repulsió d’un mateix objecte. Allò que resulta excessiu per a la imaginació és, per dir-ho d’alguna manera un abisme en el qual ella mateix té por de perdre’s (...) conseqüentment, esdevé atraient en la mateixa proporció en que havia resultat repulsiu per a la mera sensibilitat.

KANT, Immanuel (2004 [1790]). “Analítica del sublim”, dins Crítica de la facultat de jutjar (Jèssica Jaques Pi trad.), Barcelona: Edicions 62, p. 232.

Com un forat que se’ns obre cap al buit, Descent into limbo d’Anish Kapoor enfronta l’espectador a la profunditat infinita d’un forat negre gràcies a l’ús del pigment Vantablack, que és en realitat un pigment format per nanotubs de carboni que atrapen la llum al seu interior. Així, a ull nuu no podem distingir cap volum en aquest pigment ja que el que observem és la no-llum, i se’ns genera un efecte òptic de buit. D’aquesta manera ens situem en un llimb entre el judici matemàtic del que veiem, un cercle de 3 metres de diàmetre de color negre, i el judici estètic d’aquest buit aparent del qual la nostra imaginació no pot copsar els límits. Així doncs, davant d’ aquest efecte òptic, la imaginació, incapaç de proferir un judici, es frustra.

La incapacitat de desxifrar aquesta fosca profunditat ens genera una impotència: volem comprendre el que veiem, ens perdem entre els límits de la realitat i la imaginació, demanem respostes. En aquest espai de transició tota visió es perd i sentim vertigen.

La imatge se’ns presenta com un abisme davant el qual la imaginació té por de perdre’s, però a la vegada ens atrapa quan la connectem amb la noció d’infinit. A diferència del procés per arribar al sublim de Kant, amb Kapoor no arribem a cap domini davant la imatge, el buit segueix sent incomprensible i l’espectador s’hi ha d’enfrontar.

Elaborat per Dolores Lamas, Kristina Spasova, Rebecca Schmitz i Víctor García