Jordi Balló, degà de la Facultat de Comunicació de la UPF

Hi ha consens en la crítica cultural en considerar el moviment de joves dones cineastes com un dels més fèrtils i interessants que es produeixen ara mateix a Catalunya i a Espanya. En aquesta emergència de noves fornades de creadores, es reconeix obertament el paper que han jugat algunes universitats i escoles de cinema, i particularment la UPF, tant a partir de treballs de fi de grau que han transcendit, com també de cineastes sorgides del màster en Documental de Creació o del postgrau en Muntatge Audiovisual de la Barcelona School of Management de la UPF. Tot plegat el que confirma és que la possibilitat d’establir uns estudis reglats resulta una garantia per sostenir l’accés de les dones a dirigir, trencant així les inèrcies de la indústria audiovisual i dels ajuts públics, que penalitzaven clarament la igualtat. Aquesta fortalesa universitària ha creat referents essencials en el moment en què s’han emprès accions decidides per part de col·lectius com Dones Visuals per revertir aquesta injustícia.

El que és més revelador d’aquest accés de cineastes sorgides de la Universitat és que s’han incorporat a la creació aportant un punt de vista que s’ha instal·lat en l’imaginari col·lectiu. Cineastes com Mercedes Álvarez amb El cielo gira o Neus Ballús amb La plaga van demostrar com la descripció introspectiva d’una realitat geogràfica retrobada les impulsava a cercar una nova via creativa que entrelligava ficció i realitat, amb un gran ressò internacional. En la mateixa via, Meritxell Colell a Con el viento o Diana Toucedo a Trinta lumes, indaguen en aquesta vertebració entre vida i paisatge.

Del grup de dones cineastes sorgides de treballs de fi de grau, en destaca el lligam encadenat entre films com Les amigues de l’Àgata, de Laia Alabart, Alba Cros, Laura Rius i Marta Verhayen; Julia Ist, d’Elena Martín; Yo la busco, de Sara Gutiérrez, o la nova sèrie de TV3 Les de l’hoquei, sorgida d’un treball de fi de grau de guió d’Ona Anglada, Laura Azemar, Natalia Boadas i Marta Vivet. Són obres creades per dones que donen veu a una generació que en cap cas hagués pogut manifestar-se si s’haguessin seguit els ritmes habituals de la indústria dominant. La seva consolidació es deu a la seva insistència, al suport organitzat de la Universitat i al fet d’haver comptat amb productores que hi van apostar confiant en el procediment del treball universitari. El resultat ha estat revelador: en aportar perspectiva de gènere fan sentir una veu generacional profundament renovadora.

Moltes d’aquestes cineastes ens han fet notar que no sempre havien trobat, en els estudis universitaris, els referents que mostressin la singularitat del punt de vista de gènere. En aquesta via s’ha d’entendre la reforma profunda que els diversos estudis de comunicació de la UPF han emprès, modificant el contingut de les assignatures per introduir aquesta perspectiva, equiparant les fonts bibliogràfiques i obrint noves assignatures específiques de comunicació i gènere, amb un contingut teòric comú i una extensió específica, singular en cadascun dels estudis de Periodisme, Publicitat i Relacions Públiques i Comunicació Audiovisual. Una manera de reforçar la nostra contribució en una transformació radical de les pràctiques creatives.