Mitjans que cooperen, ahir i avui
Mitjans que cooperen, ahir i avui
Eloi Camps Durban, alumni del Doctorat en Comunicació, exposa els resultats principals de la seva tesi, guanyadora del Premi Salvador Giner de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC)
La història del periodisme i els mitjans de comunicació està puntejada per crisis de tota mena: econòmiques i financeres, tecnològiques, de credibilitat, de prestigi social... Aquests contextos convulsos suposen transformacions al sector, sovint amb perjudicis importants, però també esperonen la innovació en maneres de fer periodisme i organitzar els mitjans de comunicació. Quan això s’ha vist més clarament és amb la crisi financera global a partir de finals del 2007, la coneguda com a Gran Recessió, que va tenir un impacte molt profund en els mitjans de comunicació, les conseqüències del qual perduren fins avui.
Una d’aquestes conseqüències és l’aparició de mitjans de comunicació i projectes periodístics que no s’estructuren com una empresa amb ànim de lucre ni sovint s’organitzen amb les jerarquies i les rutines tradicionals d’una redacció. Hi ha molts models, però si n’hi ha un que destaca és la cooperativa. Les cooperatives són un tipus d’empresa de l’economia social i solidària, caracteritzades perquè són propietat dels treballadors i/o dels clients o usuaris, es gestionen democràticament, cada soci té la mateixa capacitat de decisió (independentment del capital que hi aporti) i busquen generar impactes positius entre els seus socis i en la societat i l’entorn local.
A conseqüència dels contextos convulsos, apareixen mitjans de comunicació i projectes periodístics que no s’estructuren com una empresa amb ànim de lucre ni sovint s’organitzen amb les jerarquies i les rutines tradicionals d’una redacció
Tanmateix, els mitjans cooperatius no són un bolet que aparegués arran de la tempesta de la recessió global. Existeixen des de fa aproximadament un segle, i en trobem exemples arreu del món: en el moviment obrer dels anys trenta als Estats Units, a la França posterior a l’Alliberament, en la premsa que resistia la dictadura militar del Brasil, a la Polònia dels primers anys després del comunisme, a l’Argentina post-corralito...
El moviment de premsa cooperatiu català
I a Catalunya? El moviment cooperatiu català té una llarga tradició, però en el sector de la premsa no apareixen les primeres cooperatives fins a la Transició, a cavall dels setanta i els vuitanta. Es tractava, majoritàriament, de premsa local no diària i de revistes especialitzades properes als moviments socials. La cooperativa encaixava molt bé amb valors i actituds a l’alça en aquells anys d’efervescència democràtica. Ara bé, tots els projectes de premsa cooperativa d’aquesta primera fornada van desaparèixer al cap de pocs mesos o anys. Alguns simplement van ser fruit de l’ímpetu del moment i van tancar quan l’entusiasme va minvar; altres van tenir problemes econòmics i van decidir optar per altres fórmules empresarials per intentar salvar la situació.
El model de premsa cooperatiu ha aparegut com una bona oportunitat per a periodistes i públics
En canvi, trenta anys després la dinàmica ha estat tota una altra. En el context de la Gran Recessió, la cooperativa ha aparegut com una bona oportunitat per a periodistes —en situació precària, a l’atur, o amb el desig de més autonomia professional— i públics —que volen involucrar-se en un mitjà més enllà de ser-ne simples usuaris— per posar en marxa noves aventures periodístiques. A diferència de la Transició, ara el cooperativisme està molt més consolidat, hi ha més intercooperació i l’Administració promou més l’economia social i solidària. Això fa que els projectes que han sorgit en els darrers quinze anys tinguin al darrere una convicció cooperativista més forta i també la voluntat de fer teixit entre ells. Si bé no aconsegueixen superar diversos problemes i limitacions dels mitjans de comunicació en aquest present convuls, les cooperatives de mitjans mostren que altres models d’entendre el periodisme i la gestió dels mitjans són possibles.