Visualització del contingut web

Lliçó de graduació de M. Teresa Garcia-Milà, catedràtica d'Economia Aplicada de la UPF 
Acte acadèmic de graduació 2001

Benvolgudes autoritats, famílies, professors i altres companys de la Universitat. I, molt especialment, benvolguts graduats, i ara ja antics alumnes. 

Primer de tot el més important: FELICITATS!
Nosaltres us ho hem posat difícil, però vosaltres heu estat prou espavilats i heu treballat de valent per superar el repte. I ara aquí esteu, recollint el resultat d'una decisió inicial, d'un esforç continuat i d'un munt d'il·lusions espero que mantingudes. Tot això es materialitza en un paper, un paper que rebeu avui amb la gran solemnitat que es mereix i acompanyats de les persones que us estimen i que de ben segur us han ajudat a arribar fins al final, a continuar estudiant quan teníeu algun suspens que crèieu injust, a celebrar tant o més que vosaltres aquells excel·lents, fins i tot alguna matrícula, que premiava moltes hores de feina i alguna nit en vetlla. Aquest acte no és només un reconeixement públic de la vostra feina, sinó també un profund agraïment als que us han acompanyat en aquesta aventura.

Tots sabem que el diploma que recolliu avui no es el més important. Finalment es un paper, més o menys oficial i amb més o menys segells i signatures de gent important; un paper que us obrirà algunes portes, però que aviat quedarà oblidat al fons d'un calaix. El que realment és important, i el que serà decisiu per al vostre futur, són dos actius que heu anat acumulant durant aquests anys i que són perdurables: els coneixements i les amistats. 

Quan parlo de coneixements no em refereixo només a tota aquella informació que els professors, amb més o menys gràcia, us hem anat transmetent al llarg dels anys. Parlo d'això, sí, perquè tots confiem que d'alguna cosa serveixen les llargues hores passades a les aules; però parlo, sobretot, del coneixement que ens ajuda a reconèixer el que no coneixem, el que no sabem; parlo del coneixement que ens ensenya a aprendre, a analitzar i a criticar; parlo del coneixement que ens ajuda a ser flexibles i a adaptar-nos a noves situacions, a construir i a avançar en nous coneixements. Parlo, doncs, del coneixement com a vehicle i instrument per créixer personalment, i per ajudar a créixer els altres. 

L'altre gran actiu que us endueu són les amistats -espero que moltes- que heu anat fent durant aquests anys, compartint aules, però, compartint, sobretot, cafès i bocates al bar, i, molt especialment, hores d'estudi i de treball a la biblioteca. Hores d'estudi i de treball, i també, per què no dir-ho, hores de confidències, complicitat, esbarjo, acudits i xats. 

Quan baixo a la biblioteca a buscar algun llibre o revista, passejo entre taules plenes de grans cartells que, de formes diverses i de manera canviant al llarg dels anys, per intentar captar la vostra atenció, ens avisen que la biblioteca és un lloc de silenci. 

Sempre m'ha semblat curiós el concepte de silenci que teniu -i que jo tenia, ho he de reconèixer, quan era estudiant - al entrar a la biblioteca. La paraula silenci deu tenir dos significats: el del diccionari - "fet de no parlar, de callar" - i el que s'aplica quan un entra a la biblioteca, no recollit en cap diccionari que jo conegui però amb una realitat inqüestionable - "conversar animadament amb la persona del costat" - . Un misteri per resoldre. 

O potser no és un misteri, perquè les amistats que fem, entre altres llocs, a la biblioteca, durant els anys universitaris, són molt especials; difícilment es deprecien. Més aviat al contrari, creixen i s'enriqueixen amb la diversitat de vivències comunes que es van compartint al llarg dels anys. Ni la distància ni el temps no poden amb les amistats que s'han fet durant els anys d'estudi a la universitat. Aquesta és la meva experiència, i espero que sigui també la vostra. Us endueu, doncs, dos actius molt valuosos i que perduren. No els perdeu. I, sobretot, feu-los créixer. 

Fa uns anys vau prendre una decisió, segurament la més pensada i la més difícil de la vostra vida fins en aquell moment: què vull estudiar, on vull estudiar? Confio que hàgiu encertat en la resposta a la primera pregunta, què estudiar. Jo estic convençuda que vau encertar en la segona, on estudiar, i espero que vosaltres n'estigueu contents.

Però les decisions no han fet més que començar. Us espera amb els braços oberts un món global i canviant que us posarà en un encreuament cada dia, a cada minut. A partir d'ara, haureu de prendre decisions contínuament, contínuament haureu d'escollir diferents alternatives que poden dur a resultats ben diferents. Com bé sabeu tots vosaltres, ja que tots heu hagut de passar per algun o altre curs d'economia, els economistes, per prendre decisions, acostumem a maximitzar una funció objectiu subjecta a un conjunt de restriccions. Crec que una bona funció objectiu per maximitzar és la il·lusió, i que com menys restriccions hi poseu, millor.

No escatimeu esforços. Si bé és cert que no cal maximitzar l'esforç -ja que no és un objectiu en ell mateix-, tampoc no és bona idea tenir com a objectiu la seva minimització, o que un límit d'esforç aparegui com una restricció que acaba sent efectiva en massa ocasions. De vegades aconseguir el que ens fa molta il·lusió no requereix gaire esforç; altres vegades, però, en requereix molt. L'esforç és com un xiclet: quasi sempre es pot estirar una mica més, tot i que si s'estira massa al final es trenca. Sigueu flexibles amb l'esforç, però intransigents amb la il·lusió. Si un projecte no us fa il·lusió, segurament no val la pena. Però si un projecte us fa il·lusió i requereix molt d'esforç, intenteu-ho, sobretot ara que teniu força i temps. Segur que compensa. 

No us espanteu per reptes que semblen difícils. Us puc assegurar que sou capaços d'arribar més lluny del que vosaltres mateixos podeu ara imaginar. Són precisament els reptes difícils els que, si s'encaren amb il·lusió, quan se superen produeixen una major satisfacció. I són també, moltes vegades, els que us permetran créixer més en capital humà i en amistats.

No us deixeu enganyar pels estadis estacionaris: "Ja he arribat, ara vaig fent, i d'aquí no hi ha qui em tregui". Recordeu que l'estadi estacionari és un "artilugi" que utilitzem els economistes per analitzar situacions fictícies. En realitat, però, el món sempre canvia, i nosaltres hem d'anar adaptant les nostres respostes a aquest context canviant. I si el món no canvia prou de pressa o en el sentit que ens agradaria, som nosaltres que hem d'esforçar-nos perquè ho faci.

Crec que el món en què ens ha tocat viure no canvia ni més de pressa ni més a poc a poc que fa un segle, cinc o quinze, però sí que canvia a un ritme prou intens com perquè no ens puguem adormir. De no dormir en teniu molta pràctica -d'això n'estic segura-, perquè en aquests anys a la Pompeu Fabra dormir, el que es diu dormir, no heu pogut fer-ho gaire: exercicis, controls, exàmens, treballs, lectures inacabables… I quan no quedava res per fer, ja us encarregàveu vosaltres mateixos d'organitzar alguna "Pompeu Farra" de mai no acabar. Continueu ben desperts, perquè les oportunitats arriben, i si estàs adormit…passen i difícilment tornen.

Tot i que opino que els canvis no són necessàriament més sobtats ara que en altres èpoques, sí que em sembla que els canvis que estem vivint actualment són diferents, són d'una altra índole; estan lligats al coneixement, a la transmissió, a gran velocitat, del coneixement en un món en què la informació és molt valuosa. El que denominem noves tecnologies no són per a vosaltres més que les eines de treball de cada dia: no n'heu viscut d'altres i no us espanten, més aviat hi veieu un munt de possibilitats per impulsar nous canvis. I quan de vegades es parla de la nova economia, us deveu fer un tip de riure, perquè, en el fons, res no hi ha de nou en aquesta economia, tret que el coneixement, l'agilitat mental i la capacitat d'adaptació hi prenen més rellevància. I això és el que us dóna la formació, el capital humà que heu adquirit durant aquests anys. Agilitat per respondre als nous reptes, i també per proposar-ne de nous; flexibilitat per adaptar-vos a nous entorns sense fronteres, i maduresa per ser crítics i per aprendre de la informació, i no simplement arxivar-la. Si no hi ha prou canvis, segur que en proposareu de nous. Sigueu crítics, però no us oblideu de ser constructius. 

Heu completat aquesta primera etapa de la vostra formació en un moment interessant, tot i que no gens fàcil. Comenceu la vostra vida professional com aquell qui diu amb el segle, amb el mil·lenni; i per a vosaltres la pesseta aviat serà una anècdota, ja que la vostra vida professional s'haurà desenvolupat sempre amb l'euro. Però tot això coincideix amb una certa inestabilitat política, i amb un moment econòmic de poca eufòria.

I és precisament en moments de crisi quan el capital humà marca la diferència. És en aquests moments més difícils quan la flexibilitat mental, l'esperit crític, la capacitat per afrontar situacions noves i per resoldre problemes diferents permet tirar endavant. I és en aquests moments quan creixem més en capital humà, quan acumulem experiències més enriquidores, i quan aquests valors perdurables i que van sempre amb nosaltres, el coneixement i la capacitat de seguir aprenent, augmenten més ràpidament. La tranquil·litat que ens donen el coneixement i la capacitat d'aprendre ens permet arriscar-nos més en les nostres opcions, i per tant aprendre encara més. 

Llegia fa pocs dies, en un llibre que acaba de publicar un estimat col·lega, el professor Robin Hogarth, sobre la educació de la intuïció -tema apassionant del qual sóc totalment ignorant-, que formem la nostre intuïció sobretot de les nostres experiències i vivències i que difícilment podem aprendre de les situacions que no vivim, que no podem experimentar. El capital humà que tot just heu començat a acumular us permet ser molt més oberts en les vostres eleccions i més arriscats en les vostres vivències; això fa que tingueu més oportunitats d'aprendre i d'acumular a major ritme més capital humà. Un procés que s'autoalimenta en el sentit més positiu de la paraula. I, al final, és el coneixement i la capacitat d'aprendre el que queda. Això és el que viatjarà amb vosaltres allà on aneu i que ningú no us podrà prendre. Això es el que us permetrà viure amb il·lusió les noves oportunitats i us animarà a escollir noves experiències sense por al desconegut; en definitiva el que us enriquirà, no només en el sentit monetari sinó especialment en el personal.

M'agradaria que us enduguéssiu de la Universitat Pompeu Fabra l'habilitat per descobrir, les ganes de cercar el que està amagat, la voluntat de continuar aprenent, la il·lusió per construir i per gaudir mentre construïu. I m'agradaria, també, que marxéssiu amb molts amics amb qui compartir totes aquestes experiències. 

Abans de finalitzar aquesta última lliçó, que he tingut la sort i l'honor de poder impartir, us vull demanar un favor molt especial. Un favor d'amic, ja que d'amistat parlem. No us oblideu de nosaltres, d'aquells professors - de vegades distants, de vegades massa exigents - que, malgrat tot, us recorden i us aprecien. La vostra felicitat i el vostre èxit professional són també els nostres, perquè són l'única cosa tangible que hi ha darrera la nostra feina. Ajudeu-nos des de fora a fer que aquesta feina nostra sigui útil per als que vénen darrera vostre. Vosaltres sou a partir d'ara els que modeleu el futur; ajudeu-nos a mantenir-nos al dia des d'aquesta torre d'ivori que massa sovint queda lluny de la realitat. Un correu electrònic, una trucada, un deixar-se caure pel despatx, si venen d'un antic alumne, d'un de vosaltres, són sempre molt benvinguts.

Moltes gràcies. 

Barcelona, 3 de desembre del 2001