Albert Carreras,
Director d'ESCI-UPF i catedràtic del Departament d’Economia i Empresa

L’experiència de la llarga crisi del petroli que va esclatar el 1973 i que va durar més d’una dècada és molt alliçonadora sobre l’actual situació d’energia cara, derivada dels efectes de la guerra d’Ucraïna. Els orígens són semblants: una guerra i el recurs a les fonts d’energia com a arma econòmica. Davant de l’encariment sobtat i radical del preu del petroli (es va multiplicar per quatre entre 1973 i 1974) com a conseqüència del boicot dels països de l’OPEP als estats que donaven suport a Israel arran de la guerra del Yom Kippur (primers d’octubre de 1973), els països importadors van adoptar, simplificadament, tres tipus de reaccions –de polítiques– diferenciades. Aquelles reaccions comencen a apreciar-se clarament com a alternatives en el món d’avui.

N’hi va haver que van negar l’encariment perquè el van trobar políticament perillós. Va ser el cas de l’Espanya de finals del franquisme, que tenia pànic de les mobilitzacions en contra del règim amb consignes no polítiques però amb conseqüències polítiques. Per evitar aquest perill, les autoritats van preferir subvencionar el petroli importat reduint, primer, i eliminant, després, els impostos sobre els derivats del petroli, molt especialment les benzines. La subvenció va ser prou important com per fer d’Espanya un país on el consum de derivats del petroli estava subvencionat, fet que va atraure inversions de països amb energia barata, però no subvencionada. Va ser un desastre que ens va fer invertir en allò en què no havíem d’invertir, com ara projectes de fàbriques altament consumidores d’energia.  Actualment, estem practicant aquesta política. Sabem que si dura gaire és desastrosa.

Va haver altres països –els nostres veïns europeus, com ara França, el Regne Unit, Itàlia i els Estats Units–, que van adoptar polítiques compensatòries. No subvencionaven el petroli, però atès l’impacte dels increments dels preus del petroli sobre tots els altres preus, que implicaven augment de la inflació i reducció dels salaris reals, van donar, mitjançant els seus bancs centrals, crèdit a les empreses per poder augmentar els sous i compensar els increments dels preus energètics. En finançar augments de sous no fonamentats en augments de productivitat, van estimular els efectes “de segona ronda”, que són la generalització dels increments de preus i salaris, i van ajudar a fer permanent la inflació importada amb l’encariment del petroli. Al cap de pocs anys, aquestes polítiques van generar “estagflació”: inflació amb estancament econòmic. Allò que es donava per una banda es perdia per l’altra. Es va acabar havent d’impedir que els bancs centrals donessin crèdit en situacions inflacionàries. D’aquí van sortir doloroses polítiques monetàries contractives. Podríem relliscar cap a aquestes polítiques, però el BCE tracta d’evitar-les.

Finalment, hi ha països, com Alemanya i Japó, que van assumir que més valia acceptar que s’havien empobrit, i transferir els increments del preu del petroli als consumidors, particulars, administracions o empreses, i no facilitar-los finançament per compensar aquest encariment. En pocs anys, aquests països van reduir dràsticament el seu consum energètic, van anar tancant els sectors i les activitats més consumidors d’energia, van aplicar estalvis energètics a tot arreu i es van reconvertir cap a sectors i activitats consumidores de capital humà però estalviadores d’energia. Això els va fer sortir de la crisi del petroli abans, amb divises fortes i exportacions d’alt valor afegit.

No estem fent això en absolut. En canvi, si ho féssim, estalviaríem energia, ens modernitzaríem econòmicament i contribuiríem a la reducció de l’escalfament global. La història encara ens pot donar lliçons importants i útils.