La seva obra
“Cada cop més, el cinema de ficció té més elements de documental i, al mateix temps, el que abans s’entenia com documental està incorporant elements de ficció d’un mode o altre. No és de ficció perquè hi intervinguin actors. El documental és una mirada de la realitat però que es manipula constantment, no és un reportatge sinó una elaboració a partir de fets reals. Les diferències no són tan clares”
(Joaquim Jordà entrevistat per María Ángeles Cabré i Dolors Udina en 2003, Vasos Comunicantes Nº 26)
Entre les diferents reflexions que existeixen sobre el cinema de Jordà, hi ha una qualitat que s’acostuma a destacar, quasi omnipresent: la manca d’estil del director. Aquesta idea que emergeix de diversos textos, no obstant això, no s’asseu com a sinònim de certa promiscuïtat artística, sinó d’“un procés singular que desafia les constants del gènere” (Guerra, 2014), d’una llibertat expressiva i creativa que dóna espai a la hibridació: “més que un estil determinat, el que defineix el seu cinema és l’heterogeneïtat que resulta de la seva voluntat d’utilitzar tot allò que li serveix per conduir-nos fins a la reflexió buscada”, assenyala Liberia Vayá (2012).
En aquesta manca d’estil, la hibridació es manifesta en el vincle documental-ficció, “que fa que ens preguntem sovint fins on el realitzador es limita a filmar una escena que ocorre de manera més o menys espontània, i fins on és ell mateix qui la provoca i organitza” (Liberia Vayá, 2012). Es fa present, a més a més, el maridatge de formats i materials en la conjunció d’“escenes de ficció amb actors professionals [amb] seqüències documentals clàssiques, passant per reconstruccions ficcionals, teatre filmat, entrevistes o imatges d’arxiu. El cineasta filma amb gran llibertat, deixant-se emportar per l’atzarós del rodatge i recorrent camins no previstos” (Liberia Vayà, 2012).
Per a Benavente i Salvadó, no obstant això, “la mostració de la realitat des d’una perspectiva poc habitual” pot identificar-se com una característica comuna a tots els films de Jordà, “la revelació d’aspectes ocults –tot i trobar-se a la vista–, la situació de l’espectador sempre a l’altre costat del mirall per descobrir-li la realitat del món reflectida, que ja coneix, però no d’aquesta manera” (2009). Per ambdós, en aquesta relació especular, “la inscripció en el camp de l’altre és el principi ètic que determina la càrrega política del seu cinema: el fet de posar-se al costat d’allò que escapa de les reduccions d’ordre o de les percepcions de normalitat” (2009).
Com a “cineasta-conversador”, l’alèxia i l’agnòsia que va començar a patir després del seu ictus el 1997 ressalten encara més el que Salvadó i Benavente consideren una de les seves dialèctiques fonamentals, aquella entre la paraula i la imatge: “en un cinema com el seu en el que la paraula, especialment el relat oral, construeix el film i determina la imatge, és fonamental suscitar, modelar, interpel·lar el discurs de qui parla per fer emergir la narració buscada” (2009).
Així, el cinema de Jordà, en paraules de la seva col·laboradora Laia Manresa, “no delecta, ni és autocomplaent, sinó que sacseja, escura xemeneies, cabreja” (2006). No es preocupa pels formalismes estètics, sinó que, en canvi, dirigeix la seva atenció als límits, a les incomoditats, a “mirar de front coses que no agraden, com la mort, el suïcidi, la lluita impossible contra el capital, la bogeria o la pedofília” (Manresa, 2006). És per això que, agrega Manresa, “el seu és un cinema despietat i viu, que respira llibertat. O, millor dit, un cinema amb afany impetuós i terrible de llibertat” Manresa, 2006).
“Són com dues parts del cos diferents les que es posen en joc [a la traducció i al cinema]. Traduir és una activitat molt sedentària que afalaga la meva part sedentària. M’encanta no moure’m, però hi ha moments en els quals m’encanta moure’m, i la part de director de cinema m’obliga a moure’m (...). En certa mesura, he tingut la sort de poder fer coincidir els meus estats d’ànim amb activitats que són absolutament oposades, tot i que tenen alguna cosa en comú”
(Joaquim Jordà entrevistat per María Ángeles Cabré i Dolors Udina el 2003, Vasos Comunicantes Nº 26)
