Vés enrere Mobilitat rural sostenible

Mobilitat rural sostenible

Carlos Moreno, alumni UPF del Grau en Ciències Polítiques i de l'Administració, escriu al Blog Alumni UPF sobre el món rural i la mobilitat sostenible

01.03.2023

 

Una casa prop de la naturalesa, un hort d'autoconsum, una xarxa de veïns forta i solidària i mil maneres de fer d'aquest espai un lloc millor on viure… Totes aquestes característiques del món rural són indubtablement atractives per a molts de nosaltres i, a més, tenen un gran potencial per a aconseguir un desenvolupament sostenible comprensiu. Un augment de l'atractiu de desenvolupar una vida pagesa fomentaria l'agricultura i la ramaderia de proximitat, alhora que atorgaria vitalitat i mitjans per al desenvolupament d'una economia rural. Amb tot, aquests espais deshabitats podrien repoblar-se, recuperant així la riquesa del territori i reduint l'alta densitat i les externalitats negatives de les grans ciutats com Barcelona i la seva metròpolis.

Però abans d'endinsar-nos en la nostra nova vida sostenible, pensem un moment. Com anem i tornem del camp?

El camp, un entorn cotxe-dependent

Qualsevol que hagi passar un temps en entorns rurals podrà relatar que no són llocs especialment accessibles, perquè es troben allunyats dels nuclis urbans i les carreteres que ens porten fins ells són en moltes ocasions més que sinuoses. Podrà relatar també que molt sovint “el poble es queda curt” per cobrir les nostres necessitats, la qual cosa ens obliga a sortir d'ell amb freqüència per anar a comprar, assistir a una visita mèdica i anar a treballar o a estudiar. A més, pel fet que les àrees rurals tenen una molt baixa densitat de població, no aconsegueixen la massa crítica per fer rendible una línia de transport públic regular que cobreixi els desplaçaments.

Aquestes característiques fan d'aquest espai un entorn cotxe-dependent, un gran hàndicap que fa que la mobilitat rural una cosa no sigui sostenible ni inclusiva.

Ni sostenible ni inclusiu

D'una banda, suggereixo que no és sostenible perquè la dependència del vehicle privat per a moure's ve acompanyada d'un creixement del parc de vehicles per sobre de la mitjana, fet que resulta doblement perjudicial. En primer lloc, incentiva i justifica l'ús de vehicles antics i molt contaminants, com ara els que acostumem a veure en aquests entorns. En segon lloc, és un agreujant que l'ús d'aquesta mena de vehicles sigui quotidià i tingui com a objectiu cobrir distàncies mitjanament llargues, normalment fins als grans nuclis urbans, on es troben concentrats els serveis.

D'altra banda, dic que no és inclusiu perquè la dependència del cotxe de propietat en els municipis rurals produeix una exclusió directa en les possibilitats de mobilitat dels ciutadans més joves i dels més majors, així com dels quals manquen d'un cert nivell econòmic. Per a poder formar part del col·lectiu de conductors és necessari haver passat uns certs filtres; disposar de permís de conduir és una cosa exclusiva. D'una banda, s'exclouen tots aquells ciutadans que tenen menys de 18 anys, així com aquells que per edat o per impediments físics o mentals manquen de les habilitats bàsiques per a la conducció. De l'altre costat, quedaran també exclosos aquells que no disposin de suficient poder econòmic com per a poder pagar els costos que suposa accedir al permís de conducció, al manteniment d'un vehicle propi i al pagament del combustible.


 

Heus aquí el gran risc de la mobilitat en els entorns rurals: la combinació dels desavantatges socials i els desavantatges de transport són el principal generador de la manca d'opcions de mobilitat, repercutint en la capacitat de les persones afectades d'accedir a tota mena d'oportunitats.

La inaccessibilitat física al món laboral, al capital social, als bens i als serveis, genera una exclusió social que retroalimenta els desavantatges socials i de transport, formant un cercle viciós.

Objectiu: mitigar els inconvenients de la mobilitat rural

No obstant això, avui més que mai comptem amb iniciatives que tenen com a objectiu mitigar els desavantatges de la mobilitat rural, incidint en el que jo considero les quatre grans prioritats per fer del camp un lloc accessible:

  • Reduir la pressió econòmica de la mobilitat: disposar d'alternatives al vehicle privat propi i donar opcions a les persones que no poden accedir al permís de conducció per raons socioeconòmiques.
  • Mobilitat 8/80: facilitar la mobilitat als més petits i als més grans. Fer que el transport sigui accessible independentment de l'edat o la condició física de la persona.
  • Reduir la petjada de carboni: que el servei estigui alineat amb les polítiques d'emergència climàtica del territori i busqui reduir el consum energètic.
  • Aproximar a les persones al seu destí en un temps raonable.

Els grans exponents de la mobilitat rural sostenible i accessible es caracteritzen per llevar-li importància al permís de conduir, compensar la falta de transport col·lectiu públic i agregar diversos desplaçaments individuals per fer un de col·lectiu. Aquests són principalment sis:

  1. Car-sharing: el seu significat és literalment compartir cotxe, amb la peculiaritat que es fa a través d'empreses que disposen de vehicles per a llogar mitjançant aplicacions mòbils que posen en contacte als usuaris.
  2. Car-pooling: consisteix en el fet que diverses persones viatgin amb el mateix vehicle quan el seu destí sigui el mateix o quedi pròxim. La finalitat és evitar l'ús de diversos cotxes per a un mateix trajecte.
  3. Ride-hailing: significa "sol·licitar un trajecte". Es diferencia del car-pooling que en el conductor opera amb llicència VTC (Vehicle de Transport amb Conductor), és a dir, són conductors professionals. Els taxis, per exemple, usen el ride-hailing per operar.
  4. Ride-sharing: es idèntic al ride-hailing amb la diferència que es comparteix el desplaçament, així com les seves despeses, amb altres usuaris.
  5. Bike-sharing: es tradueix al català com a bicicleta compartida. Aquesta pràctica forma part dels corrents de micro-mobilitat (és a dir, per a distàncies curtes), que tracta de facilitar l'accés a les bicicletes per a consolidar-les com a manera de transport per a petits desplaçaments; per exemple, entre pobles o entre les parts d'una mateixa localitat.
  6. El Transport a Demanda: és un sistema de servei públic de transport que es planifica d'acord amb les necessitats de les persones usuàries, cobrint la ruta i les places demandades per la població, sense seguir un recorregut fix preestablert.

En definitiva, el món rural té un important paper en el desenvolupament sostenible del planeta. No obstant això, hem de ser conscients de les externalitats i limitacions de la seva mobilitat i tractar d'incidir en elles. Si aconseguim llimar els desavantatges de moure's en aquests espais, estarem un pas més prop d'aconseguir la neutralitat en els desplaçaments i d'aprofitar el potencial que guarda l'entorn rural per fer que el binomi desenvolupament sostenible no sigui només una rondalla.

Multimèdia

Perfils dels protagonistes:

Carlos Moreno

Categories:

ODS - Objectius de desenvolupament sostenible:

Els ODS a la UPF

Contact