Christos Zografos,
Investigador del Grup de Recerca en Desigualtats en Salut, Ecologia, Employment Conditions Network de la UPF i professor del Departament de Ciències Polítiques i Socials

A la Unió Europea (UE), la crisi energètica actual està relacionada amb dos reptes clau. En primer lloc, els riscos que plantegen les emergències geopolítiques (com la guerra a Ucraïna) i sanitàries (per exemple, pandèmies), que generen inseguretats en el subministrament d'energia. I, en segon lloc, la urgent necessitat de transformar els actuals sistemes energètics alts en carboni en sistemes baixos en carboni per respondre a la crisi climàtica.

Amb aquest objectiu, en els últims tres anys han sorgit importants iniciatives polítiques, en concret el Pacte Verd Europeu de la UE, així com plans polítics nacionals, com la Transició Ecològica del Govern espanyol.

Aquestes esperançadores iniciatives demostren lideratge per fer front al repte climàtic i un compromís per abordar finalment les preocupacions dels científics i la societat civil sobre els efectes imminents, potencialment catastròfics i desiguals, del canvi climàtic. Quan es tracta d'energia, les polítiques impulsen l'electrificació de l'economia a través de la conversió massiva dels sistemes energètics a fonts renovables; i la conversió de flotes d'automòbils cap a vehicles elèctrics alimentats amb energia renovable. A més d'això, aquests plans es comprometen a garantir que les transformacions "no deixin a ningú enrere".

Malgrat aquestes intencions i mesures polítiques, ha sorgit una preocupació fonamental a la societat civil i entre els acadèmics sobre l'obtenció dels materials necessaris per aconseguir aquests plans. Segons l'Agència Internacional d'Energia, la demanda de minerals dels vehicles elèctrics i l'emmagatzematge de bateries podria augmentar fins a 30 vegades fins al 2040. Estudis per al Banc Mundial mostren que, per tenir un 50% de possibilitats de limitar l'augment de la temperatura global a 2 °C per al 2100, serà necessari extreure uns 3.100 milions de tones de 17 minerals bàsics; i que la demanda de minerals clau de transició essencials per a tecnologies renovables com el liti, el cobalt i el grafit, podria augmentar en, aproximadament, un 500% per al 2050.

Així doncs, sorgeix una pregunta: d'on provindrà el material necessari per impulsar les transformacions energètiques amb baixes emissions en carboni? En l'actualitat, gairebé el 70% de les reserves conegudes de liti i de cobalt es troben en països en vies de desenvolupament. Gairebé el 50% de les reserves mundials de cobalt es troben a la República Democràtica del Congo, una de les deu regions més contaminades del món, i on la seva extracció implica condicions de treball perilloses, la pràctica generalitzada de treball infantil i la seva vinculació a la mortífera guerra civil, que ha provocat prop de 6 milions de vides.

Això ens porta a una segona pregunta igualment important: a través de quins mitjans es posarà a disposició la infraestructura de producció tant material com energètica necessària per a les transicions baixes en carboni? A Ouazarzate (Marroc) es troba la central elèctrica de Noor, una de les majors centrals d'energia solar concentrada del món, que ocupa un terreny de gairebé la grandària de la capital del país, Rabat. Construïda amb capital del Banc Europeu d'Inversions, Noor alimenta Europa amb energia renovable a través de cables submarins que la connecten a la xarxa elèctrica espanyola. Però segons l'Atles de Justícia Ambiental, la construcció de Noor va implicar l'expulsió de les comunitats rurals i de pastors de les seves terres, després de qualificar-les de “marginals” i “subutilitzades”, un possible cas, doncs, d'acaparament verd. Més a prop de casa, a Sèrbia i Espanya, el conflicte social ha bloquejat tant l'explotació minera de minerals bàsics com el liti, com la construcció de grans plantes eòliques i solars que ocupen grans extensions de terra, amb el risc de desplaçar altres activitats econòmiques i amenaçar la biodiversitat.

Aquestes realitats materials i polítiques han portat a acadèmics i activistes de la societat civil a informar del perill que les respostes del nord global a la crisi energètica produeixin noves maneres de colonialisme, com el colonialisme climàtic, o a mantenir maneres de neocolonialisme. És difícil passar per alt la importància política d'això: tret que s'abordin aquestes contradiccions de les transicions energètiques i de les preocupacions locals en el disseny dels nostres nous sistemes energètics amb baixes emissions de carboni, correm el risc de transformar aquestes transicions en un nou instrument de poder i d’injustícia.

La necessitat de respondre als desafiaments energètics és urgent; però la urgència no pot ser una excusa per multiplicar els dèficits democràtics, que poden donar lloc a reaccions adverses i retardar encara més les tan necessàries transicions baixes en carboni. El temps apressa, però també la necessitat de voluntat política per prendre de debò les preocupacions sobre les injustícies passades i presents, i fer una transformació socioecològica significativa que realment "no deixi a ningú enrere".