María-José Masanet, professora del Departament de Comunicació de la UPF

És innegable que, en els darrers anys, el feminisme ha viscut un auge sense precedents. Les marxes massives organitzades arran de la sentència del cas de La Manada o els moviments com el Me too en són només alguns exemples de la seva popularització i la ‘renovada’ conscienciació en relació amb la posició d’inferioritat que ocupen les dones en la societat. Òbviament, aquest creixement del feminisme va més enllà dels moviments al carrer. Ara tenim novel·les i sèries feministes, actrius i YouTubers que es posicionen obertament com a tal i, fins i tot, roba feminista
—sempre estan aquells que aprofiten qualsevol moviment i sentiment per comercialitzar-lo.

En aquest context, la pregunta que sorgeix és la següent: quin lloc ocupa la universitat en tot això? Tradicionalment, el feminisme s’ha caracteritzat per actuar en dues línies: teoria i pràctica. Segurament, el més lògic seria situar la universitat en la banda de la teoria; però la realitat és que no pot haver teoria sense pràctica, i potser aquest és el principal problema de la universitat en relació amb el feminisme. Portem anys teoritzant sobre el feminisme, el postfeminisme i els rols de gènere, entre d’altres. Però, què apliquem de tot això dintre de la institució universitària? Cada dia més acadèmics i acadèmiques incorporem la perspectiva de gènere a les nostres recerques i a la nostra docència. Però es veu això reflectit en el nostre dia a dia? N’hi ha prou amb això? Des de la meva experiència com a dona i acadèmica, crec que és necessari continuar insistint en transformar aquestes lluites teòriques en un veritable canvi que vagi més enllà de les pràctiques quotidianes i que actuï també en les qüestions estructurals de la universitat.

Com a quotidià i a la mà de tots els qui treballem a la universitat, estaria incloure la perspectiva de gènere a la nostra docència i recerca: visibilitzar les dones autores i les seves obres tant a la bibliografia de les assignatures com als nostres articles, incloure la perspectiva de gènere i tenir una mirada analítica i crítica sobre les desigualtats per raó de gènere en tot allò que treballem, buscar la paritat de gènere en els i les expertes que convidem a l’aula i als esdeveniments científics, fomentar els grups de treball i de recerca paritaris i promoure que les dones liderin projectes i grups de recerca.

Com a més complex, però no per això impossible o fora del nostre abast, s’ha de lluitar per la (igual) consolidació de les dones a la universitat, sense que això comporti renúncies ni personals ni laborals. Trencar el ‘sostre de vidre’ que tenim les dones en el nostre dia a dia a la universitat: que la maternitat no suposi un buit acadèmic que impossibiliti la consolidació o reconeixement —i es podria a fer a través de l’establiment de mesures d’avaluació paral·leles per als primers anys de criança, flexibilitat en la docència, etc.—; que es fomentés la paritat de gènere en els departaments, però també en els càrrecs de gestió i en les comissions de professorat i recerca —de fet, es tracta d’un punt que no s’hauria de fomentar, sinó que hauria de ser obligatori—. En definitiva, es tracta que la perspectiva de gènere deixi de ser quelcom “anecdòtic” i passi a ser una qüestió intrínseca en el desenvolupament i el funcionament universitaris.  

És necessari que ens preguntem per què a la universitat, més enllà del discurs i la teoria, li costa tant trencar amb aquestes pràctiques estructurals. Per què, en un context on les lluites feministes van conquerint espais de desigualtat quotidians en altres àmbits, a l’acadèmia, per exemple, el nombre de catedràtics homes és aclaparadorament superior que el de dones. És a dir, si la universitat ha estat el bressol en l’articulació de bona part de les teories feministes, per què continua existint aquesta desigualtat interna? Tant és així que en l’àmbit de l’educació superior trobem una desigualtat major que en altres contextos educatius com, per exemple, l’educació primària o secundària. Potser necessitem relativitzar la teoria i començar a fer pràctica; potser és necessari baixar de la talaia de la raó i passar a l’acció; potser, seguint la Brigitte Vassallo, si deixem de fer ‘observació participant’ i passem a fer ‘participació observant’, aconseguirem situar al centre l’acció i, a poc a poc, canviar el món i la nostra institució. Com molt bé deia Angela Davis, “s’ha d’actuar com si fos possible transformar radicalment el món. I això s’ha de fer durant tot el temps”.