"Accions polítiques sobre la llengua:

adequació i eficàcia"

 

Cada vegada són menys les veus que posen en qüestió la legitimitat de la intervenció sobre el curs de les llengües. Cada cop és més estesa l’opinió que aquell ideal que proclama que les llengües són organismes vius que neixen, creixen, es desenvolupen i moren, i tot per causes naturals, és una fal·làcia. Les llengües són eines de comunicació que reflecteixen la fortalesa política i social de la comunitat que les té com a pròpies. Les llengües són també el reflex de jocs de poder polític, social i econòmic constants. Com a sistemes expressius i comunicatius, l’evolució “natural” de les llengües no es produeix en un context neutre en què són les capacitats estructurals desenvolupades en recursos disponibles o la simple voluntat dels parlants els únics factors que contribueixen a la seva projecció i difusió. Les relacions de poder entre organismes, països, estats o grups socials posen en joc l’ús d’una o altra llengua, la selecció d’una o altra llengua o varietat per a determinades circumstàncies. I una llengua que no s’actualitza al ritme que exigeixen les regles socials està destinada a recular de determinats àmbits de comunicació. Si al costat de la llengua pròpia una altra, ni que sigui aliena, s’imposa o és imposada i serveix per a tots els àmbits de comunicació, la sort de l’una o de l’altra està predeterminada, i els parlants de la llengua que recula abandonen, molt sovint de manera no totalment conscient, l’ús de la pròpia llengua minoritzada en la comunicació i en els escenaris de poder, i adopten progressivament la llengua que se’ls ofereix com el sistema de prestigi, consolidada i dotada de tots els recursos necessaris.

 

Tot i això, només en el cas d’unes llengües –les que es troben en situació feble pel fet de tenir pocs parlants o perquè estan minoritzades políticament– se sol parlar amb claredat de polítiques d’intervenció. Però totes les llengües tenen al darrere una política determinada que les orienta i les impulsa a la promoció o les condemna a l’arraconament. Es parla en aquest cas de polítiques implícites. Diríem que al darrere de l’anglès, la llengua més consolidada –no pas pel nombre de parlants, perquè no és la que en té més, sinó per l’abast del seus usos en àmbits en què gairebé té un monopoli–, no hi ha política lingüística? Cert que no és una política d’afirmació, ni de defensa, ni de reivindicació, sinó una política d’imposició a través de mecanismes econòmics, socials i polítics que esdevenen estratègics i que moltes vegades no pensen en la llengua com a tema prioritari, però la llengua n’esdevé afavorida.

 

En el cas de la llengua catalana, la necessitat d’una política lingüística (o de diverses, segons els àmbits territorials) és indispensable si cal que tots els ciutadans que pertanyen o s’incorporen al territori catalanoparlant la coneguin i, sobretot, si se’n vol eixamplar l’ús en totes les situacions. 

 

L’any 1983 la primera Llei de política lingüística de la història es proposava generalitzar el coneixement de la llengua a través de les escoles a fi que no es pogués argüir la manca d’ús per desconeixement. L’any 2020, tenim les mateixes prioritats? Quins resultats han donat les accions dutes a terme durant aquest llarg període, amb enormes convulsions polítiques i canvis socials imprevisibles l’any 1980?