La política de comerç internacional és una competència exclusiva de la Unió Europea (UE), és a dir, una d'aquelles matèries sobre les quals els estats membres van decidir compartir l'exercici de la seva sobirania a través de la Unió.

La signatura d'acords comercials de la UE amb el Mercosur o els Estats Units, per exemple, no la prenen, pel seu compte els representants governamentals dels estats membres de la UE. El Parlament Europeu, format per diputats elegits directament pels ciutadans europeus cada cinc anys, hi juga també un paper important com a co-legislador i amb el poder d'adoptar (o no) acords internacionals.

"No considero que es pugui parlar d'una relació causal entre aquests resultats electorals d'aquest mes de juny i els canvis que estan succeint en la política de comerç internacional de la UE."

Tanmateix, tenint en compte els resultats de les eleccions al Parlament Europeu del mes de juny, no considero que es pugui parlar, almenys aquest cop, d'una relació causal entre aquests resultats electorals i els canvis que estan succeint en la política de comerç internacional de la UE. Els grups polítics de centredreta i socialistes i liberals, que van formar una coalició parlamentària d'investidura de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, l'any 2019, ja van tenir ocasió d'influenciar les grans línies de política comercial. Ben aviat, aquestes grans línies es podrien resumir en la voluntat de negociar acords de comerç bilaterals amb diferents països i regions d'arreu del món, l'adopció de certes mesures per evitar abusos de drets humans i pràctiques poc sostenibles a les cadenes de valor globals i el respecte a les normes de l'Organització Internacional del Comerç (OMC). Vistos els resultats de les eleccions, aquests mateixos grups polítics continuaran tenint la veu cantant a la legislatura 2024-2029. I, per tant, no es poden esperar que hi hagi grans canvis en la política de comerç internacional directament vinculats a un canvi de color polític al Parlament.

"La política comercial de la UE sí que està canviant, i de manera molt significativa, però ho està fent en reacció al context internacional."

Dit això, la política comercial de la UE sí que està canviant, i de manera molt significativa, però ho està fent en reacció al context internacional. Per exemple, la pertorbació de les cadenes de subministrament a causa de la pandèmia Covid-19 ha forçat a la Unió Europea a desenvolupar una estratègia de comerç internacional molt més basada en la resiliència, i només en l'eficiència, un mantra del lliure mercat que havia dominat la política econòmica i comercial de la UE a les últimes dècades. Un altre factor clau exterior que està forçant un gir més "assertiu" de la UE és la necessitat de reaccionar respecte a les polítiques industrials i subvencions de la República Popular Xina, que permeten arribar a vehicles elèctrics o panels solars "made in China" a Europa a preus significativament més baixos que els fabricats a Europa, forçant a moltes empreses europees a abaixar persianes, o relocalitzar-se. La Unió Europea ha hagut d'adaptar legislació i està adoptant diferents mesures anti-dumping contra pràctiques comercials i subvencions il·legals, i és previsible que ho continuï fent durant la nova legislatura.

"Un canvi de govern implica sovint un canvi de discurs polític, però no sempre es tradueix en canvis en les posicions que els representants dels governs defenen a Brussel·les."

Per acabar, no oblidem la responsabilitat dels estats membres. Un factor clau que determina les posicions de cada estat membre en matèria de comerç internacional és el que es podria anomenar "interès d'estat", estretament vinculat a l'estructura econòmica del país, i no tant el color polític del govern del moment. Per posar un exemple, protegits per l'anacrònica confidencialitat de les reunions del Consell de Ministres de la Unió Europea, els governs espanyols dels darrers vint-i-cinc anys, independentment del seu color polític, han defensat, a porta tancada, pràcticament les mateixes prioritats en política comercial. Aquesta línia vermella ha estat donar suport a acords de lliure comerç amb països d'Amèrica Latina, com el tractat entre la Unió Europea i Mercosur, amb l'objectiu de promoure accés a nous mercats per empreses espanyoles. Quan la societat civil, estats membres de la Unió Europea o el Parlament Europeu han posat sobre la taula els impactes negatius d'aquests acords sobre els petits agricultors i ramaders, els drets dels treballadors, o bé els riscos vinculats a la desforestació, els governs successius a Madrid, fossin socialites o populars, han respost amb un "això avui no toca". El mateix es pot dir de molts altres governs europeus. Un canvi de govern implica sovint un canvi de discurs polític, però no sempre es tradueix en canvis en les posicions que els representants dels governs defenen a Brussel·les.

Només ens queda concloure aquesta curta reflexió lamentant la deliberada pràctica dels estats membres de la UE de continuar a prendre les decisions de política de comerç internacional a porta tancada, així com el dèficit democràtic que comporta la falta d'un veritable debat públic sobre les grans decisions de política comercial durant les eleccions europees.