Fer una estada d'Erasmus a un altre país de la Unió Europea (UE) és, sense cap mena de dubte, una de les experiències acadèmiques i personals més gratificants de l'etapa universitària. Tanmateix, la decisió de marxar un temps fora no sempre és fàcil i és plena d'incògnites: Obtindrem el país de destí desitjat? Trobarem un allotjament prou econòmic? Ens adaptarem al nou context cultural i lingüístic?

Per als estudiants amb discapacitat, les incògnites són ben diferents: Hi haurà un ascensor per poder arribar al bar de la nova facultat? Podré agafar el metro de manera independent per arribar a classe? Tindré a disposició un intèrpret de signes per a poder intervenir? Els exàmens estaran disponibles en format digital accessible o, simplement, en paper?

"La manera de fer una societat més inclusiva és a través de l'accessibilitat."

Afortunadament, si bé és cert que la discapacitat és una condició física, intel·lectual, sensorial o cognitiva permanent, el que realment acaba limitant la nostra participació plena —incloent en l'àmbit educatiu— és quelcom temporal que podem canviar si, com a societat, prenem les decisions correctes.

La manera de fer una societat més inclusiva és a través de l'accessibilitat, és a dir, fent que els entorns, infraestructures, productes i serveis estiguin dissenyats de tal manera que puguin ser utilitzats per les persones amb discapacitat.

L'accessibilitat ha estat una de les principals demandes del moviment de la discapacitat, i l'experiència, tant als Estats Units com a Europa, ens ha ensenyat que la manera de fer-ho possible és a través de lleis ambicioses amb obligacions concretes per a les empreses i administracions, sempre acompanyades d'estàndards tècnics per a facilitar-ne el compliment.
Tot i que la UE té competències molt limitades en les polítiques vinculades a l'estat del benestar —com la sanitat i l'educació—, Brussel·les té una gran capacitat d'influència per establir les regles del joc en un àmbit cabdal per a l'accessibilitat: el mercat interior.

Si les Directives i Reglaments que adopten el Parlament Europeu i el Consell de la UE poden obligar als fabricants de cotxe a reduir les emissions, a les grans plataformes tecnològiques a respectar la privacitat dels usuaris i a les companyies aèries a compensar als passatgers, també poden obligar que certs productes i serveis només puguin entrar al mercat interior si compleixen amb requisits mínims d'accessibilitat.

De fet, això és el que han aconseguit normes comunitàries recents com els reglaments de Drets de Passatgers, la Directiva d'Accessibilitat Web, la Directiva de Serveis Audiovisuals i l'Acta Europea d'Accessibilitat. A través de totes elles, l'accessibilitat està present en els ordinadors, smartphones i tablets que comprem; en el contingut audiovisual que consumim i en els serveis de transport que contractem.

"Normes comunitàries recents com els reglaments de Drets de Passatgers o la Directiva d'Accessibilitat Web suposen un important pas en endavant."

Totes aquestes lleis suposen un important pas en endavant, especialment, per a les persones amb discapacitat que viuen en estats membres on les lleis d'accessibilitat estan poc desenvolupades o, fins i tot, són inexistents. No només això, per a les empreses, aquestes lleis donen seguretat jurídica i, sobretot, incentiven l'accessibilitat no creant regulacions nacionals divergents. Des de les organitzacions representatives de les persones amb discapacitat, com el European Disability Forum (EDF), creiem que la UE té i tindrà un paper molt important a jugar en els anys vinents. No només per implementar millor les normes d'accessibilitat de què ens hem dotat, sinó també per fer front als reptes existents i futurs. Per marcar el camí a seguir en els pròxims 5 anys, l'EDF va adoptar un manifest amb les propostes concretes per als nous euro parlamentaris.

Si bé és cert que la UE ha creat un marc legislatiu d'accessibilitat únic al món, encara queden molts àmbits per cobrir. Per exemple, tot i algunes excepcions notables —com el sector ferroviari— , no hi ha normes que obliguin de manera clara als fabricants de vehicles —com els avions— a seguir uns requisits mínims d'accessibilitat. De la mateixa manera, la legislació comunitària podria ser molt més clara i ambiciosa per tot el que es refereix a l'accessibilitat dels entorns físics. De cara al futur, l'accessibilitat també ha d'estar present, en legislació sectorial, especialment, la que ens prepara per a la transició verda i digital.

"La construcció d'una Europa més inclusiva, dependrà de l'ambició i del compromís dels nous càrrecs de les institucions comunitàries."

Tot i que encara queda molt camí per a fer, la construcció d'una Europa més inclusiva, dependrà de l'ambició i del compromís dels nous càrrecs de les institucions comunitàries, no de factors externs a aquestes. Sabent que una de cada quatre persones a la UE té una discapacitat i que l'accessibilitat beneficia a tothom, especialment, en una societat cada cop més envellida, no hauria d'haver-hi cap mena de dubte sobre el camí a seguir.

D'aquí a uns anys, si aconseguim que l'única preocupació dels estudiants d'Erasmus amb discapacitat només sigui que els acceptin al destí de primera elecció i que el nivell de llengües estrangeres sigui l'òptim per seguir les classes, llavors sí que haurem avançat cap a una Europa més accessible i inclusiva.