Clara Cortina,
Vicedegana i responsable d’innovació docent del Departament de Ciències Polítiques i Socials

Les noves eines d’intel·ligència artificial (IA) han entrat en escena fent molt rebombori i trasbalsant moltes de les idees que teníem fins ara sobre la relació entre tecnologia i societat. Les valoracions que se n’estan fent des de diferents instàncies aquests darrers mesos són diverses i van de les més entusiastes a les més catastrofistes. Són valoracions que es plantegen l’impacte que la intel·ligència artificial i la seva “democratització” pot tenir en múltiples àmbits de la nostra vida en societat, així com les seves conseqüències mediambientals. En aquest article em centraré exclusivament en l’àmbit de l’educació universitària i adoptaré una perspectiva que consideri els possibles impactes tant a curt com a llarg termini. 

A curt termini, hi ha un ampli consens sobre la necessitat d’adaptar els nostres sistemes d'avaluació i les nostres metodologies d'aprenentatge davant les oportunitats que la intel·ligència artificial brinda a estudiants i docents. Al meu entendre, és un repte important però assumible i no radicalment nou, ja que en matèria docent estem innovant constantment. De fet, ja hem recorregut molt camí cap a un aprenentatge més autònom per part dels estudiants i cap a un ensenyament dels criteris per fer un bon ús de les noves tecnologies d’accés a la informació que han anat apareixent. Per descomptat, el nou marc de la IA obligarà a ser encara més creatius per satisfer dos objectius elementals però irrenunciables: que els estudiants aprenguin a escriure en un món amb generadors de text al seu abast i que els estudiants i docents desenvolupin una capacitat crítica envers les fonts d’informació d’origen humà o artificial.

El nou marc de l’AI obligarà a ser encara més creatius per satisfer dos objectius elementals però irrenunciables: que els estudiants aprenguin a escriure en un món amb generadors de text al seu abast i que els estudiants i docents desenvolupin una capacitat crítica envers les fonts d’informació d’origen humà o artificial.

Es fa més difícil de calibrar els impactes a mig i llarg termini, però sembla raonable pensar que aquí els reptes seran majors i que ens portaran a replantejar la nostra oferta docent. Replantejar-la des del punt de vista dels continguts i plans d’estudis de cada titulació per tal que aquests no quedin obsolets i cobreixin les noves necessitats dels que exerciran les professions amb d’altres paràmetres i eines. I també des del punt de vista del ventall de titulacions, de grau i de postgrau, que oferim a la nostra universitat. D’una manera o altra caldrà ajustar-se a un món professional i laboral que experimentarà una profunda transformació i en el qual, segons el que apunten alguns estudis recents, moltes professions es veuran afectades. En aquest nou context, quins estudis continuaran sent atractius o agafaran una nova embranzida?, quins perdran interès?, i, encara més important, quins de nous sorgiran? És difícil de preveure amb certesa, però de ben segur que caldrà molta flexibilitat per adaptar-nos-hi.