Humberto Llavador, professor del Departament d’Economia i Empresa de la UPF

Els éssers humans som capaços, potser per primera vegada en la història, de canviar, globalment, el planeta en què vivim. Tant és així, que Paul Crutzen (premi Nobel de química) i Eugene F. Stoermer han proposat anomenar l'època geològica actual com l’antropocè o "època de l'ésser humà", una proposta que ha anat guanyant força des de la seva publicació, l’any 2000.¹

Aquesta capacitat de transformació global ha produït que siguem la principal causa dels nostres majors problemes. Els nostres errors es troben darrere del canvi climàtic, la fam o la rellevància i propagació de moltes malalties que no serien problemes greus si no fos per les nostres accions o inaccions. Per exemple, segons un recent estudi de la Harvard Medical School, el 2015 es van produir 8 milions de morts prematures que es podrien haver previngut mitjançant intervencions en salut pública.²

Per sort, aquesta major capacitat de generar problemes globals ve acompanyada per un coneixement sense precedents de les seves causes, les seves conseqüències i, diria, les seves solucions.

Considerem el cas de l'augment de la temperatura mitjana de la Terra com a conseqüència de l'acumulació de carboni a l'atmosfera: el canvi climàtic. El seu origen es troba en les emissions antropogèniques de gasos hivernacle. Les seves conseqüències són econòmiques i socials: s'ha trobat que augments en la temperatura mitjana i els pics de calor estan associats no només a una major mortalitat i a una disminució de la productivitat de les collites i de la feina (baixes per malaltia, absentisme laboral...), sinó també a increments en els conflictes socials, les taxes de crim, el nombre de violacions i, fins i tot, com a curiositat, en l'ús d'obscenitats en els mitjans de comunicació.³ Finalment, sabem que la solució ha de passar per la reducció de les emissions. Per tant, hem resolt els principals problemes tecnològics i econòmics, i hem convertit el canvi climàtic en un problema polític i social.

Però els problemes polítics i socials relacionats amb el canvi climàtic no es poden resoldre independentment dels aspectes tecnològics i econòmics, i requereixen d'una perspectiva interdisciplinària. Ni els econòmics i tecnològics poden abandonar els polítics i socials. De fet, les discussions més acalorades entre els economistes del canvi climàtic s'han centrat en temes amb un alt contingut ètic: la comparació de benestar intergeneracional (amb especial èmfasi en la taxa de descompte), el pes que ha de rebre la desigualtat o el mateix mesurament del benestar.

Una visió interdisciplinària pot, a més, derivar en nous plantejaments. Per exemple, en comptes de buscar el desenvolupament en l'aprofundiment de la democràcia, des de l'esfera política, i en la reducció de les desigualtats econòmiques, potser hauríem de
plantejar-nos reduir les desigualtats polítiques i aprofundir en la democratització dels processos econòmics.

La comunitat científica s'enfronta, doncs, al difícil repte de guiar la humanitat cap a una gestió sostenible del nostre planeta. Per això, els esforços dels científics internacionals s'hauran de guiar per objectius i preguntes comuns que requeriran de la col·laboració entre experts de diferents disciplines i temàtiques. És possible que aquest sigui el nostre principal nou repte: en un món caracteritzat per l'especialització, ens trobem amb el fet que els nostres majors problemes són globals i interdisciplinaris.

¹ CRUTZEN, P. J.; STOERMER, E. F. "The 'Anthropocene'". Global Change Newsletter, 41. 2000. Pàg. 17-18.

² DOI: 10.1377 / hlthaff.2017.1233.

³ DOI: 10.1126 / science.aad9837.